Archive for March 2012

Cloudhousing: més enllà de la hipoteca i el lloguer

A Can Batlló (Barcelona) podria fer-se un projecte de cloudhousing si l

Per què hem de tenir a casa nostra una cambra de convidats si només la fem servir alguns dies a l’any? O un despatx si només hi treballem al vespre? Cal un menjador per a quinze persones si només organitzem dinars multitudinaris un cop al mes? I l’habitació del nen, ha d’estar farcida de joguines? És lògic que en una finca hi hagin 30 contractes de telèfon i wi-fi, un per pis, enlloc d’un de sol que converteixi tot l’edifici en zona wi-fi? I el mateix és podria dir dels subministres de gas o llum.

La Mariona Soler es va començar a fer aquestes i d’altres preguntes ara fa quatre anys, quan treballava d’interiorista i el sector de l’habitatge, tal com l’havia conegut fins aleshores es començava a ensorrar. “Estava molt bloquejada. Pensant en possibles sortides em vaig fixar en els habitatges tutelats per a gent gran on els usuaris disposen de serveis i espais comuns i em vaig plantejar, ‘per què només per a gent gran?’”, recorda la Mariona. “En aquella època vaig començar a moure’m moltíssim i assistir a conferències i cursets per no quedar-me estancada. En una conferència sobre cloud computing vaig veure que aquest concepte tenia punts en comú amb la meva idea, com ara el pagament per ús, i se’m va acudir anomenar-la cloudhousing”, afegeix. El 2010 registrava la marca i començava a buscar un equip. Va implicar l’arquitecta Alessandra Graziani, el professor de màrqueting d’Esade i expert en consultoria d’empreses Eduard Llobet, Valetina Thörner, autora del bloc Sostenibildad y minimalismo i Rosó Soler, especialista en disseny. Plegats han arrencat vida+facil, empresa que promou un nou model de vida a través d’una nova forma de relació amb l’habitatge més enllà de la hipoteca o el lloguer.

El cloudhousing concep l’edifici com una empresa de serveis a càrrec d’un gestor que vetlla pel manteniment dels espais i dinamitza el seu ús. Hi han dos menes d’espais: els habitacionals i els comuns i l’usuari només paga per l’ús que en fa d’ells. Com a espais comuns pot haver-hi una sala de coworking, una d’infantil on les criatures poden compartir les seves joguines o organitzar, per exemple, un grup de criança compartida. També un hort urbà o un espai gastronòmic que pot funcionar com a restaurant però que els usuaris poden reservar per a festes o àpats familiars. Els espais habitacionals també es paguen per ús. Conforme canvien les necessitats dels usuaris, poden canviar a un habitatge més gran o més petit, (dins el propi immoble o dins la xarxa d’edificis cloudhousing). També poden reservar un espai habitacional per a convidats.

Els edificis de cloudhousing són immobles rehabilitats amb criteris d’arquitectura sostenible (ús de materials de baix impacte ambiental, eficiència energètica, energies renovables com ara, panells solars…). A més, estan pensats per facilitar als usuaris la pràctica d’uns hàbits més ecològics instal·lant-hi zones de recollida selectiva de brossa, pàrquing de bicicletes o punts de recàrrega de cotxes elèctrics.Una altra característica del cloudhousing és que tots els subministres (aigua, llum, gas, wifi) es centralitzen en un únic contracte per edifici de manera que resulten més econòmics per a els usuaris que a més s’eviten la nosa de contractar-los quan hi entren a viure. vida+facil també proposa altres serveis comuns com ara, neteja o compra col·lectiva que també suposarien un estalvi.

Per als propietaris d’edificis buits o necessitats de rehabilitació, el cloudhousing els suposa una sortida beneficiosa. El fet de treure al mercat una oferta diferenciada i atractiva proporcion una demanda i una rendiblitat constant. El cloudhousing implica un manteniment continu de tot l’edifici la qual cosa en minimitza els costos de conservació i evita la degradació i pèrdua de valor de l’immoble. D’altra banda, la flexibilitat dels espais comuns polivalents fa que n’augmenti l’ús (i no només dels usuaris), i per tant la rendibilitat. “Quantes més utilitats trobem per als espais comuns, més beneficis per als usuaris, per al propietari i per al barri. Es tracta de buscar un benefici compartit”, assegura la Mariona. A vida+facil volen trencar el cercle viciós de què perquè uns guanyin altres han de perdre. Això sí, els propietaris ja no poden esperar guanyar molt invertint molt poc, tal com passava abans. Ara potser hauran d’invertir més i guanyar una mica menys. Això no vol dir que no obtindran guanys sinó que hi haurà un major equilibri entre inversió i beneficis. “Havíem convertit l’habitatge en objecte d’especulació quan en realitat es tracta de una necessitat bàsica, d’un dret”, afirma l’Alessandra Graziani.

vida+facil ha començat a presentar-se a concursos públics, com ara el convocat per rehabilitar el centre històric d’Auletta destruït a causa d’un terratrèmol i han iniciat seu primer projecte pilot a Torelló. També estan en converses amb un client propietari de diversos edificis a Barcelona. Paral·lelament han començat a difondre i explicar la idea del cloudhousing tal com van fer en la seva primera presentació pública el passat 23 de març a la seu de l’Agenda 21 amb una molt bona acollida, segons m’expliquen. Com diu la Mariona, “quan vam començar teníem la sensació de què anàvem contracorrent. Ara el corrent està canviant”.

El mercat de les segones oportunitats

Ara que els mercats i botigues de segona mà estan de moda, amb més de sis segles d’història a les seves esquenes, els Encants Vells podrien donar lliçons de reutilització i recuperació. I no només d’objectes antics i de segona mà sinó també d’articles nous que no han trobat sortida: mobles, joguines, llibres, tubs de silicona, cables, granotes de treball, ampolles buides… Aquí tot s’aprofita. Els Encants Vells (el nom oficial és Fira de Bellcaire ) el formen prop de 500 comerciants que ocupen 15.000 metres quadrats al costat de la Plaça de les Glòries de Barcelona per on passen uns 100.000 compradors cada setmana. És un dels mercats més antics a Europa i l’únic que ofereix un espectacle fascinant: la subhasta pública.

Cada dilluns, dimecres i divendres, a partir de les set i quart del matí, al pati central del mercat apareix en Paco, l’encarregat de subhastar els lots d’objectes provinents de cases, botigues i fàbriques que han tancat les seves portes. El subhastador és un home d’uns seixanta anys amb abundants cabells i bigotis de color blanc grisós. Va ben protegit del fred del matí amb una jaqueta gruixuda de llana marró, pantalons de pana i bufanda de quadres. Sobre la roba du un davantal quadrat amb butxaques verdes i a les mans un suport de fusta atrotinat amb el llistat de la subhasta i un martell. En Paco camina decidit però amb parsimònia entre els llençols estesos a terra coberts d’objectes de tota mena mentre un grup d’homes el segueix. Un d’ells m’explica que els venedors de lots són comerciants del mercat i amb els papers d’autònoms en regla. El comprador pot ser qualsevol persona que s’hi hagi inscrit prèviament però haurà de retirar el lot abans de les 9, sense poder realitzar cap activitat comercial al mercat. A la practica, però, els compradors són també firaires del mercat que vendran la mercaderia allà mateix.

En Paco es para davant d’un lot, espera al venedor i quan el té localitzat, comença la subhasta. Els congregats fan les seves postures en milers de duros. Mil, dos mil, cinc mil…fins que, davant el silenci dels licitadors, en Paco crida “Vendóoo!”, clava un cop de martell a la fusta i baixa el braç amb el martell cara avall. És el senyal inequívoc que la subhasta ha acabat. Aleshores el venedor paga a el subhastador que estén un comprovant. La conversió dels milers de duros en euros es fa de forma ràpida, sense calculadora ni vacil·lacions i, gairebé, sense controvèrsies. Avui, però, l’home amb mocador verd embolicat al cap que ha comprat un lot de llibres vells i alguna quincalla per set mil duros, sembla que no veu clar el canvi a 210 euros. El venedor, vestit amb armilla i barret de napa negra, fa el gest de voler arrencar el rebut de les mans del Paco cridant enfurismat “dame, que no vendo. Que soy gitano!”. “Entonces ¿para qué me has llamado?” contesta amb un somriure sorneguer en Paco i resol la situació sense mudar el gest ni alçar la veu ni una mica. Més tard el gitano del barret comentarà l’escena rient a un company. Aquí la sang no arriba mai al riu. La sobreactuació i el bon humor són condició indispensable en el regateig. Així s’esdevé un teatre de l’absurd on uns gairebé regalen el que volen vendre mentre els altres menyspreen el que volen comprar i tots es fan els ofesos o somriuen amb ironia en sentir l’oferta de l’altre.

“¿Por cuánto me dejas el lote?” pregunta un. “800 euros, pá que te ganes la vida”, li responen alegrement. Un home menut amb barba llarga propietari d’una parada de llibres vol comprar un quadre a un altre venedor que acaba d’adquirir un lot de precioses antiguitats per 87.000 duros ( 2. 614, 40 euros) “Déjamelo por 30… Pero si es un cartón!”, li deixa anar al seu impertèrrit interlocutor “Venga Llorenç, suelta la gallina”, diu rient un venedor amb accent àrab a un home alt i prim amb caçadora de cuir. L’al·ludit treu un feix de bitllets de 20 euros per comprar un bonic joc de safates de porcellana. “Estos parece que los fabrique”, sospira amb resignació fingida mentre entrega dos bitllets. Són tres quarts de nou i amb la compra recent adquirida se’n va a esmorzar al bar La Palmera, al mateix mercat. Mentre, al pati central continuen la subhasta i els tractes. Encara és un bon moment per adquirir les peces més maques que volen de seguida dels lots acabats d’adjudicar en subhasta. Altres paradistes o antiquaris de botigues properes al mercat s’afanyen a compar els objectes més cobejats per a la seva parada o per revendre’ls a un tercer interessat. Tal com m’expliquen, és fàcil que un article valuós canviï de mans i de parada quatre vegades en un matí. També hi ha els experts, com un jove modernet amb patilles i ulleres de pasta que remena roba de segona mà o els que analitzen una pintura amb signatura “Mestres Cabanes, 1993”, any en què l’artista ja era mort i enterrat. “Potser és el fill”, diuen.

A les 9.00 el mercat s’obre oficialment al públic. Unes dones vestides amb pantalons i mocadors virolats d’estil hindú examinen les tires de puntes, uns avis s’emproven unes ulleres de lectura a tres euros i una jove italiana amb pinta d’Erasmus es compra una bici de segona mà per 35 euros. “Sólo hay que ponerle un cable y ya está”, assegura el venedor. Hi ha qui té clar el que busca (“un telèfon Heraldo de color vermell”) i qui, com jo, es debat entre el ganxo dels productes nous (un pintallavis d’Yves Sant Laurent per deu euros, unes camisetes de Zara per dos euros) i la fascinació pels objectes antics. Totes les coses que he tingut i que creia perdudes estan aquí: un platet de ceràmica de ca els mes pares, un disc de Yes del meu germà, la meva disfressa d’índia sioux i la meva nina, aquella feia carotes en fer-li rodar el braç. Si fins i tot porta el mateix vestidet de vellut verd! En demanen 35 euros. El primer impuls és recuperar-la, però li col·loco la ganyota més grotesca que és capaç de fer, la deixo i me n’allunyo. Les elegies per les nines oblidades dels Encants són un tòpic fals i ploramiques. Aquí tothom les adora, els hi tira floretes i les busca per donar-los-hi una segona oportunitat, una segona vida (o més).

El futur del periodisme

El mític Lou Grant descobrint les noves tecnologies

Quan jo era una nena, els diumenges a la tarda feien per la tele el programa Fantástico presentat per l’inefable José María Íñigo. Un dia entrevistava un senyor (no en recordo el nom) per parlar sobre com viuríem al futur. Deia que tots tindríem a casa nostra l’habitació de les telecomunicacions i des d’allà ens connectaríem per informar-nos de tot el que passa al món. “Aleshores, els diaris desapareixeran?”, preguntava Íñigo esmaperdut. “Seguiran existint però dins l’habitació de les telecomunicacions”, contestava.

Ja hi som en aquell futur imaginat. El visionari desconegut es va quedar curt pel que fa la mobilitat de les telecomunicacions però, tal com pronosticava, aviat veurem la desaparició dels diaris en paper. Segons Vicent Partal, fundador i director de Vilaweb, “al final d’aquesta dècada difícilment en quedarà algun”. Així ho afirmava en la conferència Com finançar la informació de qualitat que va tenir lloc durant les XVIII Jornades de Comunicació Blanquerna. “Si de cas”, afirmava Partal, “anem a l’operador únic”, un sol diari local que potser també serà global, com The Guardian que està estudiant edicions lingüístiques. “Potser d’aquí uns anys veurem The Guardian en català” afirmava el director de Vilaweb.

Si desapareixen els diaris en paper, cap problema. Ja fa temps que els llegim en digital, no? Sobretot tenint en compte els nous gadgets que en faciliten la lectura. A més, les noves tecnologies permeten realitzar projectes periodístics pràcticament sense inversió. Abans un llicenciat en periodisme havia de trobar feina en un mitjà per poder treballar. Ara, només li cal obrir un bloc o un compte a Vimeo, la plataforma multimèdia d’alta definició, per exercir la professió. I sense els condicionants de l’agenda i els interessos dels grans grups de comunicació.

El fet que qualsevol pugui esdevenir blocaire o penjar vídeos a la xarxa genera molta fullaraca però també iniciatives periodístiques interessants. Eva Domínguez i Jordi Pérez Colomé acaben de publicar el llibre Microperiodismos, aventuras digitales en tiempos de crisis, un recull de 13 iniciatives petites i independents. D’entre elles destaca 365d36e, un projecte del periodista Oriol Rodríguez i del fotògraf Carles Rodríguez que ha consistit en fer una entrevista diària tant a personatges rellevants com anònims. Com deien Partal i Piqué, ara és el pitjor moment per al sistema de mitjans tal com el coneixem però el millor moment per al periodisme.

La qüestió és d’on trauran els diners els digitals per sobreviure i seguir informant-nos? Els mitjans en paper s’han finançat, principalment, a través del preu que paga el lector i dels ingressos per publicitat. Els diaris digitals el lector ja no els paga. Les iniciatives de cobrar per llegir o els continguts prèmium han tingut poc èxit. Pel que fa a la publicitat, els ingressos són molt minsos comparats amb el paper. En la citada conferència, el consultor de comunicació Toni Piqué va esmentar un estudi americà segons el qual per cada 7 dòlars que perden els diaris de paper en ingressos publicitaris, els mitjans digitals només en guanyen un. “La publicitat representa un 50% dels ingressos dels mitjans en paper i només un 15% dels digitals”, va afegir. Aquesta diferència ve donada per la segmentació de l’audiència i perquè a Internet l’anunciant paga només pels impactes reals que són perfectament quantificables.

La informació de qualitat té un cost. Piqué posava com a exemple que cobrir la guerra de l’Iraq li costava al New York Times 3 milions d’euros a l’any. “Hem de fer entendre als lectors que la informació té un preu. Sinó qui ens explicaria la guerra d’Iraq? Els ayatolahs?” es preguntava el consultor. La reflexió també és vàlida, no només per als grans diaris, sinó també per a les aventures de microperiodisme. Quant de temps poden sobreviure aquests petits projectes basats en periodistes treballant per amor a l’art? 365D365e és una iniciativa tancada perquè dos únics professionals no poden mantenir aquest nivell de treball, tant pel que fa a quantitat com a qualitat, durant gaire temps, i menys sense cobrar. Oriol Rodríguez declara que el seu proper objectiu és trobar feina. Del que sigui.

Per seguir endavant Vilaweb ha decidit fer, en paraules de Vicent Partal, “el que tothom diu que s’ha de fer però ningú fa: cobrar”. El preu fixat és de 16 cèntims diaris però qui no els paga pot llegir-lo igualment. Dels 530.000 lectors de Vilaweb ja hi ha més de dos mil persones que han decidit pagar perquè s’identifiquen amb el diari i volen que segueixi existint. Formen una comunitat que Partal espera que creixi prou com perquè al 2015 cobreixi un 25% del pressupost.

David Domingo, professor de periodisme de la URV, fa una crida als periodistes perquè s’emancipin de les grans empreses i proposa altres fórmules de finançament en aquest article publicat al Bloc d’ESCACC. A més del cas de Vilaweb, Domingo parla de la possibilitat de microdonatius a través de la plataforma de crowdfunding Verkami, i de cooperatives de periodistes i usuaris. Aquesta proposta sembla especialment interessant. De la mateixa manera que hi han cooperatives de consum per abastir-se de productes ecològics, per què no una per proveir-nos de informació de qualitat: la que realment ens interessa, veraç i elaborada per professionals?

La caiguda de dos mites empresarials: Google i Apple

Fa uns anys va venir a Espanya Bernard Girard. Feia poc que aquest consultor de management havia publicat a Espanya El modelo Google i donava entrevistes i conferències sobre Google com a nou paradigma del management. Aleshores tots estàvem fascinats per la companyia i sobretot per com Google gestionava els recursos humans i generava innovació. L’empresa es basa en una gestió col·laborativa horitzontal, no jerarquitzada, on el coneixement i la creativitat flueixen. Un model més proper a la universitat que a l’empresa. A més, els treballadors disposen d’un 20% del seu temps per dedicar-los a projectes personals de recerca. Tothom volia treballar a Google i la sola contemplació de les seves oficines amb els tobogans i billars provocava deliris. Potser inspirant-se en Google, les noves instal·lacions d‘Esade Creápolis compten amb una àrea de jocs i EADA projecta fer una aula d’innovació i creativitat amb coixins per terra i tota la pesca. Fins i tot alguns,com apunta el consultor d’innovació Xavier Marcet, s’han cregut que n’hi ha prou en posar un futbolí a l’oficina per ser Google. I no.

Ara qui es passeja pels mitjans presentant un nou llibre sobre Google és Alejandro Suárez que acaba de publicar Desnudando a Google. Suárez assegura que Google l’any passat va guanyar a Espanya 1550 milions d’euros sense tributar-hi pràcticament res gràcies a una maniobra legal que li ha permès estalviar-se de pagar als espanyols 300 milions. Una picaresca potser no del tot il·legal però que, segons l’autor és moralment discutible especialment quan l’Estat Espanyol està patint fortes retallades en sanitat i educació. Suárez afegeix que Google ens ofereix serveis gratuïts que no ho són tant doncs a canvi li estem venent la nostra privacitat, la nostra intimitat, la nostra ànima.

La presentació del llibre ha coincidit amb l’ entrada en vigor el passat 1 de març de la nova política de privadesa de Google. Segons l’empresa, es tracta de només d’unificar les condicions de tots els seus serveis de manera que l’usuari passa a tenir un perfil únic per a tots les aplicacions Google. D’aquesta manera, les nostres cerques i la publicitat que les acompanya esdevenen més personalitzades. La companyia assegura que no està recollint informació nova sobre nosaltres però a la xarxa han saltat totes les alarmes. Diversos blocs i mitjans proposen mesures per protegir la nostra privacitat de Google. El diari Ara en dóna cinc consells, Enrique Dans, professor de Sistemes de la Informació a l’Instituto de Empresa, parla de l’ús del Do Not Track Plus i ens convida a que comprovem el que Google sap de nosaltres a través de les Ads Preferences. En realitat l’organització pot saber-ne molt més: el nostre correu (Gmail), els nostres escrits (Google Docs), el que llegim (Google Reader), el que fem cada dia (Google Calendar), les nostres converses (Google Groups), etc. El més inquietant, però, és la nostra dependència de tots aquests serveis. Em demanen que signi una petició per exigir una explicació a Google sobre la seva nova política. Com? A través de Google Groups! No sé si és un acudit o un malson de ciència ficció.

Bernard Girard deia que Google llançava serveis innovadors sense tenir-ne clar la rendibilitat econòmica. El més important era que fossin útils per a l’usuari, després ja li buscarien els beneficis econòmics. Bé, doncs sembla que ja els hi van trobant. Deuen ser prou interessants com per anar a la grenya amb Apple per la nostra privacitat tal com ha desvelat el Wall Street Journal i explica de forma entenedora Enrique Dans.

Apple és una altra empresa adorada per la seva capacitat d’innovació i Steve Jobs el seu messies. Quan va morir els panegírics al fundador d’Apple van omplir els mitjans i el seu superb discurs a la Universitat d’Stanford va ser revisualitzat un munt de vegades. Jobs i Apple eren el camí a seguir especialment a casa nostra, paradís del totxo i de l’hoteleria. Poc després, com no, va començar a parlar-se del costat fosc de Jobs. Primer, sobre la seva personalitat (tirà i egocèntric) i després sobre la seva empresa. Concretament sobre les condicions laborals a les fàbriques xineses que treballen per a Apple. El documental de l’ABC The iFactory mostra a nens de 13 anys que treballen 16 hores diàries per 70 centaus l’hora en una fabrica envoltada de xarxes per evitar els suïcidis dels empleats llançant-se al buit. Fins i tot el catedràtic en polítiques públiques Vicenç Navarro posa en dubte la capacitat d’innovació d’Apple doncs assegura que moltes innovacions de les empreses americanes de noves tecnologies s’han gestat en realitat en centres acadèmics finançats pel govern federal d’Estats Units que inverteix enormement en R+D.

Entre una cosa i una altra se’ns han caigut dos mites empresarials. Sembla que l’empresa perfecta (puntera, rendible i socialment responsable a tots els nivells) no existeix, és una utopia. Caldrà doncs seguir buscant-la o crear-la.

La marihuana com a sector econòmic de futur

Tinc una bona amiga periodista en atur que de tant en tant comenta (en broma, espero) que per sortir de la seva situació econòmica precària l’únic que se li acut és dedicar-se a vendre maria com la protagonista de la sèrie Weeds. O, millor encara, fer-ne deliciosos brownies per allò de donar valor afegit. Diu que com el sistema l’ha fet fora, ha de buscar una solució fora del sistema. Entenc la seva desesperació i entenc també que la idea té la seva lògica. La gent ja no està disposada a pagar per llegir les notícies o per veure una peli a casa però en canvi, per més crisi que hi hagi (o precisament per això) sempre troba diners per anar a prendre una copa a un bar o per fumar-se un porro. Tanmateix a la meva amiga li ho desaconsello, més que res perquè no vull que la propera trobada amb ella sigui a una cabina de Wad-Ras.

També davant d’una situació d’asfíxia econòmica, el municipi de Rasquera ha decidit tirar pel dret i ha aprovat llogar mil metres quadrats a un club privat de marihuana, l’Associació Barcelonesa Cannàbica d’Autoconsum (ABCDA), per cultivar-hi aquesta planta. Sembla que la iniciativa ho té difícil per tirar endavant. Els clubs de cànnabis, una mena de cooperatives de conreu i consum de marihuana integrades per adults, es troben en una mena de llimb jurídic a Catalunya i les autoritats no saben ben bé que fer-hi, tal com es va veure arran de lincendi de la plantació de Green Light a Sarrià fa un parell de mesos. A Euskadi, en canvi, s’estan plantejant donar-los llum verda. El debat està servit.

Des del punt de vista econòmic, els beneficis de la legalització del cànnabis són evidents i molt temptadors en temps de crisi. Una de les mesures del New Deal de Roosvelt per sortir de la depressió dels anys 30 va ser abolir la Llei Seca. A banda d’acabar amb la criminalitat lligada a la il·legalització de l’alcohol, aquesta mesura permetria comptar amb la indústria de l’alcohol com a dinamitzador econòmic capaç de generar llocs nous de treball i ingressos en forma d’impostos. Fa un temps vaig llegir un article al Blog Salmón on l’autor calculava que la legalització del haixix i la marihuana podrien aportar uns 7000 milions d’euros en impostos (l’article també parla de la legalització de la prostitució, però jo no posaria totes dues activitats al mateix sac).

A banda de donar feina i generar ingressos, l’explotació de la marihuana és una activitat sostenible i no contaminant perquè el seu conreu i elaboració no requereixen processos químics ni construir-hi cap bunyol. Al Telenotícies de TV3, el reporter Víctor Sorribes apuntava que els de Rasquera havien rebutjat la ubicació de un cementiri nuclear al municipi i en canvi aprovaven el conreu de marihuana. Home, entre un abocador d’escombraries radioactives i uns hivernacles per al conreu de plantes, la opció és clara, no?

Com a principal raonament en contra de la legalització de la marihuana, s’esgrimeix la protecció de la població dels danys que provoca el consum de cànnabis. Sense negar-ne els efectes nocius, resulta del tot incoherent plantejar-se aquest argument quan són legals la venda i el consum d’alcohol i tabac, drogues més perilloses que la marihuana segons diversos estudis com, per exemple, l’encarregat pel Govern britànic i desvelat per The Independent o el realitzat per la revista mèdica The Lancet. Podeu llegir-ne les principals conclusions a The Economist o consultar aquest gràfic a la Wikipèdia.

Aleshores, on és el debat? Es tracta únicament d’una qüestió de moral social i fins i tot de tradició cultural. El debat de la legalització s’ha obert ara a diversos territoris perquè el consum de cànnabis cada cop està més estès i acceptat. Aquest és el cas d’Euskadi o d’Estats Units on Califòrnia va rebutjar-ne la legalització del consum recreatiu per escàs marge. L’ús terapèutic ja fa temps que està permès. A Holanda, pionera en permetre’n el consum a coffee shops, ara n’ha restringit l’accés a estrangers però per evitar l’efecte indesitjable del turisme porrero, (diguem-ho, però, en veu baixa, no sigui cas que a alguns empresaris hotelers d’aquí se’ls acudeixi aprofitar aquesta magnífica oportunitat de negoci).

L’alcohol i, concretament, el vi formen part de la nostra dieta i cultura mediterrània. Ja els guerrers de la Ilíada es nodrien bàsicament de xai a la brasa i vi (com, si no, podrien després córrer a esbudellar-se de la forma més gore?) Potser per això, trobem ben normal anar al restaurant amb la canalla i demanar una ampolla de vi per als grans però ens escandalitzaria que a la sobretaula d’una costellada familiar algú es fumés un porro. I aquest és el quid de la qüestió. Per fer del cànnabis un sector econòmic hem de decidir si ens sembla moralment acceptable i respectable que un adult en consumeixi. Si és així, en el futur els escolars podran fer visites culturals als hivernacles de marihuana de Rasquera igual que ara van a veure les caves de Sant Sadurní d’Anoia?