Archive for April 2012

Per Sant Jordi, cinc llibreries de Gràcia

Anys enrere, la dèria per les grans superfícies les va convertir en el dimoni banyut que havia de devorar el petit comerç de barri. L’amenaça sotjava també les llibreries: la Fnac donaria el toc de gràcia al llibreter tradicional. I és cert que durant un temps semblava impossible comprar un llibre que no fos un best seller sense haver d’agafar el metro. Tanmateix avui en dia, el petit comerç i les petites llibreries segueixen vives, si més no a Gràcia. Així que en la festa del llibre (que no de la literatura, per si algú encara hi està confós) us recomano un passeig per cinc llibreries de Gràcia.

Pequod

Pequod, el vaixell que comandava el capità Achab a la recerca de la gran balena blanca Moby Dick, dóna nom a aquesta nova llibreria del carrer Milà i Fontanals. A l’aparador, una vella bossa de viatge de cuir marró vessa els clàssics de Dickens i al voltant d’una Olivetti els llibres del malaguanyat Félix Romero, l’edició de Cuentos Completos de Maupassant i El otro McCoy de Brian McAdams del qual emergeix un punt de llibre amb l’exhortació “Lo estamos leyendo. Pregúntanos”. A la porta un pòster proclama Reading is sexy. Veient la imatge de James Dean amb ulleres de pasta llegint un llibre, no puc estar-hi més d’acord. Dins el càlid refugi del Pequod, tot sembla en calma però hi ha mar de fons. En Pere i la Consuelo preparen el primer Sant Jordi de la seva petita llibreria. La Consuelo m’explica que posaran una parada a la Travessera de Gràcia i hi aniran a firmar autors com ara Juan Soto Ivars. El seu llibre Siberia editat per El olivo azul és un dels que em recomana per Sant Jordi. També Westwood d’ Stella Gibbons, autora anglesa recuperada al nostre país per la jove editorial Impedimenta. I és que els segells independents són l’especialitat de Pequod i Impedimenta és l’editorial del mes. Per això els seus llibres tenen un 5% de descompte durant l’abril. També tots els de Robert Louis Stevenson, autor del mes. A més de novetats i reedicions de clàssics, Pequod ofereix una remarcable selecció de llibres de segona mà des de 3 euros. Després de gairebé un any de singladura, la Consuelo es mostra contenta de l’acollida i il·lusionada amb la perspectiva d’obrir un nou espai al pis de dalt on faran tallers d’escriptura i clubs de lectura. Per estar-ne informats us aconsello llegir el Pequod Daily.

Taifa

Taifa és el regne del llibre de segona mà a Gràcia (encara que també hi tenen un bon grapat de novetats) i la casa de Batlló, el seu propietari. Ja fa més de vint anys que Josep Batlló està en aquest negoci, encara que em recorda sorneguer que, com deia José Manuel Lara, un negoci que no et permet llevar-te a les 12 del migdia no és un negoci”. Amb el mateix distanciament del que ja les ha vist de tots colors em comenta que posaran una taula al carrer per Sant Jordi. “Però Batlló, explica-li què hi farem!”, el renya una noia rossa des de dalt de l’escala d’on fa inventari. Aleshores em diu que hi firmaran llibres quatre autors músics assidus de la sala Heliogàbal i veïns i clients de Taifa (“no en tenen prou amb fer música que s’han de posar a escriure”). Són Víctor Nubla amb Como caza un dromedario, Santi Balmes (Love of Lesbian) amb Mataré monstres per tu, Martí Sales (Surfing Sirles) amb Ara és el moment i Ramón Rodríguez (The new Raemon) amb Ausencias. Batlló també m’explica que d’aquí a uns dies faran la presentació d’ El vol del Quetzal, la darrera novel·la de Pius Alibek, un altre il·lustre veí de Gràcia que regenta el restaurant Mesopotamia al mateix carrer Verdi. Però això serà després de Sant Jordi. Per a la diada, Batlló, després de fer-se una mica el ronso, accedeix a recomanar-me dos novetats: Jo confesso de Jaume Cabré i La dona que es va perdre de Marina Espasa.

Hibernian

Seguim amb llibres de segona mà però en aquest cas exclusivament en anglès. Hibernian és l’única llibreria d’aquestes característiques a Barcelona. També hi tenen llibres nous, “clàssics i títols que la gent sempre ens demana com ara 1984 o Homage to Catalonia de George Orwell”, assegura l’irlandès Ray, copropietari d’Hibernian juntament amb Vicky. Hibernian va néixer fa vuit anys amb una col·lecció de més de 30.000 llibres portats des de Dublín (Hibernia era el nom que els romans donaven a l’illa d’Irlanda). Des d’aleshores la llibreria es nodreix també dels volums que hi porten els seus clients. Allà hi fan una valoració del lot que no es paga en diners sinó en crèdit per comprar-hi d’altres llibres. Això sí, una pissarra adverteix que no s’accepta el Codi da Vinci, ni el Diari de Bridget Jones ni títols de Michael Crichton, Tom Clancy, Frederick Forsyth entre d’altres agraciats. Per Sant Jordi trauran la paradeta a la vorera del carrer Montseny i faran un descompte del 5% per als llibres nous, un 10% per als de segona mà i un 25% per a les antiguitats.

Cap i cua

Abans d’entrar-hi, fascinada com estic mirant la portada del llibre Barcelona Balla a l’aparador, un client sortint m’adverteix: “no et perdis la secció una mica amagada de la dreta”. Encuriosida, entro de seguida a veure-la però el que més em crida l’atenció no és la recomanació en sí, sinó aquesta familiaritat, la mateixa que es respira en aquesta llibreria del Torrent de l’Olla, 99. I és que en Pepitu és un llibreter que gaudeix de petar la xerrada amb tots els veïns de Gràcia que s’hi acosten a comprar llibres o senzillament a saludar-lo. Amb les ulleres de montura clara a la punta del nas, igual busca una “novel·la entretinguda” i l’ultim de Gerónimo Stilton a una senyora, que ven el periòdic de crítica social Diagonal a un jove d’estètica okupa. A més de narrativa, en Pepitu destaca la seva secció de ciències socials “una mica alternativa” on trobo, precisament Hay alternativas de diversos autors, Estados Canallas de Noam Chomsky o el manifest Economistas aterrados. Per Sant Jordi em recomana, però quelcom més engrescador, Los hijos de los días de Eduardo Galeano, i, encara que no sigui ben bé una novetat, Primavera, estiu, etcètera de Marta Rojals. Com fan des de fa anys, en Pepitu i la seva dona baixaran a Barcelona a posar la parada a La Rambla.

Casa Anita.

Totes les llibreries ressenyades tenen una secció infantil amb títols interessants però Casa Anita és allà on viuen la Caputxeta, el Patufet, el Grúfal, la vaca Taca, el Peix Irisat, l’Olívia i, per descomptat, en Max, el protagonista d’Allà on viuen els monstres, el conte que em va obrir els ulls (idiota de mi) a la literatura infantil. Casa Anita és més que una llibreria de Gràcia doncs els seu adeptes venen d’arreu. L’Oblit tenia clar que calia especialitzar-se si volia rebre clients de més enllà del barri i la seva passió per l’àlbum il·lustrat la va ajudar en la seva decisió presa ara fa set anys. Demanar-li a l’Oblit que recomani un títol, tant en qualitat de clienta com de periodista, és seguir-la amunt i avall mentre desplega amb delicadesa llibres i més llibres. Coco i Piu d’Alexis Deacon per als més menuts, El gos i la llebre de Rotraut Susanne Berner a partir de set anys, El petit tigre rugidor de Reiner Zimnik a partir de 10 i Ciutat d’orfes d’Avi per a més de 12. Ah! I per Sant Jordi no pot faltar-hi un drac, concretament El rei Jan i el Drac de Peter Bently. Casa Anita serà al Pla de Salmerón celebrant la trobada d’il·lustradors que signaran (o dibuixaran) llibres. I ara que ve el bon temps, més activitats al magnífic pati interior de Casa Anita al carrer Vic, 14.

“Mercadillos” de rodatges: del plató al meu armari

Aquest vestit dissenyat per Mar López també estava a la venda

En aquests temps de guerrilla, la dèria per la roba de segona mà fa que sorgeixen xollos de fonts inesperades que ens arriben, gairebé sempre, via internet. L’últim són els mercadillos de roba de rodatges de cine i televisió així com d’obres de teatre. Esperonada per la promesa de saldos i per la curiositat, em presento al mercadillo que organitza Mar López, dissenyadora de moda, estilista i personal shopper al magatzem que té a la Plaça de la Virreina. Abans que la febre compradora s’apoderi de les meves neurones, fem un cafè en una terrassa de la plaça i xerrem una estona amb la Mar sobre d’on ve i on va parar la roba que s’usa als rodatges.

En l’època daurada de Hollywood, tot el vestuari de les grans produccions era creat ad hoc per dissenyadors a sou dels grans estudis. Però l’star-system va començar a fer figa i des d’aleshores, la feina del dissenyador de vestuari d’espectacles s’ha anat transformant cada vegada més en una tasca d’estilista, tal com explica l’ article Vestidos con menos alma de la revista Atelier. Com a dissenyadora tèxtil especialitzada en espectacles, a la Mar el que li agrada és fer les seves pròpies creacions però això depèn fonamentalment del pressupost. Si no ha de sortir a a comprar roba i customitzar-la, és a dir, adaptar-la.

El vestuari també es lloga o el cedeixen els fabricants a canvi de publicitat. Aquesta opció és molt comú en sèries de televisió on als crèdits finals de cada capítol hi surten les marques que hi han intervingut. La roba cedida a vegades es retorna o es regala a l’actor o estilista. Quan no és així, el vestuari pot quedar en mans de la productora o del dissenyador (si és un professional independent com la Mar López) segons el que s’hagi acordat. Els rodatges generen un volum ingent de roba de segona mà difícil de gestionar i emmagatzemar i que, segons m’explica la Mar López, en molts casos s’acaba enviant a Cáritas. En d’altres, es guarda per a utilitzar-la en futurs projectes.

Persones i personatges

Cada projecte és una nova aventura. A la Mar López li brillen els ulls quan m’explica com és d’apassionant la feina de construir la imatge d’un personatge a partir del seu perfil, feina que és necessària, no només en les produccions de ficció, sinó també quan es tracta de vestir a presentadors doncs sovint han de donar una imatge molt diferent a la seva. “Fas propostes sobre personatges i després et trobes amb persones”, afirma. I és que a més del director de l’espectacle, els actors i presentadors també volen dir-hi la seva. “Uns són molt flexibles però a d’altres els costa adaptar-se. Hi ha qui només vol dur roba de marca o qui, per exemple, no vol portar models ajustats encara que el personatge ho requereixi”, explica.

De totes maneres, la Mar és conscient que “en el moment que et contracten et poses en una cadena de treball”. Les produccions d’època són les més costoses, tant pel que fa a diners com a feina, doncs s’han de caracteritzar des dels actors principals fins als extres, tal com ha fet en pel·lícules com ara Coronel Macià o la tv movie Una carta para Evita encara per estrenar. També ha intervingut en sèries com ara El cor de la ciutat o La Riera. D’aquests culebrots sempre m’ha fet gràcia que els personatges, encara que figuri que no arriben a a fi de mes, van canviant constantment de modelet . Segons la Mar, això és degut a la complexitat d’organització. Sovint es roden fins a tres capítols alhora i fer servir la mateixa roba en més d’una escena, amb la corresponent feina de tintoreria, planxa i transport, és del tot impossible.

El pitjor d’aquest ofici? La Mar ho té clar: “voler fer coses maques i no tenir-hi prou diners”. Malauradament aquesta situació cada cop és més comú. La feina cada vegada és més escassa i més mal pagada i la Mar ha optat per no acceptar encàrrecs a preus rebentats. No vol devaluar la seva professió i només treballarà en aquells projectes que li resultin interessants. Per això, juntament amb dos socis, ha decidit obrir un negoci, molt probablement de restauració, en el magatzem on guardava vestuari i altre material.

I aquí és on ara em trobo triant i remenant la roba de segona mà que han vestit actors i actrius durant unes hores per ficar-se a la pell d’una dama dels anys 30 o d’un adolescent de Sants. Els encants duren només quatre dies i els preus són de riure doncs interessa buidar el local. Les jaquetes costen deu euros, les camises i samarretes, cinc, igual que les sabates. Un vestit estil anys 30, quinze euros i la bijuteria va a un euro la peça. Tant se val si són de Zara o de Burberrys. A més de la roba més convencional, també hi ha peces de fantasia: un barret de torero, màscares de goma i uns preciosos vestits de primavera i de reina de la nit que esperen la seva Ventafocs.

Aquess és el tercers mercadillo de rodatges que organitza la Mar, doncs també ha ajudat a companys de professió a treure’s material de sobre i m’assegura que no serà l’últim doncs és una activitat de la qual tothom en treu profit i que està molt en boga. Ja fa dos anys que va obrir a Internet El armario de la tele amb roba utilitzada a programes de televisió i on es mostren les fotos de la presentadora o actriu amb el model en venda. També fa poc que ha obert a Gràcia, al carrer Penedès número 11, M’encanta!, outlet d’atrezzo de sèries de televisió. A M’ encanta! hi trobareu algunes peces de roba de rodatges però sobretot de parament de la llar i decoració, en alguns casos amb el morbo afegit de trobar un quadre o una tauleta que potser heu vist mil vegades a Infidels o a Gavilanes. El rètol de carretera indicant el camí a Ventdelplà, que hi veureu penjat, no està en venda.

Amb una bossa plena de roba i complements, inclosa una jaqueta amb la qual em sento com l’Emma Vilarasau, m’acomiado de la Mar. Espero, però, tornar-la a veure-la aviat en un mercadillo. Si voleu anar-hi, no us en puc donar cap web ni cap adreça però potser un dia us arriba un correu avisant-vos-hi. La incertesa també té el seu encant.

Economia i preservació del paisatge: l’oli mil·lenari

Una olivera mil·lenària a Xert (Foto, Martí Bori)

Des de fa uns anys passo alguns dies de vacances a Xert, un poble del Baix Maestrat amb 900 habitants, 7 botigues (incloent la farmàcia), sense zones wi-fi i desenes d’oliveres mil·lenàries. Podria explicar que tot recorrent els camps de Xert vaig quedar corpresa per la bellesa d’aquests monuments naturals, pels seus troncs que no creixen amb voluntat ferma, compactes i verticals, sinó que al llarg dels anys divaguen, s’entortolliguen i es parteixen. Però no. He tingut alguns d’aquests exemplars davant dels meus nassos rere la finestreta del cotxe diverses vegades però no hi havia parat esment. El primer cop que em van parlar d’oliveres mil·lenàries va ser a Barcelona. En Jaume Biarnés, cap de cuina del departament de recerca de la Fundació Alícia (centre de R+D gastronòmic), em va explicar que treballava en un projecte sobre l’oli d’aquestes oliveres crescudes a banda i banda del riu Sènia. Aleshores em vaig en recordar del poble que em regala cada any uns dies de treva, el sabor peculiar del seu oli i el paisatge serè de les seves oliveres.

Biarnés m’explica que “en aquestes terres sempre s’havia produït oli a granel per enviar-lo a Itàlia. Allà l’envasen i l’embolcallen amb un bon packaging i el venen a 100 dòlars l’ampolla a Nova York, a Shanghai i a Sidney. Als anys 90 es va posar de moda entre els milionaris alemanys i anglesos tenir una olivera mil·lenària al jardí i els pagesos van començar a vendre-se-les”. Juan Antonio Adell, director de la Cooperativa Sant Marc de Xert, m’explica que s’han arribat a pagar 6.000 euros als pagesos per algunes d’aquestes oliveres que, lluny del clima mediterrani, han acabat morint o, el que potser és pitjor, coronant les mones de Pasqua de les rotondes de les carreteres. A El País, però, ja parlaven fa un temps de 15.000 euros per una olivera de La Jana, quantitat de la qual els agricultors només en veuen una part doncs la resta va parar a mans d’intermediaris. En qualsevol cas, un s’han de vendre molts litres d’oli a granel per guanyar sis mil euros.

Oli contra l’espoli

Per aturar l’espoli d’aquest preuat patrimoni històric i forestal, la cooperativa comarcal Clot d’en Simó, que agrupa la cooperativa de Xert i d’altres set pobles de la comarca, va començar a considerar aquestes oliveres i el seu oli com el que realment són: un tresor. Al 2003 van iniciar la producció i venta d’oli procedent exclusivament d’oliveres mil·lenàries per tal que els propietaris d’aquests magnífics exemplars en poguessin treure un major rendiment econòmic i així substraure’s a la temptació de vendre’ls. Clot d’en Simó també promou diverses rutes per contemplar aquests arbres monumentals.

Paral·lelament, l‘Associació Territori del Sènia, presidida per Jaume Antich i que aplega 27 municipis catalans valencians i aragonesos de la zona, també ha posat en marxa un projecte per protegir aquestes oliveres. A més de l’elaboració de vuit marques d’olis mil·lenaris, l’Associació, amb l’assessorament d’un biòleg, va catalogar totes les oliveres mil·lenàries del territori considerant com a tals, les que, a 1,30 metres del terra, tenen un perímetre de tronc de 3,5 metres (Adell, em parla de 5 metres de perímetre a 1,5 del terra). Actualment se n’han inventariat prop de 4.500, xifra que suposa la major concentració d’oliveres mil·lenàries del món. Per la seva banda, la Fundació Alícia hi ha participat amb una guia de 60 receptes amb oli mil·lenari, fruit d’un exhaustiu estudi històric gastronòmic, per als 60 restauradors de la zona que s’han compromès a incloure un d’aquests plats a la seva carta i a promoure l’oli.

Segons Juan Antonio Adell, el procés d’elaboració de l’oli Milenario de la Cooperativa Clot d’en Simó comporta un important cost d’organització doncs és du a terme durant un sol dia. La jornada comença de matinada recollint les olives dels arbres mil·lenaris a mà. En la collita intervé un tècnic i diversos controladors, un per poble, per tal de verificar l’autenticitat i qualitat de les olives. A partir de les quatre de la tarda, les olives entren al molí per ser premsades. El director de la cooperativa assegura que aquest escàs marge de temps (menys de vuit hores) entre la recollida i la premsada fa que l’oli d’oliva conservi tot el seu sabor. Una altra característica d’aquest or líquid és que prové únicament d’oliveres mil·lenàries de la varietat farga. Per Biarnés, aquests olis fets amb varietats d’oliva com la farga, la morruda o la sevillenca “són interessants perquè ofereixen sabors diferents dels que solem trobar al mercat, aquí a Catalunya dominat per l’arbequina”. Ara bé, segons el cap de cuina d’Alícia, més enllà de l’emoció de tastar l’oli de les mateixes oliveres que van explotar els romans, les propietats organolèptiques dels olis mil·lenaris són les mateixes que els que provenen d’oliveres més joves. “si aquests olis són de millor potser és perquè els pagesos s’hi esmercen més en la seva elaboració”, puntualitza.

Una pijada o un privilegi

L’ampolla de mig litre d’oli mil·lenari val 20 euros. Una pijada? Un privilegi? Una manera de contribuir a que les oliveres mil·lenàries segueixin existint? Biarnés considera que “aquests olis són per vendre’ls a Nova York o a Shanghai com a producte de luxe. Els de l’Associació Territori del Sènia ja s’estant introduint a la Xina, Europa i Austràlia (a Estats Units costa més per la pressió del lobby italoamericà). Fa poc ens va visitar un empresari de Xina i s’en va endur totes les ampolles. Es tracta d’una bona una estratègia de màrqueting per obrir mercats exteriors a altres olis més econòmics de la zona”.

Tanmateix al Club Gourmet del Corte Inglés, un aparador ideal per vendre a turistes japonesos, americans o alemanys àvids d’endur-se un tast de Mediterrani, no n’hi ha ni una ampolla. En canvi si que hi trobo oli d’arbequines i de picual “envasado para Marques de Griñón” (no indica la procedència) a 48 euros el litre. També es pot comprar oli Primero Royal Temprana de Castillo de Canena a 42 euros el litre o l’Olea Summum de Les Garrigues a 37 euros el litre. José Antonio Adell reconeix que l’oli Milenario només es pot comprar directament a la botiga física o virtual de la cooperativa clot d’en Simó o per encàrrec directe. Es lamenta, “a les cooperatives sabem fer molt bé les coses però no mos sabem vendre”.

Jaume Biarnés m’explica que a l’Associació Territori del Sènia els ha costat molt entendre la necessitat d’invertir en comunicació, la importància d’una bona pàgina web o d’estar ben posicionats a Internet. De fet, si busquem “oli mil·lenari” a Google, la pàgina de l’Associació encara no surt entre els primers llocs. El cap de cuina d’Alícia creu que el territori del Sènia podria ser conegut arreu com la terra de l’oli de la mateixa manera que la Borgonya es la terra del vi. Però caldria que tots els agents s’hi impliquessin de debò en la seva promoció, “per obrir-se al món cal sentir-se orgullós de la teva terra, hi ha que creure-s’ho”, sentencia.

Mentre no arriba el turisme de l’oli, he tornat a Xert per recórrer a peu i assossegadament els camins de les oliveres mil·lenàries. I, ara sí, m’embadaleixo pensant en quantes mans, generació rere generació, han collit aquestes olives amb un gest idèntic mentre les oliveres s’aferren a la terra on han nascut.