Archive for February 2012

Ruta Maleni per Gràcia

Lourdes Hernández, la cantant de Russian Red

Fa un temps vaig llegir un post al bloc de moda i tendències Gratistotal que em va fer gràcia. Parla d’un nou fenomen femení que la blocaire anomena Malenis. Noies que dediquen el seu temps lliure a cuinar i menjar cupcakes, galetes o pastissos casolans, o a cosir i fer mitja. Adoren les coses fetes a mà així com tot el que és retro o vintage. Vesteixen vestits (preferentment d’estil ingenu, amb flors o coll bebè) i sabates de punta rodona planes o de taló baix. L’Amelie de la pel·lícula seria la principal inspiradora d’aquest moviment filonaïf i un pèl cursi tot i que l’actriu Zooey Deschannel o, a Espanya, la cantant de Russian Red, Lourdes Hernández, responen bastant a aquest arquetip. El nom de Maleni vindria per la dèria de les magdalenes perquè, com diu Raquel de Gratistotal, els cupcakes no són més que magdalenes tunejades.

Al fil de l’esmentat post, una altra blocaire, Miss Indie Style, ha escrit al seu bloc una ruta Maleni per Madrid i ara jo m’animo a fer una ruta Maleni per Barcelona. Per què no? Refugiar-se en èpoques passades i evocar la innocència perduda és un càlid refugi per als temps que corren. A més, jo també tinc la meva part Maleni. No cuino rebosteria (només, molt de tant en tant, la famosa coca del iogur) tot i que m’agrada menjar-la. Odio cosir (a La Yaya Costurera em fan l’onada quan em veuen venir) però tinc tirada cap al retro i el vintage. M’encanten els vestits encara que gairebé sempre vaig en texans i bambes. Per contra, m’agradaria anar sempre amb talons però només els uso en comptades ocasions (l’accessori indipensable dels talons és el taxi, tal com es veia Sex & the City).

Claudine, complements al carrer Puigmartí

Amb un fred que pela m’he anat per Gràcia per traçar la millor ruta Maleni. Una autèntica Maleni (i moltes que no ho són) podria fer totes les seves compres al carrer Verdi. Un vestidet ingenu a Kling o a Los patines de Celia, les sabates oxford o ballarines a Sueños Negros, preferentment de la marca Lili Mill, un portamonedes semblant al que portava la meva mare fa anys per anar a la plaça i un penjoll elegant que diria robat del joier de l’àvia a D-Lirio, botiga de complements actuals però d’aire retro. Si ens falta algun additament com ara barret, mocadors… podem anar a Claudine, al carrer Puigmartí, 22, davant el mercat de l’Abaceria. Si el volem fet a mà, podem comprar unes boniques diademes a Keboniko que també és un bon lloc per comprar un regalet i es troba al número 3 del carrer Penedès.

Lady loquita a la Travessera de Gràcia

Al número 12 del mateix carrer, hi ha la botiga d’andrea❤martínez, una dissenyadora d’aquí amb preciosos vestits i fins i tot calces. D’Andorra són les germanes Herrador amb la marca i botiga Touchemoa al carrer Ramón y Cajal, 9. A la Travessera de Gràcia, als números 126 i 108, altres dos botigues de roba très chic són Ladyloquita y Ada que avui llueix a l’aparador un vestit amb un enorme coll bebè. I ja que hem arribat fins aquí, podem fer-nos la manicura a Les ungles de la reina, a la plaça de la Llibertat número 1. Res de l’estètica novaiorquesa que exhibeixen d’altres locals de manicura. Aquí, mobiliari de toc barroc i spas d’ungles amb llet d’ametlles natural. Si el que volem és autèntica roba vintage haurem d’anar a Graceland, a Torrent de l’olla, 110 i podrem recuperar totes les tendències dels vuitanta (si és que realment voleu fer-ho).

Però no tot és qüestió d’imatge personal. A les Malenis els encanta cosir (a Me sigues el hilo, a torrent de l’Olla, 87 donen classes de costura i mitja), fer scrapbooking (trobaran tots els accessoris a Cromatismes, Travessera de Gràcia, 114), la fotografia analògica (a Nostàlgic, al carrer Goya, 18 hi venen, per exemple, rodets per a Polaroid). A Merengue, a la plaça de la Vila, aprendreu amigurumi (fer ninots de llana) o a modelar petites peces de pastisseria en argila. També podeu encarregar una rèplica vostra en plastilina que anomenen Little tú.

Granja xocolateria La Nena

Ja és hora de passar a la pastisseria de veritat. A Amelia (una altra vegada Amelie) podreu comprar les ineludibles cupcakes i cafè per endur. Han obert fa poc a Ramón y Cajal, 4. Si preferim seure, en el número 36 del mateix carrer hi ha La Nena, granja-xocolateria que ofereix xocolata elaborada amb llet fresca i sucs naturals de fruita fresca ecològica així com magdalenes, pastissos i galetes artesans. La decoració és d’estil naïf i no serveixen alcohol. Si això us sembla que es fer-ne un gra massa del malenisme i a més se’ns ha fet l’hora de sopar podem fer-ho a Atmosphère, restaurant d’estil parisenc i romàntic al carrer Venus, 1-3. Per part meva, acabo la ruta al Vreneli. Mobles shabby chic, galetes casolanes (recomano la Sable) i wi-fi.

Aquesta és la meva ruta maleni (però apta per a tothom) per Gràcia. Ciutat Vella i Eixample, amb Enric Granados com a artèria Maleni, també podrien tenir-ne de pròpia. Ho deixo per un altre dia o per a d’altres blocaires que s’hi animin.

L’austeritat o fer de la necessitat virtut

Vull escriure sobre austeritat i l’escenari és perfecte. Sec en un dia fred en un bar o no ho hi ha de res. Rere la barra les lleixes d’acer inoxidable llueixen impol·lutes i absolutament buides. M’imagino que estic en un cafè de l’Europa del teló d’acer, però no. Sóc en un centre cívic on els tràmits burocràtics per a la concessió administrativa de la cafeteria s’han endarrerit. Mentre, hi han instal·lat unes màquines expenedores. Jo, el cafè me l’he portat d’un altre bar. El meu esperit de sacrifici no és tant com per mortificar el meu cos amb els abeuratges que perpetra l’andròmina de vending.

Des que ha començat la crisi, els polítics i mandataris parlen d’austeritat i els diaris en van plens. L’austeritat que proclamen s’ha traduït en retallades socials per reduir el dèficit públic. “Hem estirat més el braç que la màniga i ara ens hem de sacrificar” diuen. Quim Monzó explicava en un article a La Vanguardia que estava tip d’aquesta frase pronunciada pels que realment han gastat més del que podien per carregar-nos el mort a tots. Ell citava com a exemple el cas d’Albert Fabra, president de la Generalitat Valenciana. Més indignant, si cap, és sentir-ho dels que s’han dedicat a robar i estafar. Recordo, per exemple, les lliçons d’austeritat que donava l’expresident de la CEOE, Gerardo Díaz Ferran ara imputat per apropiació indeguda de 4,4 milions d’euros del grup Marsans, referint-se tant a la despesa pública com als treballadors que, segons ell, s’havien d’acostumar a treballar més i guanyar menys.

L’austeritat ha marcat l’agenda econòmica de la UE, però amb una classe mitja ofegada en vies d’extinció i que cada cop gasta menys, sembla que caldrà buscar algun estímul. Primer han estat dos premis Nobels d’economia, Joseph Stiglitz i Paul Krugman els que han declarat recentment que l’austeritat desengresca l’economia, mina la confiança dels consumidors i ens porta de cap a la recessió. En la darrera cimera europea celebrada a Brussel·les, els governants comencen a dir que les retallades no poden ser l’única via atès que un atur galopant i l’augment d’impostos es tradueixen en una caiguda del consum. Fins i tot la Merkel ens podria deixar respirar un pèl! Si els mandataris es posen nerviosos perquè no gastem prou, potser tindran raó els que pensen que el més revolucionari és no consumir.

Però en un moment crisi, on l’austeritat és forçosa i els polítics es dediquen a pevertir-ne el sentit, no és el millor context per esbrinar el verdader significat d’aquesta paraula. Potser caldria tirar enrere uns quants anys, quan encara les vaques eren grasses. Aleshores va començar a despuntar la filosofia del decreixement amb l’economista Serge Latouche com a guia. Els seguidors del decreixement repudien la idea del creixement econòmic com un fi en si mateix. Prediquen treballar menys, produir i comprar menys coses inútils per tal carregar-se menys el planeta. Paral·lelament també va sorgir el moviment del downshifting, executius que renunciaven a escarraçar-se per sous milionaris i carreres d’èxit (l’anomenada carrera de les rates) per gaudir més de la vida i d’un millor equilibri entre oci i feina. Una idea contraposada (o no tant) és el happyshifting formulat per Daniel Lyons y Montse Ventosa: buscar una feina on ens sentim realitzats i feliços i no viure l’oci com una vàlvula d’escapament. Com deia Confunci, “busca una feina que estimis i no treballaràs ni un dia en la teva vida”.

Ara el downshifting ja no el fem sinó que ens el fan, el fet de tenir una feia ja és prou motiu per sentir-se happy i decreixem les compres sense seguir a Serge Latocuhe ni saber qui és. L’austeritat per a molts no és opció sinó obligació. Tanmateix és un bon moment per extraure’n alguna lliçó que ens serveixi per quan torni la bonança econòmica (perquè hi tornarà, no?). Més enllà de l’estalvi basat en la preferència per marques blanques, la recerca d’outlets i la captura de saldos diversos que la gent es xerra per la xarxa, jo m’inclino pel minimalisme. És més depriment empatxar-se de rampoines de baratillo que no comprar res. Serge Latouche diu que els tres pilars del capitalisme són la publicitat, l’obsolescència programada (hi ha un bonic documental al respecte) i el crèdit. De crèdit ja no ens en donen però val la penar destriar el que realment necessitem comprar i mirar que sigui de bona qualitat. Som massa pobres per comprar barat com ja vaig dir aquí.

Per a mi, l’estratègia és la següent: quan pensem en comprar una cosa, esperar uns dies abans de fer-ho. Passat el rampell, en molts casos ens adonem que no ens fa falta o que la podem obtenir d’una altra manera (mirar si a algun amic o familiar li en sobra alguna). En el temps lliure, si vivim a Barcelona, refugiar-se en els parcs, la platja o la serra de Collserola, lluny de la temptació de les compres. Si anem a passejar per un barri ple de botigues “mones” com ara, Gràcia o Ciutat Vella, deixar-se la targeta a casa i portar a sobre només quatre duros (tal com recomana Valentina Thörner al seu bloc). Però no cal que tot sigui misèria i companyia. Si hem de comprar, comprem coses maques, de qualitat (dins les nostres possibilitats), fixem-nos on i com han estat produïdes. Així podem tenir els nostres moments de luxe adquisitiu (que, tot i que sembli tòpic, si són pocs, són millors) encara que sigui comprant un tomàquet que fa gust de tomàquet.

De #Mestres a Redes

El martes por la noche hice algo insólito. Vi la tele. En Tv3 estrenaban el programa Mestres que nos habían recomendado en la escuela. El programa quedó muy bonito, muy bien hecho, muy emotivo (sí, yo también lloré con la jubilación de Carmeta) y con palabras y reflexiones muy sabias de muchos maestros. Quedó claro que tenemos buenos profesionales con vocación, dedicación e ideas claras y muy válidas de lo que debe ser la educación. Qué guai, ¿no? Pues nada ya podemos ir a dormir tranquilos. Me asalta la duda de si realmente el programa continúa la próxima semana porque, si sigue esta línea, pocas cosas quedan por decir.

La otra duda que me asalta es que, si tenemos maestros tan buenos, y estoy convencida que los tenemos, ¿por qué el sistema educativo es tan “mejorable”? No lo digo yo, lo dice todo el mundo: padres, maestros y políticos. Otra cosa es que nos pongamos de acuerdo sobre qué es un buen sistema educativo y cómo se tiene que conseguir en vez de echarnos las culpas los unos a los otros de la situación actual. ¿Por qué no hablamos de eso en Mestres?

Según la web del programa, “Mestres es una serie sobre el mundo de la escuela y la educación, que muestra cómo son y que hacen los hombres y las mujeres que viven la educación a pie de aula”. Respecto al primer capítulo explican: ” Abrimos la serie preguntándonos si el trabajo de maestro o de profesor es vocacional, y si es suficiente vocación lo de “me gustan mucho los niños” para dedicarse a la enseñanza. Qué hay que tener para ser maestro, como se aprende, qué tiene de atractivo y de difícil esta profesión y qué gratificaciones y problemas comporta”.

Si hablamos de la vocación, ¿por qué no hablamos también de los malos maestros que nunca han tenido vocación o la han perdido y pululan de escuela en escuela porque todas se los sacan de encima? Si estamos de acuerdo en que un buen maestro te puede salvar la vida ayudándote a descubrir tu potencial, también podemos recordar que un mal maestro te puede estropear el interés por una materia o hacerte perder un año sin aprender nada a pesar de las buenas notas. Si queremos hablar de cómo se aprende a hacer de maestro, ¿por qué pasamos tan de puntillas por la formación que se imparte a la facultad de magisterio? Los problemas que encuentran los maestros para hacer su trabajo ni siquiera se han mencionado en el primer programa. Problemas con el sistema educativo, con la Administración, con los alumnos, con los padres… no existen en Tv3. Y por último, ¿por qué no salen expertos en educación, científicos, pensadores… ?

Me parece muy bien que la televisión pública reivindique la tarea de un colectivo que ahora recibe palos por todos lados. Se lo merecen. Además hay que darles una inyección de moral para que aguanten los recortes de sueldo y de recursos y los cambios de criterios y planes de estudio cada dos por tres exigiendo resultados inmediatos. Quizás no es el objetivo del programa debatir sobre el sistema educativo pero si es así (todavía tenemos que ver por donde irán los próximos capítulos) es una oportunidad perdida. Lástima. Y no me refiero a hablar de si el bachillerato tiene que tener un curso más o si los alumnos tienen que leer 15 libros obligatorios o cuatro. Todo esto es morralla. Hablo de plantearnos que es educar y cómo se tiene que hacer para que los alumnos salgan de la escuela con capacidad de pensamiento crítico y creativo, de analizar, filtrar y sistematizar el alud de información, de trabajar en equipo compartiendo conocimientos, de gestionar las propias emociones y relacionarse con los otros. Plantearnos si se los educa para ser ciudadanos de pleno derecho con capacidad, no sólo de integrarse plenamente en las estructuras sociales, sino de cambiarlas si es necesario.

Y es que cambiar las estructuras sociales, como, por ejemplo, la escuela, cuesta Dios y ayuda. Todos los medios llenan páginas hablando del sistema finlandés y de su éxito pero nadie se propone copiar lo que tiene de positivo. Le damos el premio Príncipe de Asturias a Howard Gardner, creador de la teoría de las inteligencias múltiples que afirma que no todo el mundo aprende del mismo modo y que gracias a las nuevas tecnologías podemos dar una educación personalizada donde cada alumno pueda desarrollar su potencial. ¿Por qué no lo invitamos para que nos asesore sobre como cambiar nuestra enseñanza? Quizás porque supondría replantearnos demasiadas cosas. Howard Gardner coincide con el experto en educación Ken Robinson en que el sistema educativo actual es obsoleto y que no sirve para extraer lo mejor de los niños. Robinson asegura que estamos usando un sistema del siglo XIX, creado durante el auge de la revolución industrial, para formar a los chicos y chicas del siglo XXI. Robinson cuestiona que los alumnos se dividan en cursos en función del año de nacimiento, que los estudios estén compartimentados por asignaturas o que se tengan que hacer exámenes individuales, tal como se puede ver resumido en este video.

embedded by Embedded Video

Falta ver cómo serán los próximos episodios de Mestres pero mientras, si queremos ver un programa sobre educación, tendremos que ver entrevistas en el programa Redes de Eduard Punset donde entrevista, entre otros, a Howard Gardner y a Ken Robinson.