Archive for September 2012

Disseny sostenible a la presó

Interns del Centre Lledoners fabricant carpetes amb diaris. (Foto d’Anita García)

Llevar-se a les sis del matí per entrar a treballar a les nou. El camí és llarg i els controls i les barreres comencen només sortir de Barcelona, com no, en els maleïts peatges. En deixar l’autopista, cal enfilar la silenciosa carretera vers els horitzons terrosos. Gairebé no s’hi distingeix el Centre Penitenciari Lledoners si no fos pels alts fanals que de nit mantenen la presó en una claror perpètua que espanta els ocells. Saludar als funcionaris de blau en les seves cabines i travessar tanques de vidre sense reixat però gruixudes com llambordes.

Aquesta és la rutina diària de l’Anita García des de fa gairebé quatre anys. L’Anita, però, no és funcionària, ni psicòloga, ni treballadora social, sinó dissenyadora especialitzada en disseny sostenible. A Lledoners realitza un projecte que va molt més enllà de la formació o la teràpia ocupacional. “Mai m’he volgut tancar en un despatx, sempre he tingut inquietuds socials”, explica. Així que el camp ja estava abonat quan en unes jornades de tallers oberts, l’Anita va conèixer una creadora involucrada en projectes culturals a les presons. La trobada li va inspirar una idea i la va mostrar a la seva nova coneixença sense saber que ostentava un important càrrec en el Departament de Justícia. El projecte li va entusiasmar i la dissenyadora va ser contractada per dur-lo a terme. “Va costar convèncer-me perquè no em veia anant cada dia a fitxar a una presó però era una oportunitat, un laboratori per desenvolupar les meves idees”, recorda.

Com a comunitat, la presó li resulta ideal per assajar processos autònoms de cicle tancat: recollida selectiva de residus i disseny de productes a partir de materials de rebuig per obtenir nous recursos. Però el disseny sostenible és també un forma de teixir relacions d’autogestió i cooperació entre els interns, de respecte pel medi ambient i les persones, on el procés és tan important com el resultat. Per tirar-ho endavant compta amb persones de perfils molt diversos. Els interns no són arquetips tallats per un mateix patró sinó representants de la societat on han naufragat: un químic i un biòleg per ajudar a comprendre millor els documentals sobre medi ambient que serveixen de reflexió per a tots, un periodista per redactar una revista, un operari capaç de tallar i muntar un moble de cartró reciclat amb perfecció sense dibuixar-lo prèviament, camperols que saben com treballar l’hort o un grafiter urbà que deixa la seva empremta artística en tots els treballs. Però sobretot està la capacitat d’organització i lideratge d’un ex empresari com Marcos*, president de la Comissió de Medi Ambient.

Crear llaços amb l’exterior és un altre dels objectius que persegueix l’Anita, nodrir i nodrir-se de la societat que els espera fora per afavorir-ne la integració. Ella dóna veu als interns explicant arreu la seva experiència de disseny sostenible entre reixes, en ocasions acompanyada per alguns d’ells en sortides programades. També ha portat al centre ponents com el dissenyador Curro Claret, entre d’altres. Han col·laborat amb el Col·legi Alemany de Barcelona explicant als alumnes com funcionava el taller de cistelleria amb tetrabrick de la presó a través d’un vídeo i una xerrada. L’escola va adquirir 20 papereres confeccionades pels interns i amb aquests diners van poder engegar un altre projecte: l’hort. Arran d’aquesta iniciativa s’ha iniciat una col·laboració amb l’Escola Agrària de Manresa on alguns interns hi van a rebre formació.

Avui sembla un dia qualsevol: els interns recullen espígol dels parterres per vendre’l o treballen en l’hort. D’altres fabriquen carpetes a partir de diaris defectuosos donats per La Vanguardia, (una idea d’un intern que respon a una necessitat de material del centre formatiu de la presó). D’altres teixeixen xarxes per l’escenografia del certamen Oh!bcn que se celebrarà a l’octubre i on l’Anita presentarà el Projecte Rizoma: xarxes per a la sostenibilitat ambiental i social. Però avui també és l’últim dia de la dissenyadora a la presó abans de les vacances d’estiu i es pregunta què passarà després. No és previst cap canvi però tem que les retallades poden acabar tallant la seva feina malgrat haver estat reconeguda amb els Premis Disseny per al reciclatgede la Generalitat i el Premi BaM. El seu projecte de disseny sostenible podrà caminar sol a la presó sense ella dins? Podria continuar contribuint-hi des de fora? D’això n’està segura.

Com a comiat compartim un pica a pica amb els interns de la Comissió de Medi Ambient: paté d’albergínies amb cogombres de l’hort i figues embolcallades amb pernil salat. Els presos devoraran en segons un àpat que, segons un intern, “és respirar llibertat”. Preparant-lo colze a colze amb el Marcos m’explica que la policia va trobar droga en dues naus de la seva propietat que tenia llogades. Li van caure tretze anys. En porta tres a Lledoners d’on “espera sortir millor persona del que hi he entrat”. És fàcil sentir-se aliena al món carcerari quan els presos són negres, no parlen el teu idioma o no mengen sobrassada perquè els ho prohibeix la seva religió. Però hi ha quelcom en el Marcos que em resulta familiar, com si ens haguéssim trobat abans prenent un copa al carrer Santaló o un cafè al bar de la Facultat de Dret. Malgrat haver viscut segura com en un úter matern i crescut guiada per sòlids principis morals, penso si algun dia podria estar prou boja o prou desesperada com per travessar la barrera i acabar a la presó i si hi trobaria una Anita a qui aferrar-me.

* He usat un nom fictici per preservar la privacitat de l’intern.