Archive for February 2013

Roberto Zucco

L’altre dia vaig tenir la sort d’assistir a l’estrena de Roberto Zucco de Bernard Marie Koltés al Teatre Romea. Crec que és l’obra de teatre que m’ha provocat un desassossec més gran. En algunes escenes vaig sentir la necessitat d’aixecar-me i marxar corrent a refugiar-me a casa i a abraçar la meva filla que dormia calentona al seu llit. Suposo que ja és això. Que la intenció de l’autor és que l’espectador es regiri a la butaca.

 

Acabada l’obra vaig seure amb una copa de cav al sofà del vestíbul del teatre i vaig llegir al fulletó que Koltés era un devot del meu adorat Dostoievski. Aleshores vaig lligar-hi caps. També aquí els personatges es veuen arrossegats per una onada de depravació de la qual no fugen malgrat veure-la venir però rebolcats en el fangar de les pròpies misèries no perden en cap moment la seva humanitat i això és el que resulta tant inquietant.

El muntatge dirigit per Julio Manrique compta amb uns actors esplèndids capaços de recitar un text tan poètic amb total naturalitat. Destaca, com no, el protagonista Pablo Derqui i Rosa Gàmiz amb registres desconeguts per mi. L’escenografia és complexa i al principi la pantalla de leds em feia més por que una pedregada però de seguida vaig adonar-me que el muntatge ajudava a fer més entenedora la història. Només en l’escena del parc costa una mica seguir el que deien les veus de fora de l’escenari. La música, molt ben triada, també serveix per subratllar i explicar les escenes.

Roberto Zucco no és una obra per passar-ho bé, precisament, però si per commoure’s i sentir-se viu en aquest món confús.

Moviment slow: opció personal o necessitat social? (II)

(Segona part del text de la conferència que vaig donar el passat 7 de febrer a la Fundació Setba)

Kevin Spacey a Margin CallEn els temps que corren, el moviment slow és una opció apta només per quatre jipi-pijis? Jo crec que ha passat definitivament de ser una opció personal a una necessitat social. Al igual que Honoré explicava que molta gent es plantejava reduir la marxa quan patien un col·lapse, ara és el nostre sistema turbocapitalista el que ha infartat. El sistema economicista basat en el creixement exponencial del PIB no ens ha portat el benestar, ni econòmic com ja és obvi, ni personal (350 milions de persones al món amb depressió, un 30% del catalans que visiten els CAP tenen algun trastorn mental). A més ens trobem que les condicions bioenergètiques posen el límit a aquest creixement. Caldrà frenar abans de donar-nos la gran hòstia contra la paret. Tal com assegura el filòsof Jordi Pigem al llibre Bona crisi, o com sentia dir fa poc al director de Triodos Bank a Espanya, Joan Melé en una entrevista, cal un canvi de consciència. El sistema està basat en una percepció errònia de la realitat. Hem viscut pensant que es pot créixer de forma il·limitada en un món finit, tenint en compte només el que és quantificable i mesurable econòmicament. I aquest canvi de consciència també afecta a la nostra percepció del temps.

Més viu que mai
Avui, en el moment de crisi, el moviment slow esta més viu que mai. Ja deia Honoré que practicar l’slow food no era només qüestió de sibarites sinó que també era slow food dedicar temps a cuinar i menjar amb calma i conrear les pròpies verdures. L’organització slow food ara té al voltant de 100.000 membres agrupats en 1500 convivia en 153 països, els restaurants de km 0 triomfen: el restaurant Noma de Copenhagen ja va desbancar fa tres anys al Bulli com a millor restaurant del món, segons la revista Restaurant. També el restaurant català de km 0 La LLuerna ha aconseguit aquest any una estrella Michelin. Proliferen les cooperatives de consum ecològic i els horts urbans, iniciatives en consonància amb el lema de Slow food bo, net i just. Slow food defensa una nova lògica de la producció i distribució alimentària, la qual cosa és urgent tenint en compte que 57.000 persones moren de fam cada dia però produïm aliments per una humanitat i mitja.

A banda de low Food també ha sorgit amb força l’slow fashion. El terme el va encunyar Kate Fletcher del Centre for Sustainable Fashion de Londres. L’slow fashion proposa un boicot al que anomena fast fashion per no ser precisament ni bona, neta ni justa de manera anàloga a com slow food ho va fer amb fast food. Per contra, proposa fer servir roba ecològica, o de materials reciclats, de segona mà o vintage, triar disseny i producte local, fer-se-la roba un mateix (DIY), optar per roba clàssica i de qualitat, feta per durar i sobretot, pel minimalisme, és a dir, consumir-ne menys.

Transformació individual, transformació social
L’esmentat canvi de consciència global ha de començar de forma individual. Cadascú ha de trobar la pròpia manera de dur-ho a terme i jo, com un gurú d’autoajuda, també tinc la meva recepta. El primer pas, tal com em va dir l’Elisenda Pallàs, creadora de Sloyu, és calmar la ment. Hi ha que fer que no vagi tot el dia esbufegant rere els nostres pensaments, com l’elefant rere un mico, de la iconografia budista. En segon lloc, proposo el decreixement personal o decreixement de l’ego. Segons la psicòloga i sociòloga Renata Salecl, “la ideologia actual insisteix en la idea que els individus disposen de possibilitats infinites per a convertir-se en el que desitgin. Hem de considerar la nostra vida com una empresa, Jo S.A.” Aquesta ideologia ens porta a dedicar molt de temps al perfeccionament del nostre jo (coaches, microgimnàstica tractaments de bellesa, cursos de cuina..). Una manera de alentir el ritme és baixar les expectatives sobre un mateix fer i acceptar que no podem arribar a tot.

També considero important deixar un espai perquè les coses passin, un temps per la improvisació, per l’inesperat, per la a creativitat, perquè flueixin les idees. No omplir l’agenda i deixar de banda la punyetera mania d’aprofitar el temps. En definitiva es tracta de cedir el control, de fluir.

Per mi és imprescindible el consum conscient. Aquesta ha estat la meva inquietud en els darrers anys, origen del meu projecte slowBCN, i un tema que també està en l’agenda de les diverses facetes del moviment slow. És una il·lusió pensar que jo puc portar una vida molt slow si el món no ho és. Per propiciar aquest canvi, el primer pas és ser conscient de l’impacte de les nostres accions. Amb les nostres decisions de compra estem decidint també quina mena de economia volem. No aconsello, de bones a primeres deixar de fer la compra al nostre súper habitual per anar al super ecològic perquè aleshores si que ens pot donar un col·lapse financer i mental en veure el tiquet de caixa. Crec que d’entrada el que convé és adoptar uns hàbits més austers, acostumar-nos comprar menys i coses més senzilles, que també és una forma de guanyar temps (qui vol passar-se el matí de dissabte al Carrefour o a Ikea). Cal centrar-nos en l’essencial i anar canviar quantitat per qualitat.

La crisi actual ens ajuda a practicar el minimalisme, la reutilització, el consum col·laboratiu i el moviment slow ens dona la coartada perfecta per fer-ho. No som pobres, per favor, som slow!

Moviment slow: opció personal o necessitat social? (I)

(Primera part del text de la conferència que vaig donar el passat 7 de febrer a la Fundació Setba)

Em recordo llegint L’Elogi de la lentitud de Carl Honoré a l’estiu, sota la pèrgola del jardí d’un apartament llogat a la Costa Brava. Aleshores treballava amb jornada fixa i amb contracte indefinit, la meva nena anava a l’escola bressol i la meva inquietud era la tan esmentada conciliació. Volia dedicar-hi temps a la criança i educació de la meva filla doncs no hi creia en l’anomenat “temps de qualitat” (per què no li podia dir al meu cap que només vindria a l’oficina durant vint minuts “de qualitat”?). En l‘Elogi de la lentitud hi buscava una afinitat, una complicitat i la hi vaig trobar.

Precisament Honoré explica en aquest llibre que es va caure del cavall quan saludava amb alegria la noticia de la publicació d’uns contes per a nens que es podien explicar en un minut abans d’anar a dormir. Els fill tenen la virtut de posar-nos davant el mirall, una forma de col·lapse preferible a l’infart, la depressió o el divorci. A partir d’aquí Honoré comença la seva peculiar recerca del temps i arriba a la conclusió de què hi han tres factors que han causat l’acceleració moderna: el rellotge de precisió, la revolució industrial i el consumisme. Gairebé podríem reduir-ho a la fórmula a rellotge+combustibles fòssils.

Rellotge i petroli

Abans de la invenció rellotge de precisió, les persones es regien pel temps natural. Amb el rellotge de precisió apareix la possibilitat de regular la vida tal com els va passar als habitants de Colònia. En menys d’una generació, entre 1370 i 1398, van passar de no saber quina hora era a tenir un horari marcat per llevar-se, treballar i anar-se’n al llit. D’altra banda, la revolució industrial va començar amb la spinning jenny un a màquina de filar que podia fer en un sol dia la feina que feia un artesà en tota la vida. Això era possible gràcies a la potència que li proporcionava el carbó. Les màquines impulsades per carbó, més tard per petroli, amb l’ajuda del control que oferia el rellotge (del qual el Taylorisme en va suposar el màxim paroxisme), van permetre accelerar la producció i distribució de productes i quant més ràpid, més beneficis. Però si accelerem la producció per augmentar els beneficis il·limitadament també caldrà accelerar-ne el consum. La producció i el consum accelerats fan que anem de cul tant a la feina com durant el temps lliure (anat de compres i consumint oci). Es el que Honoré anomena el turbocapitalisme.

El naixement del moviment slow

Goodfellas: Davant un bon àpat, un cadàver al maleter pot esperarTantmateix, Honoré en la seva investigació, descobreix que l’acceleració i la deshumanització del capitalisme han tingut enemics des del principi. És el cas dels ludites que assaltaven les fàbriques per destrossar-ne les màquines i que hi comptaven amb les simpaties, ni més ni menys, que de Lord Byron. Entre els seus contemporanis, Honoré va trobar Slow Food, l’organització fundada per Carlo Petrini a Bra com a reacció a l’obertura d’un McDonald’s a la Piazza Spagna de Roma el 1986. El manifest Slow Food atacava amb virulència el fast food i la fast life per destruir la nostra qualitat de vida, el medi ambient i la diversitat (biològica, i cultural). Alhora, era un cant als plaers sensuals degustats lentament, al bon gust i a la cultura.

Seguint l’estela de l’Slow Food

Seguint l’estela del Slow Food, també va néixer a Bra l’organització Cittaslow, una xarxa ciutats tranquil·les on es promou l’economia local, el respecte al medi ambient, l’urbanisme al servei de la comunitat, etc. La veritat és que Cittaslow no ha avançat gaire, potser perquè ens calen solucions globals per a les ciutats, no només per les de menys de 50.000 habitants. Costa imaginar que tota una ciutat com Barcelona arribi a ser slow. Ja no dic NY o Mèxic DF. Potser es podria per fer per barris; Slow Poble Sec o Slow Dumbo (el barri de moda de Brooklyn). És només una idea.

Però Honoré també va descobrir que hi havia vida slow més enllà de Bra. Va conèixer la Societat per a la Desacceleració del Temps a Àustria o els Sloth Clubs a Japó associacions que optaven per una vida més tranquil·la. També, d’una manera més informal, va detectar diverses tendències que optaven pel carril lent en l’educació, el treball, l’esport…. Així va arribar a la conclusió que existia un moviment callat, que es rebel·lava contra l’acceleració per atacar la nostra salut, la qualitat de les nostres relacions i de la nostra feina així com el nostre entorn. Un moviment que buscava emprar el tempo giusto per a cada cosa”, posar l’economia al servei de les persones i no a l’inrevés i gaudir més del moment present i per tant de la vida. Honoré arran d’aquest llibre esdevé el divulgador més popular d’aquest moviment.

Slow i crisi

Han passat gairebé nou anys des que Honoré va publicar L’Elogi de la lentitud i alguns menys des de que jo el vaig llegir. Des d’aleshores la situació ha canviat molt, tant la de l’entorn com la meva personal. Si quan llegia l’elogi de la lentitud em preocupava la conciliació, ara l’atur està desbocat i la majoria dels que treballen ho fan amb més pressió que mai i no estan per reduir jornada o per demanar un horari flexible. Fa poc llegia un article a La Vanguardia sobre persones que duien una vida acomodada i que ara es troben al llindar de la pobresa. Em va impressionar el cas d’una dona executiva amb una filla petita que en separar-se i perdre la feina s’havia vist obligada a anar a viure amb els seus pares i guanyar-se algun diner cuidant a gent gran. Aquesta dona comentava:”abans em semblava que tenia la opció de treballar molt i guanyar molts diners o treballar menys, guanyar menys però tenir més temps per a la meva filla. Ara sento que no tinc opcions”.

En els temps que corren, el moviment slow és una opció apta només per quatre jipi-pijis?

Demà us en donoi la resposta