Archive for June 2012

Una torre senyorial convertida en hort urbà i social

La casa del carrer de Manacor, 1. (Foto de Rafel Castells)

Només una mica més amunt d’una artèria saturada de vehicles com és la Ronda General Mitre ja no se sent el brunzit dels cotxes. Els empinats i solitaris carrers del Putxet i les velles torres que havien estat refugi d’artistes i estiuejants, ens retornen la calma. En una d’aquestes cases, al carrer Manacor, avui la tanca és oberta. La casa abandonada viu ancorada en un estiueig perpetu però al jardí hi treballen un grup d’homes uniformats. No, no són de parcs i jardins ni han vingut a podar les buguenvíl·lies pels senyors de la casa. Són persones sense sostre que llauren la terra comandats per Manel Font, expert en horts urbans, formador i propietari de la botiga virtual Ecohortus.

La casa del carrer de Manacor número 1 havia d’esdevenir centre cívic segons promesa de l’antic govern municipal. Amb el relleu polític a l’Ajuntament i la manca de recursos econòmics el projecte resta aturat. Mentre, el consistori ha permès a la Fundació Assís, institució d’acollida a les persones sense sostre, que utilitzin el jardí. Amb Manel Font, estant aprofitant-lo en part com a hort urbà i a partir de setembre començaran formalment un curs d’un any de tècnic en manteniment d’horts urbans i de compostatges comunitaris.

“Es tracta d’una formació específica que actualment no s’imparteix enlloc. A les escoles s’aprenen tècniques d’agricultura industrial. Aquí ensenyarem a portar un hort ecològic, intensiu i a petita escala amb el mínim esforç possible, usant el propi rebuig orgànic de l’hort per fer compost”, explica en Manel. Aquesta formació permetrà als alumnes accedir a una ocupació i també ser autosuficients des de el punt de vista alimentari. “Els germinats, per exemple, creixen molt ràpidament, necessiten molt poc espai i tenen moltes propietats nutritives. Realment estem ensenyant a pescar i no donant peix com diu la dita”, afegeix.

Tasca social

L’hort que s’està començant a fer al jardí (foto de Rafel Castells)

En Manel no està sol en aquesta tasca d’agricultura social. Cada dia l’acompanyen tres voluntaris dels prop de 200 que treballen a la Fundació Assís. Aquesta institució es dedica a servir esmorzars i a facilitar una dutxa i roba neta a persones que dormen al carrer. Poc a poc, però, han anat estenent la seva acció més enllà de la urgència. Així també busquen allotjament per a aquestes persones, hi tenen pisos tutelats i els donen formació i orientació laboral i social. L’any passat van atendre prop de 1200 persones i actualment serveixen 120 esmorzars al dia.

El contacte amb la natura i sentir-se capaç de fer una feina que dóna fruits, i no només en el sentit metafòric de l’expressió, resulta una cura per aquestes persones maltractades per la vida. Una nova il·lusió que s’ha encomanat a en Manel que porta més de quinze anys dedicat als horts urbans. “Sóc autodidacta. No vaig estudiar enginyer agrònom perquè no volia ni podia ser pagès perquè no tenia terres. A més, m’interessava el cultiu agrari no químic i això no s’hi ensenyava. Vaig fer econòmiques perquè volia aprendre economia agrària però aleshores aquesta disciplina no existia a la universitat”, recorda. Ara, a través d’Ecohortus distribueix taules de cultiu d’acer galvanitzat, horts verticals i compostadors. També fa personal coaching garden, una expressió que el fa riure però es tracta, en definitiva, d’acompanyar i assessorar als que s’inicien en l’hort urbà. La tasca educativa li ha obert un nou camí professional i personal.

La casa del carrer de Manacor 1 embruixa per les seves contradiccions. Decadent i viva, tranquil·la enmig de la voràgine. També és paradoxal que els sense sostre, alguns d’ells lampistes i paletes víctimes de l’esclat de la bombolla immobiliària, tinguin vedat l’accés a la casa que resta solitària i malmesa. Però en els instants que compartim esmorzar seguts en les cadires de forja mig rovellades sota el salze del jardí, ni això ni res no importa. Només existeix aquest moment i aquest espai.

En bicicleta per Barcelona

Ewan McGregor en bicicleta per Londres

Avui volia escriure sobre algun assumpte lleuger, tènue, alat, com anar en bicicleta. La comparació m’ha portat al tema, aprofitant també que som a la setmana de la bicicleta.

Quan jo era una criatura, a la tele feien el programa “La vida en un xip” dirigit per Joaquim Maria Puyal. Un dia, no recordo quin tema tractaven, hi va intervenir un noi holandès dient que Barcelona era massa costeruda per circular-hi en bicicleta. La ciutat estava molt bé tal com estava, amb les terrasses al sol, les cerveses barates i sense bicicletes. Que no ens entestéssim a imitar a Amsterdam perquè no calia.

Es veu que sí que ens hi hem entestat perquè les cerveses són tan cares com a Amsterdam i la ciutat està plena de bicis. Només cal anar per la Diagonal en hora punta i veure el carril bici transitat per ciclistes de tota edat i condició i no només per hippy-pijis: joves universitaris, pares amb criatures a la cadireta, homes amb vestit i corbata, senyores empolainades, turistes i immigrants d’arreu… Al cap i a la fi Barcelona no és tan plana com Amsterdam però tampoc hi plou tant i hi fa més bon clima.

Les bicis són aquí per quedar-s’hi

Tot i això, la bicicleta encara porta cua i constanment se senten veus que hi clamen en contra, especialment d’opinants professionals que es mouen en taxi de la redacció del diari a la ràdio on van a fer-hi la tertúlia. Però les bicis són aquí per quedar-s’hi. Ja poden anar dient-li a un ciclista acostumat a volar per l’asfalt que deixi el seu vehicle i s’entafori com si fos bestiar en un vagó de metro ple a rebentar en hora punta o que es momifiqui en una parada de bus. Sobretot tenint en compte els preus de luxe de TMB; el preu de bitllet de metro a Barcelona és els més car d’Europa, més car que a Madrid, París o Nova York.

Però si les bicis ja són aquí el que encara no hi ha arribat és el respecte dels conductors motoritzats ni, en el seu defecte, carrils suficients i segurs. Un ciclista que circula per la vorera és considerat incívic, tot i que l’ordenança municipal ho permet en voreres de més de 5 metres d’ample i a un màxim de 10 km/hora. Baixar a la calçada suposa jugar-s’hi la vida així que molts prefereixen ser incívics vius que cívics morts (o paraplègics).

Els vianants haurien de ser els aliats del ciclistes a l’hora de demanar més carrils bici i/o una conducció més pacífica: més bicis suposa menys contaminació atmosfèrica i acústica i més seguretat per a ells doncs la bicicleta és un vehicle de baix risc comparat amb els cotxes i les motos. Des de principis d’any, a Barcelona han mort 10 transeünts atropellats per vehicles de motor, el doble que l’any passat. Tanmateix els ciclistes s’han convertit en l’ase dels cops. La majoria de vianants semblen addictes al brogit del trànsit i a esnifar C02. Escridassen els ciclistes i escriuen cartes als mitjans queixant-se de les molèsties que causen les bicicletes però no ho fan, per exemple, dels conductors que no respecten el límit de velocitat de les zones 30. En els darrers temps s’ha detectat un increment d’atropellaments de vianants en aquestes zones i s’hi han comptabilitzat 6268 casos d’infracció del límit de velocitat de 30 km/h des de primers d’any segons estadístiques de l’Ajuntament.

En contra del bicing

Bill Murray també va en bici

No negarem els problemes de convivència entre bicis i vianants i que hi han ciclistes molt burros. Per part meva, estic d’acord amb que als ciclistes se’ls exigeixi carnet, assegurança (si inclou el robatori) i fins i tot se’ls multi de forma proporcional al perill que causin (i també, perquè no?, als vianants que passin en vermell o creuïn el carrer per llocs no autoritzats). Estic fins i tot d’acord en treure el bicing. De fet no m’ha agradat mai. Vaig viure de forma prou propera el seu naixement i sempre em va fer ràbia que els diners i esforços que es dedicaven a la seva implantació, manteniment i aparell de propaganda no es destinessin a fer més i millors carrils bici. No em semblava lògic deixar anar tota aquella bicicletada als carrers abans de haver-hi fet les infraestructures necessàries. El bicing ens costa actualment uns 14 milions d’euros a l’any.

A canvi d’eliminar el bicing es pot promoure formes més sostenibles perquè tothom pugui anar en bicicleta: mercats de segona mà i intercanvi, tallers d’autoreparació de bicicletes o projectes de bicisharing. És una qüestió d’interès social doncs més bicicletes és millor qualitat de vida per a tots Ara bé, la millor forma de promoure la bicicleta és deixar-se-la a un dels que hi remuguen en contra perquè hi facin una volteta per Barcelona. Segur que perdem un enemic i guanyem un adepte.

Us deixo amb A bicyclette d’YYves Montand que ha estat la meva banda sonora mentre eescrivia aquesta entrada.

embedded by Embedded Video

YouTube Direkt

L’economia del bé comú (o del sentit comú)

Davant l’enfonsament, a més de la lògica indignació, de la inevitable desesperació, del individualisme (o fins i tot la desvergonya) d’alguns) i les proclames naïf d’altres, per sort hi ha qui hi busca solucions, potser millorables, però possibles. Una d’aquestes persones és Christian Felber, professor de la Universitat Econòmica de Viena, que el dilluns dia 4 va ser a Barcelona presentant el seu llibre La economía del bien común publicat per Deusto.

Vaig descobrir Christian Felber a través d’el programa Singulars que dirigeix Jaume Barberà . Precisament aquest gran periodista va ser l’encarregat de presentar la conferència de Felber. Barberà va assegurar que en temps d’emergència no hi ha lloc per la neutralitat. Per això ha pres partit per “denunciar als que han trencar els nostres somnis” i procura fer la seva feina de la millor manera possible, tal com recomana que fem tots, sigui quin sigui el nostre ofici.

Una solució per a Espanya

Abans de parlar del sistema econòmic alternatiu de l’economia del bé comú, Felber va voler fer un breu apunt sobre com salvar l’euro. Per a ell, les mesures que s’hi estan prenent no serveixen. Només hi ha una possible sortida però és un tabú. Consisteix en què el Banc Central Europeu (BCE) garanteixi el deute públic de la zona euro. A canvi, els països endeutats, com ara Espanya, es comprometen a repagar el deute tot aplicant un impost sobre la propietat privada. La propietat privada a Espanya és de 4 bilions, cinc vegades més que el deute públic. Més de dos terços d’aquesta propietat privada estan en mans d’un 10% de la població. Si durant cinc anys, aquest 10% de la població pagués un 1% d’impostos sobre les seves propietats, en cinc anys el deute públic es reduiria al 45%.

Aquesta solució no se l’ha tret l’austríac de la màniga, sinó que és la mateixa proposta que va fer fa un parell de mesos el Boston Consulting Group al seu informe Back to Mesopotamia. Tanmateix Felber no va parlar del deute privat de les grans empreses espanyoles que, amb Florentino Pérez al capdavant, segons The New York Times, és el gran problema econòmic d’Espanya. Així ho afirmen economistes com Santiago Niño Becerra o Jonathan Tepper, també a Singulars.

Pel que fa a l’economia del bé comú, Felber va explicar les bases de la seva teoria. El sistema capitalista actual es basa en l’afany de lucre i en la competència. Dos valors que treuen el pitjor del ésser humà. Però aquests principis no són lleis naturals sinó que es poden canviar i s’haurien de canviar per altres dos valors: el bé comú i la cooperació que són els que ens permeten créixer com a persones. El problema del sistema actual és que hem convertit el mitjà, el creixement econòmic, en l’objectiu, quan la finalitat de tota activitat econòmica ha de ser el bé comú. El concepte del bé comú ja apareix en la Política d’Aristòtil i en la majoria de constitucions europees de forma ímplícita. (recordo que l’article 33.2 de la Constitució Espanyola proclama la funció social de la propietat privada que més o menys ve a ser el mateix).

Més enllà de la Responsabilitat Social Corporativa

En l’economia del bé comú, una empresa, quant millor tracti al medi ambient, als empleats, als proveïdors, etc., més èxit econòmic tindrà. Perquè aquesta utopia esdevingui realitat, Felber ha ideat un instrument: el balanç del bé comú. En el sistema capitalista actual, ens trobem amb dues eines per mesurar l’èxit econòmic: el P.I.B, a nivell macro, i el balanç, a nivell micro. Totes dues mesuren el creixement econòmic, però no donen informació d’aspectes fonamentals com ara, si l’empresa ven armes o aliments ecològics, si contamina o no, si tracta igual a homes i dones, si produeix a la Xina amb obrers treballant en condicions penoses o si satisfà necessitats reals de les persones. Amb el balanç del bé comú s’analitzen entre 15 i 20 factors que donen resposta a aquestes preguntes.

D’entrada, el resultat d’aquest balanç podria ser un certificat que, posat al costat del codi de barres, doni informació fonamental en la decisió de compra. L’objectiu final és que el balanç sigui d’obligatori compliment i vagi acompanyat d’unes polítiques d’incentiu (taxes reduïdes sobre plusvàlues, taxes de duanes reduïdes, crèdits amb interessos reduïts, prioritat en compres públiques…). El balanç del bé comú suposaria la superació dels actual instruments de RSC que, en la majoria dels casos, no són més que un rentat de cara per a les empreses doncs són voluntaris, elaborats pels propis interessats i sense conseqüències legals.

Per una altra part, l’economia del bé comú també implica reduir l’esquerda salarial establint un salari màxim. A la conferència vam fer un experiment: vam votar quin hauria de ser aquest salari màxim en relació al mínim. La votació la va guanyar el factor 6, és a dir, que si el mínim són 1.000 mensuals el màxim hauria de ser 6.000 euros al mes. Felber va explicar que a totes les seves xerrades fa aquest experiment i en el 90% dels casos guanya el factor 10. Una proposta prou raonable que és a anys llum de l’abusiva realitat. A Àustria els sous més alts són 800 vegades el salari mínim, a Alemanya 5000 vegades, a USA 65.000 si ens centrem els sous de la indústria i si ens fixem en els de la indústria financera, arriben a ser 360.000 vegades el salari mínim.

Passant a l’acció

L’economia del bé comú no és només una teoria sinó una ONG creada el 2010 a Àustria per Felber i 15 empresaris pioners per difondre i portar a la pràctica el seu model econòmic alternatiu. Actualment compta amb prop de 700 empeses que fan o volen fer el balanç del bé comú i casi 2000 particulars que la recolzen. Economía del bien común ha començat a treballar també a l’Estat espanyol des de fa sis mesos, tal com va explicar la seva representant, Ana Moreno.

La particularitat de la proposta de l’economia del bé comú és que busca una alternativa econòmica i social dins el marc legal existent. Senzillament hem de posar en pràctica aquells valors que fan tan bonic a les nostres constitucions. Però com podem dur-ho a terme amb la classe política que tenim? (això va preguntar, més o menys, la convidada especial del conferenciant, una nena de 10 anys). Segons Felber, és obvi que els polítics no ens faran cas perquè la gran majoria es dediquen a afavorir els interessos dels seus amics. Aleshores, cal començar a organitzar i assajar nous processos democràtics, noves formes de participació. “Al cap i a la fi portem molts pocs anys de democràcia en la història de la humanitat. No és que el model democràtic sigui invàlid sinó que hem de passar a la democràcia 2.0” Em quedo amb la idea que qualsevol canvi econòmic necessita d’un canvi polític.

Swap de Naturóticas: l’intercanvi de roba es pot fer amb estil

Cel·lebrant el Swap (foto de Visual Clips)

Res més trist que un mercat d’intercanvi on els participants estenen les seves pertinences sobre una taula de càmping o en un drap a terra en un totum revolutum on les peces de roba cohabiten amb una cassola abonyegada o una col·lecció de cromos del mundial 78. Els vianants encuriosits s’hi atansen però no poden endur-se res, lògicament, perquè no han portat res per intercanviar i els que podrien fer-ho estan parapetats rere la seva pròpia paradeta cosa que no facilita la interacció. I és que en algunes d’aquestes iniciatives hi ha més bona voluntat que bona organització. Per no parlar de l’imatge feïsta i planyívola a la que semblen indefectiblement lligades. L’objectiu d’aquests mercats és sumar-se a la recerca d’una economia més ètica, però quan l’ètica ens fa perdre l’estètica alguna cosa falla.

A les antípodes d’aquest plantejament es troben les swap parties, festes d‘intercanvi de roba amb esperit chic i divertit com ara el Swap al qual vaig tenir el plaer d’assistir el passat dissabte a Barcelona. Es tractava del primer intercanvi de roba organitzat per Naturóticas, les quatre autores del bloc del mateix nom dedicat a la moda sostenible amb glamour o slow fashion. El decàleg de la convocatòria ja era tota una declaració d’intencions resumida en la frase “no et demanem brossa, sinó tresors”. Si totes les participants entenien l’esperit de l’esdeveniment, les expectatives de tornar a casa amb alguna peça interessant gairebé segur que es veurien complides

L’intercanvi de roba es va celebrar a la botiga d’art, disseny i artesania Mar de Cava. De bon grat hagués canviat les 10 peces de roba que portava (el número màxim permès) i 10 més per algun dels preciosos objectes de la botiga, però no era el cas. En el soterrani del local lliuràvem les peces a intercanviar a les estilistes que en feien una selecció molt estricta deixant de banda les poc netes o massa velles. A canvi, rebíem un tiquet amb la xifra de peces que ens podíem endur (tantes com n’havíem portat) així com el número per al sorteig d’una safata il·lustrada, gentilesa de Mar de Cava.

De nou a dalt, les prop de 30 participants (només dones en aquesta primera ocasió) observàvem expectants com anaven pujant les burres carregades de vestits, samarretes, jaquetes però també barrets, bijuteria i sabates de segona mà. Peces de la temporada passada o de fa 15 anys, de Mango i H&M, però també signades per Vialis, Miguel Gil o Thomas Burberry. D’aquesta manera podíem anar clissant i fins i tot provant algunes peces però amb el suplici de no poder-les fer nostres i amb el dubte de si, quan comencés definitivament l’intercanvi de roba, algú més es llançaria a conquerir el tresor que havíem descobert. El millor era passar l’estona degustant el saborós aperitiu i el bon vi que ens havien preparat les Naturóticas.

L’intercanvi es va desenvolupar asossegadament malgrat ser prop de 40 dones despullant-se i emprovant-se roba, no només als emprovadors, sinó en racons improvisats i mirant-se en miralls ondulats. Per part meva vaig ser fidel als costums que practico també en les botigues: emprovar-me tot el que trobo vint vegades, estar indecisa fins al final, preguntar si em queda bé (vaig ben aprofitar la presència de les estilistes) i no marxar del tot convençuda. Tanmateix, sortir amb vuit peces de roba sota el braç que han costat set euros (el preu de l’entrada) després d’haver passat una estona divertida i haver conegut gent agradable no dóna peu a dubtes: repetiré. I vosaltres, vindríeu?