Archive for May 2012

Peak oil o l’enfonsament del Titànic

La primera persona a qui vaig sentir parlar del peak oil va ser a Pau Riba en el programa El convidat de TV3. Potser per a alguns això seria motiu suficient per donar cap mena de credibilitat a aquesta teoria, perquè en Pau Riba és un hippy que està com una cabra. Jo en canvi l’admiro per la seva intel·ligència, la seva independència i la seva capacitat d’anar amb sandàlies sense mitjons tot l’any. A partir d’aquí, com sol passar sovint, vaig començar a sentir peak oil per tot arreu. És com aquell fenomen que fa que les embarassades només vegin bombos o que quan et trenques la cama et sembli que tothom va amb crosses. “Això és el peak oil”, fèiem broma quan vam omplir el depòsit del Golf fa unes setmanes i ens va costar 77 euros i escaig. I això que la situació no tenia ni punyetera gràcia.

Una nit vaig decidir investigar més sobre el peak oil i a la riba de la meva taula de fusta em va arribar aquest missatge en una ampolla. En el silenci de la nit, acompanyada pels vapors del brandy, les paraules del científic visionari ressonaven com un relat de H.G. Wells. Aleshores vaig sentir un calfred, l’aterradora certesa, tot i que en el fons ja ho sospitava, de que aquesta crisi mai acabarà perquè no és cap crisi, és un naufragi. Em vaig adonar que el futur esfereïdor que ens presenta el capítol dos de la magnífica sèrie Black mirror té la seva raó de ser. Des d’aleshores vaig vagant per la coberta del Titanic amb els peus mullats no sabent si quedar-me on sóc ballant al so que toca l’orquestra, si saltar a l’aigua i nedar o abordar algun dels bots que han salpat (ocupats per qui ja sabem).

Però què és el peak oil?

El científic visionari autor del missatge es diu Antonio Maria Turiel, és llicenciat en matemàtiques i doctor en física i treballa a l’Institut de Ciències del Mar. Des de fa temps explica a The oil crash per a qui el vol escoltar què és el peak oil, i les seves conseqüències. El concepte de peak oil, és a dir, el pic màxim de producció del petroli el va formular el geofísic americà Martin Hubbert l’any 1956. Segons Hubbert, la gràfica de l’extracció d’un pou de petroli en el temps (però també d’un de carbó o de mineral) descriu una campana de Gauss amb un punt màxim. A partir d’aquest punt, comença una davallada tan ràpida com el seu creixement fins a la fi de la seva explotació perquè ja no és rendible, perquè cal més energia per extraure el petroli romanent que la que en pugui proporcionar.

Els primers jaciments del petroli es van trobar buscant sal a Pennsilvània, als Estats Units, el 1879. En aquell temps, on hi havia un jaciment, pràcticament hi havia prou amb gratar una mica la terra perquè sortís disparat un sortidor de petroli com hem vist tantes vegades a les pel·lícules i als dibuixos animats. El petroli va permetre un creixement econòmic sense precedents, que també va implicar un desenvolupament social a tots els nivells. Des d’aleshores el consum i la dependència del petroli no han fet més que augmentar exponencialment i en canvi el petroli (lògicament, tractant-se d’un recurs finit) ha anat disminuint. Cada vegada s’ha d’invertir més, construir plantes petrolíferes a llocs més inaccessibles per extraure un petroli que, al ritme de consum actual, cada vegada dura menys. M’agrada la comparació que va fer Marcel Coderch, enginyer de telecomunicacions i doctor en energia elèctrica per l’Institut Tecnològic de Massachusetts, en aquesta entrevista al programa Singulars. Coderch assegura que “hem actuat com si el petroli fos una renda vitalícia i en realitat és un dipòsit de diners heretats inesperadament. Enlloc de viure dels interessos ens hem dedicat a gastar-nos el capital”.

Hubbert l’any 1956 va predir que els Estats Units arribarien al peak oik als anys setanta. Aleshores ningú el va creure però així va ser. Aràbia Saudí va arribar el 2010, segons afirma Robert Hirsch, ex responsable d’investigació del grup Exxon i autor d’un informe sobre el peak oil per al Departament d’Energia dels Estats Units. El novembre de 2009 el diari The Guardian va publicar que l’AIE (Agència Internacional de l’Energia), estava falsejant les dades sobre les reserves de petroli. Un any després la pròpia AIE reconeixia que s’havia arribat al pic internacional del petroli el 2006.

I a partir d’ara què?

Sembla que el peak oil hauria de donar ales als defensors de l’energia nuclear sinó fos perquè el pic de l’urani, o s’ha assolit al o està a punt d’assolir-se. Per no parlar del petit detall dels danys col·laterals que produeixen els accidents nuclears com el de Fukushima. Alguns pensaran que per fi, per força els pengen, entrarem de ple en les renovables. I aquí ve el meu desengany.

Durant uns anys vaig estar escrivint una secció al Dossier Econòmic de Catalunya patrocinada per l’ICAEN, (Institut Català de l’Energia) on fèiem difusió de les energies renovables com alternativa de futur. Ara sé que realment no són una alternativa. En una presentació d’Antonio Turiel descobreixo que cap renovable pot comparar-se al petroli pel que fa a densitat energètica, que caldria cobrir tota Espanya de generadors eòlics, o cobrir l’equivalent a dues províncies de plaques solars fotovoltaiques per produir tot el que consumim. Per no parlar que es necessita petroli per fabricar plaques fotovoltaiques. I cotxes elèctrics. I els pesticides que utilitzem per conrear aliments amb els nivells de producció actual. I gairebé tot el que veiem i toquem cada dia. D’aquí el col·lapse econòmic en el que ja ens trobem.

Una bonica paraula: decreixement

Fa uns temps era una filosofia de vida, una opció personal. Ara no és una utopia sinó una crua realitat per a molts. Falten molts anys perquè deixem de viure del petroli però el decreixement forçós ja ha començat. Pot ser una caiguda en picat o un aterratge suau, depèn de nosaltres, de què baixem el ritme i ens hi acostumem. A un país civilitzat com Dinamarca, hi ha tota una política estatal dirigida a preparar-se per viure sense petroli al 2050. A Barcelona si més no, comptem amb la iniciativa voluntariosa de Barcelona en Transició.

No sé si arribaré a veure aquesta nova societat però ja estic començant a veure i viure un procés de transició. Patirem però també sentirem un alleujament. L’obsessió pel creixement s’ha acarnissat en la nostra salut mental i física i en la del medi ambient. En qualsevol cas, veure com, poc a poc, ens comencem a organitzar és un espectacle interessant per observar des de la coberta del Titanic.

Us deixo amb la canço de Molotov El mundo se va a acabar que ha estat la meva banda sonora mentre escrivia aquesta entrada.

embedded by Embedded Video

Enric Duran: “Vull estendre la desobediència”

Enric Duran (Foto de Gianluca Battista per al diari El País)

El trobo en un lloc que havia estat centre de teràpies naturals ara “col·lectivitzat”. Sortidors d’aigua lliscant per la paret, imatges de deus orientals i fil musical digne del Natura. L’Enric Duran, conegut com el Robin Hood dels bancs, apareix amb el cabell revoltat i la mirada fosca, a voltes intensa, a voltes perduda. Mesura molt les seves paraules que he d’anar extraient com qui pica pedra a la mina. Potser és que estic avesada a entrevistar persones amb el discurs preparat per vendre o vendre’s. Només cap al final de l’entrevista, sembla còmode.

Més enllà del personatge, tots aquells que vulgueu explorar alternatives en aquests temps d’enderroc podeu fer-vos amb la publicació Rebel·leu-vos que impulsa la Cooperativa Integral Catalana , el col·lectiu del qual forma part Enric Duran. Hi trobareu exuberància d’informació i d’enllaços a webs sobre diversos àmbits del que anomenen “l’autogestió de les nostres vides”.

Quin és l’origen del teu activisme i compromís social?

Va ser a a partir l’any 98, a través de la lectura. Jo estava en un món totalment diferent, el del tenis taula d’elit (era entrenador del seu germà, Marc Duran, subcampió mundial) i per una sèrie de circumstàncies personals em vaig posar a llegir llibres que fins aleshores no havien arribat a les meves mans. Llibres llibertaris, marxistes, sobre desobediència civil… Va ser important la lectura de Tenir o ésser d’Erich Fromm.

I a partir d’aquí, què?

Vaig decidir a aportar el que pogués al canvi social i vaig anar coneixent molts col·lectius i entitats . Ha estat un no parar des de llavors.

Vas obtenir 492.000 euros de 39 bancs en préstecs que o pensaves tornar. Com se’t va ocórrer fer la teva acció contra els bancs? D’on vas treure els coneixements necessaris per dur-la a terme?

La major part la vaig anar aprenent amb la pràctica. Alguns elements, però, me’ls va explicar una persona del món empresarial que havia estat obtenint préstecs amb unes nòmines no verídiques per a projectes emprenedors pels quals li era molt difícil obtenir finançament. Em va suggerir que aquest mètode es podia fer servir per a d’altres objectius vinculats a moviments socials.

La teva acció era molt planificada o anaves fent sobre la marxa?

Tenia planificat que volia fer-ho públic quan s’acabés però no sabia quan acabaria ni quants diners en trauria. Depenia de com anés.

Sempre has dit que actuaves en solitari, però quina vida portaves mentre feies això? Et dedicaves en exclusiva a la teva acció?

Aleshores estava vinculat a l’Infoespai. Des d’allà, a partir del 2006, impulsàvem el moviment pel decreixement i tot una sèrie de iniciatives destinades a construir alternatives al capitalisme.

I ells no hi tenien res a veure?

Sí que hi tenien a veure perquè eren els destinataris dels recursos que obtenia. Jo volia els destinar allà on fessin falta i el primer àmbit era el meu entorn més directe on feien projectes de transformació social als quals hi estava directament vinculat.

Aleshores si que ho sabien

(dubta), quan ho van haver de saber ho van saber.

En quina situació estan els teus processos judicials i com creus que es resoldran?

(Rumia)Encara no ha acabat el procés d’instrucció de la causa penal. Potser quan acabi en podrem tenir una idea del calendari però havia de durar un any i ja en porta tres.

Però els teu advocats que t’han dit sobre quines possibilitats tens?

No és gaire important el que diguin els advocats.

No et preocupa la teva situació?

La meva estratègia és estendre la desobediència civil més enllà del meu cas personal. L’important és que puguem fer el que creiem sense tenir cap por a les conseqüències que pugui tenir.

¿I tens pendents processos civils de reclamació de quantitat?

Moltíssims, però no m’afecten en res perquè sóc insolvent.

Ara treballes en la Cooperativa Integral Catalana integral, en què consisteix?

És una iniciativa de transició per construir una societat més enllà del capitalisme en la qual cobrir totes les necessitats bàsiques (habitatge, treball, salut, educació…) en base a la cooperació social deixant de banda els valors del capitalisme; els mercats, la competència, l’individualisme…

Quantes persones la formen?

Mmmm…. Al voltant de unes 1000 persones s’han donat d’alta com a socis. Més enllà de ser socis però hi han unes tres mil persones que hi participen en el procés.

Com s’organitza? Hi ha diversos graus de participació?

Hi han tantes formes de participació com la vida perquè és un model de vida. Es pot formar part d’una comunitat, assistir a les assemblees, participar en grups de treball, assumir tasques, fer aportacions econòmiques… N’hi ha tantes com tinguem capacitat d’imaginar.

Un dels objectius de la CIC és promoure la desobediència

La desobediència és una eina per empoderar-nos , per derivar recursos que no creiem que hagin d’anar a l’Estat.

També en la publicació Reveleu-vos animeu la gent a esdevenir insolvent. La presenteu com una situació que obre un munt de possibilitats noves però d’altra banda no té marxa enrere

En general no, tot i que hi han deutes que prescriuen. Nosaltres ho entenem com un pas endavant, com un canvi de vida amb una sèrie d’avantatges a l’abric de la Cooperativa Integral i que per tant val la pena. De les persones que participen a la cooperativa un 20% ha optat per aquesta via.

La CIC és una organització paral·lel a l’Estat però que es regeix per la Llei de cooperatives. No és una mica contradictori emparar-se en la Llei per impulsar una organització que és basa en la desobediència?

No es regeix per la Llei de cooperatives sinó que utilitza les lleis per construir alternatives d’autogestió creant marcs de protecció que permetin tirar endavant aquestes iniciatives sense que puguin ser atacades legalment. La Cooperativa Integral Catalana és més que una forma jurídica. És un procés autònom de moviment social protegit per unes eines jurídiques.

Dius que la Cooperativa Integral és una iniciativa de transició. De transició a què?

Cap a una nova societat després del capitalisme. Una societat que no té una definició clara perquè es va construint amb la pràctica però que un company l’ha definit com a ecodemocràcia cooperativa.

No creus en l’Estat com a organització?

Amb l’Estat tal com el coneixem, que és una estructura jeràrquica de dalt a baix, no. L’estructura de l’Estat beneficia al control per part del poder financer mundial. Està clar que aquests grups financers tenen molt més poder del que pugui tenir la població que hauria de ser la influència principal per tal que l’Estat s’orientés al bé comú. En no ser així cal crear estructures que realment primin el bé comú.

Col·lectivització no sona a comunisme?

No, col·lectivització ve de la revolució llibertària del 36. Es tracta de què les coses siguin comunes, del poble i amb una gestió assembleària en el qual la gent implicada també tingui un grau més de participació en la presa de decisions.

Però si la Cooperativa va creixent la gestió de les assemblees s’anirà complicant…

La idea és anar descentralitzant. Cada cop hi ha més assemblees per diversos àmbits i si la gent està més concentrada en els seus projectes locals participa de forma més esporàdica en les assemblees generals. Hi ha un ritme natural que facilita aquest procés.

Quins són els vostres projectes més immediats?

El més de maig i juny estem centrats en la campanya d’insubmissió fiscal. És el primer any que el nostre moviment organitza una crida a la insubmissió fiscal que va més enllà de la insubmissió militar i alhora pot ajudar a finançar projectes autogestionats. Aquests projectes estan reconstruint serveis públics de manera que té sentit s’hi destinin part dels impostos.

És una decisió arriscada..

L’experiència demostra que en la majoria de casos es acceptada pel Ministeri d’Hisenda respon amb el silenci o fins i tot ingressant els diners quan la declaració surt a retornar. Cal presentar una carta explicant quin percentatge deixes de pagar per insubmissió fiscal per a destinarlo a projectes socials acompanyat d’un comprovant de la donació. Tots els detalls estan explicat al manual de desobediència econòmica).

D’altra banda, estem treballant en la compra de la web del diari Público, juntament amb els extreballadors.

Amb tant d’activisme tens temps per tu? Què t’agrada fer en el teu temps lliure?

El meu temps lliure el dedico a àmbits variats de la CIC. Per exemple, una excursió a la muntanya acaba convertint-se en una visita a finques que ens ofereixen.


Ecofashion: la passarel·la de moda ecològica

Després de tanta olor a encens, fulls amb mandales anunciant teràpies naturals, degustacions de pa d’espelta i llet d’ametlles, saris i rastes, al final trobo unes rosses espaterrants amb vestits cenyits i talonassos, recolzades en una barra de bar amb música lounge. Sóc a Ecofashion, el certamen de moda ecològica dirigit per Alice Sunçais que va tenir lloc a la fira Biocultura al Palau Sant Jordi de Barcelona el 4 de maig. Com a mestra de cerimònies, maquillada i pentinada amb tupé per l’ocasió, Valentina Thörner, l’autora del bloc Sostenibilidad y Minimalismo i del projecte 333 que ja vaig comentar en aquest post sobre slow fashion. També hi participa Gema Gómez, dissenyadora, fundadora i ànima de la plataforma Slow Fashion Spain. La Valentina ens anima a comprovar que els vestits ecològics no són “sacs de patates” i la Gema, elegant amb texans i samarreta, ens exhorta a “contemplar la bellesa del que no es veu: matèries orgàniques i producció local amb segells certificats”.

La desfilada Ecofashion de moda ecològica la integren la marca anglesa de gèneres de punt Liv, la dissenyadora barcelonina Cristina Salguero amb la col·lecció Pure Green, Ecoology, la marca d’Eva García i Carmen Tous també de Barcelona i Elena García, espanyola establerta a Londres. Es tracta de roba urbana molt posable, de línies senzilles i colors llisos que llueixen models altes, primes i guapes. De Liv destaquen els jerseis amorosos i un vestit de ratlles primes amb rebeca a joc digne d’un passeig vora mar a la Costa Blava dels anys 60. De Pure Green, els pantalons setinats i les bruses abullonades en seda de cànem. Ecoology presenta una línia de vestits i faldilles cenyits en negre i una altra de roba més vaporosa com el vestit amb farbalans laterals que la model agita amb simpàtics saltirons. La col·lecció d’ Elena García és la que em sembla més atrevida i exquisida amb creacions subtils i delicades com vestits de ceba. Gema Gómez seguda al meu costat, em xiuxiueja que aquests vestits han estat confeccionats amb seda ahimsa, recollida després d’esperar que el cuc completi el seu cicle vital i abandoni el capoll transformat en papallona

La promotora de Slow Fashion Spain, enlloc de moda ecològica, prefereix parlar de moda sostenible doncs aquest concepte engloba tant l’equilibri amb l’entorn natural (cultius orgànics lliures de pesticides, tints naturals, respecte als animals) com amb l’entorn laboral, tal com puntualitza en la xerrada donada a Ecofashion. Per Gema Gómez, la sostenibilitat està lligada a durabilitat doncs “no ens podem permetre comprar cada 6 mesos 5 o 10 peces de robar i anar-la llançant als abocadors al mateix ritme”. Gómez recorda que la indústria tèxtil és una de les que més abocaments genera i ens revela algunes dades esfereïdores: els metalls pesats i l’antimoni que s’utilitzen per fabricar el polyester es troben en els peixos que apareixen morts a les nostres costes. Pel que fa al cotó, ocupa només un 3% de la superfície cultivable del món però en canvi acapara un 25% dels pesticides que es fan servir. A més, per fabricar una senzilla samarreta de cotó es consumeixen 2700 litres d’aigua. La seda té les seves pròpies víctimes: els cucs, que un cop han ja han filat la seda, són rostits dins els capolls per tal d’apropiar-se’n.

Les bones pràctiques en la indústria tèxtil vénen certificades per diversos segells. La Gema Gómez ens recomana GOTS per ser el més complet doncs inclou aspectes ambientals i socials i cobreix tota la traçabilitat del producte. A més de la moda ecològica, Gema Gómez destaca altres iniciatives slow fashion: el DIY, les botigues i mercats de segona mà i vintage, el minimalisme com el de l’esmentat Projecte 333 o el de la firma Mimètik BCN amb les seves peces versàtils i de producció local. També ens mostra alguns exemples de reciclatge com les estiloses bosses de la firma anglesa Elvis & Kresse, fetes amb mànegues de bomber i que es venen a Harrods com article de luxe (la qual cosa em recorda les bosses fetes a partir de banderoles publicitàries de Demano o Vaho). Però segurament el més ecològic és el disseny cradle to cradle, peces biodegradables com les increïbles sabates holandeses OAT Shoes que es poden llençar directament al compostador.

Per més dades sobre la indústria tèxtil, os aconsello consultar el darrer número de la revista The Ecologist dedicat a la moda ecològica i per riure una mica, un vídeo de la divertida sèrie Flight of the Choncords. Es titula Fashion i ha estat la meva banda sonora mentre escrivia aquest post. No sé si la moda dels Choncords és ecològica però em sento amb el deure donar-vos-els a conèixer.

embedded by Embedded Video