Archive for January 2012

Acabarem tots plantant tomàquets?

A l’escola de la meva filla, m’hi he apuntat a la Comissió de la Biblioteca i a la de l’Hort. Aliment per al cos, els sentits i l’esperit. Però a la Comissió de l’Hort no hi sóc només per altruisme; vull aprendre-hi. A casa només tinc dues plantes, això sí, des de fa més de deu anys. La meva relació amb elles es limita a tocar la terra dels testos quan hi passo per davant. Si està humida, passo de llarg. Si està seca, les rego. La seva tenacitat per sobreviure em commou. El tronc del Brasil fins i tot em va fer una flor l’hivern en què jo estava embarassada. Recordo que només obrir la porta de casa ja en flairava el perfum.

Però ara estic pensant que hauria d’aprendre horticultura perquè ja veig que acabaré, si no és que hi acabem tots, plantant tomàquets. Llegeixo a La Vanguardia que el món rural resorgeix com a refugi davant la crisi. Sempre ha estat així en totes les crisis i en totes les guerres. Mentre hi hagi terra per conrear i bestiar no hi ha gana. Sense arribar a l’extrem de l’economia d’autosubsistència, és cert també que en els pobles la vida és més barata i es gasta menys. Cal, però, que ens preparem perquè la majoria dels urbanites som uns analfabets botànics. Per la meva part, com a membre de la Comissió de l’Hort, m’estic plantejant fer un seminari sobre compostatge. Si fa uns anys m’haguessin dit que estaria interessada en la fase més pudenta del cicle de la vida, no m’ho hagués cregut. Ahir em van fer una descripció detallada del que es pot trobar en un compostador a ple rendiment i em va fascinar tant com repugnar. Ja dic que m’ho estic plantejant.

A banda de la crisi, fa temps que s’ha desfermat la dèria pels horts urbans. L’afany per menjar sa, natural i ecològic, la recança per la tranquil·litat de la vida rural i el contacte amb la natura, la voluntat d’implicar-nos en processos que demanen temps i dedicació per alentir el nostre ritme de vida (ja sabeu, l‘Slow, el Do It Yourself,…), en són alguns dels motius. Proliferen tota mena d’enginys per tenir un hort al balcó o a la terrassa. Des de taules fins a les jardineres Leopoldo o sacs especials. La versió barata seria fer-ho en testos i jardineres (l’anomenat macetohuerto) o, fins i tot, en bosses d’Ikea tal com he vist aquí. També podem trobem a la xarxa un munt de blocs explicant les evolucions i tribulacions de l’hortet. La web Hort Urbà ens n’ofereix un llistat complet. Destaca El balcón verde on els blocaires fins i tot ofereixen tallers sobre hort urbà. Als centres cívics com, per exemple, la Sedeta, també hi fan cursos.

Però no ens enganyem, tenir una taula de cultiu a la terrassa o jardineres amb tomaqueres és com tenir-hi una piscina inflable per remullar-se a l’estiu enlloc d’anar a la platja. Una companya meva de la Comissió de l’Hort, jardinera de professió, m’explicava que els jardins públics són una conquesta social molt recent en la història. Abans els jardins eren sempre privats i gaudir d’ells, un privilegi de les classes aristocràtiques (penso en el jardí paisajístic de Les afinitats electives de Goethe). De la mateixa manera, a la societat urbana tenir un hort, recuperar aquest lligam amb la natura, és també un privilegi. Per això volem que els nostres fills treguin el màxim profit de l’hort escolar. Ja que hi tenen la sort de tenir aquest espai, que el gaudeixin i n’aprenguin.

A banda del horts escolars, a Barcelona, existeixen horts municipals però estan reservats per a majors de 65 anys. Ja m’està bé, els nens i els avis primer. Però als altres, què ens queda? O llogar-lo, com, per exemple, aquestes parcel·les a Gavà , o okupar-lo, com els horts de Can Masdeu i del barri de Porta a Nou Barris.

M’atrau la idea d’anar a regar el meu hortet sense sortir del barri però, encara que tota ajuda reivindicativa és benvinguda, si us plau, res de graffitis feïstes ni d’estètica okupa (per què cada vegada que hom defensa una idea s’ha de quedar, no només amb tot un pack ideològic, sinó fins i tot estètic?). Que estigui ben endreçadet i polidet. Hi posaria una pèrgola i pel matí hi aniria a llegir les Geòrgiques de Virgili i per la nit hi faríem sopars a la llum de les torxes. Un hort urbà amb classe, vaja.

Treball, esforç i vida contemplativa

Gairebé no tinc feina i vaig estressada. Té nassos, la cosa! Penso que potser em manca organitzar-me millor el temps i demano per préstec interbibliotecari el llibre Organízate con eficacia de David Allen. Subtítol: Máxima productividad sin estrés. Des de la biblioteca m’avisen que ja el tenen però passo una setmana sense trobar el moment per passar-lo a buscar. Quan a la fi hi vaig, resulta que ja l’han tornat a la biblioteca d’origen. El torno a demanar i, ara sí, el recullo puntualment, però es passa dies dormint a la meva tauleta de nit sense ser obert. Penso que es tracta d’un llibre condemnat a no ser llegit per qui ho necessita. Per desmentir-ho començo a llegir-lo al punt. Tot va com una seda fins que arribo al capítol en què l’autor em diu que he de comprar carpetes i etiquetes a dojo i començar a arxivar metòdicament tota la paperassa que ara guardo sense criteri. Casi prefereixo que em treguin un queixal. Allen insisteix en què serà d’allò més divertit però jo sóc una dona de poca fe.

Potser sóc una nyicris que m’ofego en un got d’aigua? Recuperar la cultura de l’esforç és el nou mantra. Doncs, vinga, m’esforçaré més! Però per a què i de quina manera? Aquesta és la qüestió. El sociòleg Salvador Cardús explica que “s’ha posat de moda tot això de la cultura de l’esforç. Tot plegat no deixa de ser retòrica moralitzadora sobre una cosa que és ben elemental. I és que per fer qualsevol cosa ben feta cal que hi dediquis temps i atenció. No és cert que l’esforç per ell mateix sigui un valor. Jo no tinc cap interès en esforçar-me inútilment”.

Doncs jo tampoc. I tampoc crec que l’esforç tingui un valor moral. Segons definició del Diccionari català-valencià-balear de l’Institut d’Estudis Catalans, esforç és aplicació de la força a la consecucució d’un fi. Aleshores la moralitat està en la finalitat i no en el fet d’esforçar-se. Sempre m’han fascinat les històries de lladres i estafadors que suen la cansalada per cometre els seus delictes. No els sortiria més a compte fitxar en una oficina? També m’escama que la consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, doni tant la vara amb l’esforç, que al cap i a la fi és un mitjà, i tan poc amb el coneixement, que per a mi és un fi en si mateix, no un mitjà per superar exàmens i proves de nivell i assolir un estatus professional i social. Per què la Consellera no parla de recuperar el goig d’aprendre?

El psicòleg Rafael Santandreu apunta en aquesta entrevista en el programa Singulars que la força de voluntat és una força molt mediocre per aconseguir coses, que només amb força de voluntat no s’arriba gaire lluny a la vida. Considera que és molt més potent la força del gaudi, la joie du vivre, que diuen els francesos. La mateixa idea la trobo al llibre Encantado de conocerme. Comprende tu personalidad a través del Eneagrama de Borja Vilaseca. Vilaseca em dóna un consell per centrar-me (a mi i als que són com jo): ”concedeix-te més temps per descansar i divertir-te: la verdadera inspiració prové de l’alegria i no de treballar en excés”. Em recomana també que m’assegui en un banc del parc sense fer res, gaudint conscientment de la meva inactivitat.

No sé si treballo en excés. Més aviat em sento com Charlot en aquella escena de Temps Moderns on interpretava un obrer que, després de ser apartat de la línia de producció en cadena, encara conserva el tic d’anar collant cargols a tort i a dret. Així, em dedico a omplir el temps de coses per fer, a escriure llistes de tasques pendents. Em consolo pensant que és un mal de molts. Avui en dia, l’agenda del cap de setmana és tan frenètica com la de la feina i de la mateixa manera que a l’oficina sembla que treballa més qui més hores s’hi està, en el temps lliure sembla que s’ho passa més bé qui encadena més activitats de lleure una rere l’altra.

Es dóna la paradoxa que productivitat i creativitat, altres dos mantres que invocats per sortir de la crisi, sovint són conceptes oposats al treball tal com el concebem avui en dia. A vegades, treballar menys vol dir treballar millor, més concentrat, en estat de flux. D’altra banda, la creativitat necessita espais per a la reflexió. Pensar més i fer menys.

Potser penseu que estic buscant una justificació per sortir a vagarejar pels carrers assolellats, per asseure’m a les terrasses i veure la gent passar. Doncs heu encertat. I coartades no me’n falten: des de l’Elogi de l’ociositat de Bertrand Russell, passant pel moviment Slow fins l’última contra de La Vanguardia que he llegit: “Treballem més que un esclau romà”, hi diu Antonio Fornés. (Coi! Com ho sap?).

Arran d’un article a El País descobreixo que no estic sola en el meu afany de fer més el ronso. Tom Hodgkinson, escriptor i periodista, ha fundat a Londres una acadèmia que promou la vagància i la vida contemplativa. A la Idler Academy, que també és llibreria i cafè, a més dels cursos de ganduleria s’estudien coses tan poc productives com ara, llatí, poesia i ukelele. Libertas per cultum (llibertat a través de l’educació) és el seu lema. Hodgkinson és també l’editor de la revista The Idler (el dropo) i de llibres com Elogio de la pereza i Cómo ser libre.

Decidit. Faré un esforç per parar un mica en la meva activitat diària i asseure’m a fer vida contemplativa. Ho apuntaré a la llista de tasques pendents.

Per què no parlem clar?

Què passaria si no fessis servir el mateix llenguatge que els teus col·legues professionals? Atreveix-te!”.

Aquest és l’extracte d’un missatge que em va sortir en una galeta de la sort. Sí, una d’aquelles que donen en alguns restaurants xinesos. A quin restaurant més estrany hi he anat, no? No hi he anat pas a un restaurant, m’he passat per La estrategia blog. La seva autora, la Jenifer L. Johnson, ha preparat unes galetes amb missatges per guiar-nos en els nostres projectes per al 2012 i a mi m’ha sortit aquest. Així que em poso a la feina de reflexionar-hi.

En una altra vida vaig ser advocada. Em vaig llicenciar en Dret i vaig estar un temps (curt) exercint la professió. Recordo els textos redactats en un llenguatge incomprensible pel comú del mortals i amb una sintaxi d’allò més entortolligada, no fos cas que algun dels implicats els entengués. El Dret, com tota disciplina, té un llenguatge propi, però tothom hauria de ser capaç d’entendre un escrit judicial que l’afecta. La narració del fets en una demanda o sentència no té cap secret; es tracta d’explicar què ha passat o què està passant. Res impedeix a l’advocat fer-ho en un estil directe, amb frases simples: subjecte, verb, predicat. Si ho feien Ernest Hemingway o Josep Pla, els advocats també poden fer-ho sense por de baixar-se d’un suposat pedestal cultural. Tanmateix és habitual l’ús dels temps perfectes de subjuntiu, les subordinades i les frases inacabables.

El món de l’empresa també té el seu propi argot, un poti-poti de neologismes, anglicismes i paraules buides que es cou a les escoles de negocis i que infesta totes les comunicacions corporatives orals i escrites: posicionar, implementar, sinergies, feedback, team buiding, alinear-se, partner, optimització de recursos, objectius estratègics, valor afegit… Vaig treballar en una petita empresa. Cada any per Nadal, el cap ens convocava a una reunió per fer-ne balanç. Ens passava un PowerPoint i deixava anar una arenga igual a la de l’any anterior bastida amb aquest argot corporatiu. Parlava del nostre posicionament al mercat i dels objectius estratègics assolits, de la necessitat d’orientar-se al client i crear valor alhora que optimitzar recursos, ser més flexibles i crear més sinergies entre departaments (és a dir, els quatre gats que formàvem la companyia). Res de xifres concretes o d’esmentar l’acomiadament de companys. I és que sovint aquesta parla buida, les fotos estereotipades i l’esquematisme del PowerPoint s’utilitzen per crear una realitat fictícia.

Conec una altra empresa que, davant la crisi, un dels seus principals afanys era motivar els treballadors, (perdó, els col·laboradors, segons el seu llibre d’estil corporatiu). No se’ls va acudir res millor que penjar a les oficines pòsters dels valors de l’empresa amb l’esmentada retòrica vàcua i les inevitables fotos on els directius tenen vint anys complits i un etern somriure Profidén. No podien parlar cara a cara, explicar la situació sense embuts i proposar entre tots solucions concretes? La impostura provoca el desencís i la desconfiança dels treballadors, si no s’han tornat tontos amb l’ús d’aquestes pràctiques. Així ho augura, per exemple, Frank Frommer autor de El pensamiento PowerPoint (a Suïssa ja hi existeix un partit en contra) o Dan Pallota al seu bloc a Harvard Business Review.

Alguns ja ens prenen per ximples quan intenten ometre les veritats més evidents. M’arriba una carta de Nespresso amb un targetó anunciant-me: “A partir d’ara ens trobarà a Passeig de Gràcia 55”. “A partir d’ara? Però si aquesta botiga fa anys que està oberta! Llegeixo la carta que l’acompanya: “ Amb la finalitat de facilitar-li els seus moments de degustació de cafè Nespresso, a partir d’ara, els serveis dels quals disposava a la nostra Boutique de Passeig de Gràcia 102, els trobarà a Passeig de Gràcia 55”. Ah!, em volen comunicar que han tancat la botiga de Passeig de Gràcia 102. Tanmateix aquesta notícia, no s’esmenta en tota la carta. El segon paràgraf es dedica a cantar les excel·lències del local de Passeig de Gràcia 55 i el tercer a dir que estan molt orgullosos de comptar amb una xarxa de 35 botigues (perdó, “boutiques”) a Espanya i Andorra i bla, bla, bla. No és ridícul? Consideren vergonyós tancar una botiga en temps de crisi? Doncs d’aquesta manera, encara ho sembla més.

Els mitjans de comunicació també són còmplices d’aquesta epidèmia i aquí és on he d’entonar el mea culpa. Fins i tot els que odiem aquest llenguatge n’estem contagiats. Així que, seguint el consell de la meva galeta de la sort, em proposo intentar escriure sempre clar i català. El pitjor d’aquest llenguatge que ens uniformitza és que, no només és intel·lectualment nimi i moralment hipòcrita, sinó molt i molt lleig.

En contra d’El secret i del pensament positiu

Podria haver formulat el titular d’aquesta entrada en positiu (per exemple, “A favor del pensament crític”), tal com recomanen els seguidors de la religió de l’anomenat wishful thinking. Però, és clar, no els vull donar peixet. Aclareixo que amb un bon cafetó a la taula, contemplant, per una banda, el mar i les palmeres en un dia de sol, i, per l’altra, l’entrenament de l’equip masculí de waterpolo del Club Natació Atlètic Barceloneta, no em trobo negativa ni amargada, precisament (com alguns podrien pensar). Més aviat em sento com una alumna que fa campana: díscola i lliure.

Mai he buscat El secret però El secret, de tant en tant, em ve a buscar a mi (serà per voluntat de l’univers?). Rebo missatges d’algú que parla d’aquest best seller mundial de Rhonda Byrne o de la pel·lícula del mateix nom i els recomanen per aconseguir objectius professionals i empresarials. També, de forma implícita, llegeixo consignes en la línia del pensament positiu: protestar o criticar el sistema és “molt negatiu”, no ens hem de fixar en el que fan els dirigents polítics i econòmics sinó en nosaltres mateixos. O també, que un malalt de càncer es pot curar amb força voluntat i si s’acaba morint és perquè no havia encarat una metàstasi de cal Déu amb prou optimisme. Evidentment, instal·lar-se en la queixa constant em sembla improductiu i desgastador i crec que una actitud optimista i vital són un factor clau per recuperar-se d’una malaltia. Però em nego a viure en un fals món de Yupi on tot, des de la crisi al càncer, és meravellós. Es pot ser crític i optimista alhora. L’un és una actitud intel·lectual, l’altre, una actitud vital.

Com tenia la mosca rere l’orella em vaig decidir a veure la pel·lícula El secret. D’entrada la seva estètica ocultista a l’estil del Codi da Vinci però en cutre em va tirar enrere. També em va sorprendre el seu materialisme i individualisme desfermat. Algunes imatges que il·lustren els testimonis dels participants són absolutament beneites: la noia que mira concentrada un collaret en un aparador i després l’hi regalen. El paio al que li roben la bici justament per assegurar-se que el carenat està ben tancat (potser hauríem de deixar les bicis sense lligar? Millor abstenir-se de provar-ho a Barcelona). La dona que es cura un càncer sense quimioteràpia ni radioteràpia, només amb autoconvenciment i pel·lícules de Charlot. Els gurús de pa sucat amb oli que hi apareixen diuen grans veritats (no és ironia): cal estimar-se un mateix per estimar els altres i que els altres ens estimin. Cal estar agraït a la vida per tot el que ja tenim. Si ens concentrem en les coses que ens agraden de la nostra parella enlloc del que ens molesta, la nostra relació millorarà. Si tenim una actitud positiva ens sentirem millor, ho transmetrem als altres i els atraurem. Però atraurem un BMW o un xec de 100.000 dòlars, tal com assegura la peli? Com es produeix aquest salt de la psique a la realitat física?

Per al psicòleg Rafael Santandreu, autor d’ El arte de no amargar-se la vida, pensar que si desitjo una cosa l’obtindré no és més que un pensament màgic, acientífic, tal com afirma en aquesta entrevista en el programa Singulars. Santandreu assegura que aquestes idees tenen èxit perquè tot el que és màgic i misteriós ens atrau i, sobretot, perquè no demanen cap esforç. Més lluny va Barbara Ehrenreich, periodista autora de Sonríe o muere. La trampa del pensamiento positivo. En aquesta entrevista en el Magazine de La Vanguardia, Ehrenreich critica que el pensament positiu és centra en atreure béns i no en fer un món millor. Assegura que aquesta corrent anul·la el sentiment de col·lectivitat, doncs si partim de la base de què tot el que ens passa és culpa nostra i que hem de fugir dels gemegaires, estem evitant qualsevol acció crítica organitzada al sistema.

La periodista explica com el pensament positiu es fa servir molt en l’àmbit professional com a eina de motivació. És per això que quedo per prendre un cafè amb la Sol Arrabal, coach amb formació teatral i en focusing. Segons la Sol, l’error del pensament positiu és la negació de “l’ombra”, del nostre costat fosc. Tots sentim en alguns moment ràbia, dolor, por… emocions que formen part de la vida. “Rebutjar-ho només fomenta l’individualisme i la manca d’empatia i genera un sentiment de culpa i frustració en qui ho pateix. No s’ha de negar “l’ombra”, sinó encendre-hi un llum”, afirma. És a dir, permetre’ns els nostres sentiments i mirar-los cara a cara per esbrinar què ens passa. Com a coach, la Sol assegura que alguns professionals d’aquest ram practiquen el pensament positiu per buscar una solució ràpida als problemes dels clients, solució que acaba sent només un pegat, doncs no va al fons de la qüestió. Ella defensa un slow coaching on és fonamental acompanyar a la persona en les seves emocions i ajudar-la a avançar en l’autoconeixement.

Perquè no sigui dit, em quedo amb una frase d’un dels participants de la pel·lícula El Secret: “Si alguna cosa et diverteix, per l’amor de Déu, fes-la!” Doncs jo m’he divertit molt escrivint aquesta entrada. Per acabar, us deixo una cançó “molt positiva”, interpretada a la magnífica sèrie Tremé.

embedded by Embedded Video

Cosmètica ecològica, natural, barata… Totes o cap?

La compra de potingues se m’ha complicat molt darrerament. Abans anava a la perfumeria, al súper o la farmàcia i comprava el que em semblava, dins el meu pressupost, triant el producte que feia millor olor, o el que tenia la capsa més maca, o era de la marca més glamurosa, o m’havia recomanat una amiga. Però quan vaig ser mare es va començar a embolicar la troca. Abans ja havien començat les alertes sobre els components tòxics com ara aquest informe de Greenpeace, però encara pensava que d’alguna cosa s’havia de morir o que poca cosa podia fer.

Però quan tens un fill comences a mirar els ingredients de les farinetes i acabes mirant-te els del sabó. Al parc i a l’escola sempre hi han pares i mares ben documentats que tenen el detall d’informar-te sobre la porqueria que li estàs donant al teu nen doncs porta el component xxx que és fatal per la salut i el medi ambient. I com el teu fill és la teva joia, ja hi tens el sol al cap. I, és clar, si els sabons i xampús corrents són una bomba química pel teu fill també ho són per a tu. Potser ara tindries la pell de porcellana si enlloc de posar-te derivats del petroli t’haguessis rentat la cara amb aigua de la font? Aleshores et comences a informar i a replantejar-te la compra de cosmètics.

A Ecochic de Margaret Fenwick, llegeixo que els parabens (presents a les meves ampolles miraculoses Germinal) afecten el sistema reproductor i poden ser cancerigens. També pot ser-ho el formaldehid que també afecta el sistema immunològic però, compte!, no apareix amb aquest nom sinó com a Diazolidinyl Urea o Imizadolidinyl Urea (present al meu xampú Deliplús). La Guia de tòxics publicada per Alternativa Verda amb el suport de La Caixa i la Generalitat de Catalunya adverteix que el DMDM Hidoïna és un cancerigen provat (present al meu xampú Wella). El plom, reconegut neurotòxic segons Fenwick, es troba a la pasta de dents infantil Licor del Polo de la meva filla! Aaarggg! Aquests tòxics s’hi troben en quantitats molt petites, però si juntem els del xampú, més els del gel més els del desodorant, més els de la pasta de dents, utilitzats cada dia, durant anys… Annie Leonard, coneguda pel documental Història de les coses, ho explica molt bé en aquest vídeo.

embedded by Embedded Video

Aleshores, què hem de fer? Anar a comprar amb la llista de tòxics a la mà i repassar tots els ingredients de cada producte? No seria millor que els prohibissin directament? Mentre les autoritats competents s’ho pensen, el més segur és acudir a la cosmètica natural i ecològica. Però dir que un cosmètic és natural surt gratis; qualsevol fabricant ho pot posar a l’etiqueta i quedar-se tan ample. Per major seguretat, cal anar a buscar productes certificats per segells com Natrue, Soil Association o Ecocert. Natrue i Ecocert distingeixen entre cosmètics ecològics i naturals: tots dos han de tenir un 95% d’ingredients naturals, però als ecològics el 95% del components vegetals han de provenir de l’agricultura ecològica. A ningú no se li escapa, però, que comprar exclusivament cosmètics certificats, des del desodorant fins el pintallavis, surt el doble de car o més (si algú en coneix alguna marca econòmica, que me la digui, si us plau). Per acabar-ho d’adobar, avui en dia, la perfumeria de baix cost ofereix autèntiques temptacions: des de la línia Deliplús del Mercadona amb tònics i desmaquillants per poc més d’un euro, a la marca Essence, fabricada a Polònia i distribuïda per les perfumeries Bodybell, amb màscara de pestanyes per tres euros i pols compacta per tres amb 90. Si ens hem d’acabar intoxicant amb els cosmètics, com a mínim que ens costi barat.

I una, que és conscienciada però d’economia i voluntat dèbil, acaba sucumbint. Avui al meu bany conviu el xampú infantil Urtekram (danès i ecològic però que deixa el cabell un pèl ressec), el Sanex 0% (sense parabens però amb d’altres compostos químics), l’oli de rosa mosqueta o la crema facial Xepkhon, barata barata, amb packaging antiglamur, olor “peculiar”, parabens a dojo i magnífic resultat.

No és possible la cosmètica ecològica o natural barata? I tant! La solució és tornar a les receptes de la iaia: vinagre pel cabell, mascaretes de iogur i cogombre, rodanxes de patata per les bosses dels ulls. No és conya. És el que recomana la guia de tòxics d’Alternativa Verda. Tot és provar-ho. I si ho fas amb aliments ecològics, ja ho tens: cosmètica ecològica.

The yes men: activisme polític i humor desvergonyit

La nit de Nadal vaig rebre un regalet a la meva safata d’entrada. Una companya de la xarxa de dones executives EOL ens va enviar un missatge sobre la pel·lícula The yes men. Donada la voràgine de les dates nadalenques, vaig llegir el correu “en diagonal” (eufemisme que vol dir de pressa i sense parar-hi gaire atenció) però em vaig reservar la nit de reis per veure les pelis The yes men i The yes men fix the world i ha estat una de les millors sorpreses d’aquest Nadal.

The yes men són Andy Bichlbaum i Mike Bonano, dos activistes polítics que practiquen la “correcció de personalitat” per denunciar, amb la sàtira com a arma, empreses i organitzacions que posen els beneficis econòmics per sobre de tot. Fent-se passar per portaveus de corporacions com McDonald’s, Exxon o l’Organització Mundial del Comerç, es colen en congressos on imparteixen ponències delirants deixant anar tota mena de bestieses acompanyades per gadgets, disfresses i animacions grotesques, tot amb la màxima serietat. Rere Bichlbaum i Bonano hi ha una xarxa de col·laboradors i voluntaris que actualment ja sobrepassa els 300 membres. I és que les seves performances no són meres pallassades sinó accions molt conscients amb gran dificultat de preparació i execució, tal com es pot veure a tots dos films.

The Yes Men (2003) explica com Bichlbaum i Bonano van crear una falsa pàgina web de l’Organització Mundial del Comerç amb aparença d’oficialitat i continguts hilarants. L’objectiu era burlar-se de les suposades bones intencions de l’OMC, que advoca pel lliure comerç “per promoure la igualtat entre tots els països”. Tot i això, més d’un confon aquest lloc web amb la pàgina real (també llegeixen “diagonal”?) i a través d’ell els arriben correus convidant l’OMC a participar en congressos i jornades. No cal dir que Bichlbaum i Bonano accepten encantats. Clenxinats i amb vestit i corbata acudeixen a diversos actes. En una trobada del sector tèxtil a Finlàndia presenten el vestit d’executiu del futur: una granota daurada arrapada al cos amb un apèndix similar a un fal·lus enorme amb pantalla incorporada per controlar la producció a les plantes del tercer món. A la Universitat de Plattsburg, donen a conèixer un sistema per pal·liar la fam al tercer món: reciclar les hamburgueses digerides (per dir-ho de forma fina).

A The Yes Men fix the world (2009) continuen amb el mateix mètode però amb més mitjans, millor factura audiovisual, objectius diversificats i accions més sonades. A través d’una web falsa de Dow Chemichal reben una sol·licitud de la BBC per entrevistar representants de l’empresa química amb motiu del vintè aniversari de la tragèdia de Bhopal (Índia). Al 1984, una fuita de gas tòxic a una planta de pesticides de la companyia Union Caribde (després adquirida per Dow Chemical) causà la mort a més de 20.000 persones i en va deixar seqüeles a més de 500.000. Bichlbaum, com a suposat representant de Dow Chemical, anuncia que destinaran un fons de 12 bilions de dòlars per compensar les víctimes i netejar la zona, encara contaminada. L’anunci causa la caiguda de les accions de Dow fins que la companyia desmenteix la notícia. Els Yes Men també presenten un biocombustible fet amb despulles humanes, una bola inflable per protegir-se dels efectes del canvi climàtic i anuncien a Nova Orleans que l’Administració reobrirà un grup d’habitatges lleugerament afectats pel Katrina enlloc de enderrocar-los per fer-ne de nous tal com tenien previst.

Durant la pel·lícula, riem amb l’enginy i la barra de Bonano i Bichlbaum, admirem el seus collons per aguantar amb cara de poker les situacions més compromeses, ens emocionem amb el testimoni de les víctimes de Bhopal o del Katrina i reflexionem amb les entrevistes als deixebles de Milton Friedman que parlen del lliure mercat com un Déu capaç de resoldre tots els problemes si tenim fe en ell.

Les accions dels Yes Men obliguen empreses i entitats a treure’s la careta (com Dow Chemical, que ha de sortir a la palestra afirmant que NO destinaran ni un duro a rescabalar les víctimes ni a netejar les aigües contaminades. Prefereixen invertir en fer-se un rentat de cara publicitari). També busquen una reacció de l’audiència de les conferències que, curiosament, sovint roman en estat catatònic davant el reguitzell de bajanades que deixen anar els Yes Men. Fins i tot alguns executius els fan preguntes i els demanen targetes!

No ens ha de sorprendre. Ens hem acostumat a que polítics i directius d’empreses i organitzacions deixin anar, tot circumspectes, discursos que són una presa de pèl i a acceptar-ho com si fos el més normal del món. Com a mínim, riem-nos-en.

Carme Barbarà, una pionera de la publicitat

El peu d’una il·lustració en una exposició, m’ha despertat una neurona mandrosa: “Carme Barbarà”, llegeixo. Sóc a la mostra Publicitat a Catalunya 1857-1957. Roldós i els pionersi aquest únic nom de dona m’interroga. Una dona treballant en una agència de publicitat a la Barcelona dels anys 40? Com seria treballar en publicitat en aquella època i envoltada d’homes?

Si treballava a Roldós als anys 40 o és morta o ja deu ser molt gran. Motiu de més per trobar-la i recollir el seu testimoni. La busco a les pàgines blanques de Telefónica i quedo amb ella al Palau Robert. Hi trobo una dona menuda, de mirada viva amb una parka beige. A la mà, un paraigües plegable i un llibre de relats de Benedetti. Anem a fer un cafè al Mas i Mas del carrer Còrsega i allà m’explica la seva història. Té setanta-nou anys i és filla del barri de Sant Antoni. El seu pare era operador del cinema Catalunya i la seva mare treballava en una casa d’estampes. De nena la seva passió és dibuixar però ja es prepara per fer feina d’oficina (taquigrafia, comerç…) tot i que “els despatxos no m’agraden gens, però gens”. No vol demanar al seus pares fer classes de dibuix perquè imagina que són cares. La seva mare, però, ja està donant-hi veus i s’assabenta de la possibilitat d’anar a Llotja, l’escola pública d’arts i oficis.

Un dia, llegint La Vanguardia, troba un anunci de l’agència Roldós on demanen una noia que sàpiga dibuixar. Sense dir res als pares (aleshores tenia quinze anys) contesta l’anunci (“sempre he anat per lliure, jo”). A l’entrevista li cau en gràcia al Sr. Roldós. La seva única dibuixant es casa i deixa la feina per això busca una “nena” que la substitueixi. I és que una noia de quinze anys treballant en envoltada d’homes de trenta i pico, és “la nena”. Una nena a qui tots tracten amb carinyo i li envien dibuixos quan se’n va de vacances. Una nena enlluernada per l’ambient artístic i el bon humor d’aquell estudi de grans claraboies. Una nena que es quedaria a treballar diumenges i tot només per poder fullejar tranquil·lament les revistes americanes que Roldós, atent a tot, guarda a l’estudi: The Esquire i Saturday Evening Post. En elles descobreix un món nou il·lustrat per Norman Rockwell on fins i tot apareixen homes en davantal a la cuina! D’aquestes il·lustracions i de les pintures romàniques que sovint va a contemplar al Museu d’Art de Catalunya a Montjuïc es nodreix el seu imaginari.

A Roldós, la Carme Barbarà és feliç dibuixant a llapis, aprenent a utilitzar l’aerògraf i fent “la página del hogar”, que és la contra de la Vanguardia del dissabte, i rient amb els companys. Però després de 10 anys (des del 1947 al 1957), creu que és hora de deixar l’agència. Cul massa inquiet per lligar-se a una cadira, li pot la seva set d’aprendre, la curiositat per saber que s’està perdent.

Des d’aleshores cap feina tornarà a ser igual. Tot és més complicat quan ja no ets la nena sinó una dona. Que si no hi volen dones casades, que t’has de comprometre a no tenir més fills, que si els companys homes guanyen més, que a quina escola puc portar al meu fill amb un horari compatible amb la meva feina. Situacions que ens sonen però que eren més dures anys enrere. La Carme Barbarà, però, li planta cara a tot amb desimboltura i tossuderia. Bona és ella! Si quan era una cria ja va paralitzar un tramvia perquè el conductor la volia fer baixar per no portar “moneda fraccionària”. També es va queixar de les discriminacions laborals i es va negar a continuar un matrimoni només per mantenir les aparences quan separar-se era un fet insòlit i mal vist.

Del seu treball en publicitat guarda el record de les persones amb ànima d’artista que hi treballaven (pintors, escriptors…) però s’ha fet immune al seu influx (“no compro cap producte que es publiciti. La publicitat val molts diners i això ho acabem pagant els consumidors”). Tampoc es creu cap missatge publicitari i llegeix acuradament totes les etiquetes i la lletra petita dels productes que compra.

Ja fa uns anys que va deixar de dibuixar perquè va començar a perdre-hi la concentració necessària però al 79 anys segueix llegint molt, connectant-se a Internet i caminant (“m’agrada sortir de casa. A casa no et vindran a portar res”). Així passeja, freqüenta una llibreria del carrer Pelai on adverteix als dependents que alguns llibres estan mal impresos (“hi falten tintes”), visita l’exposició del Palau amb la seva néta, o queda amb una periodista i davant un cafè pensa que està contenta d’agafar tot el que li porta la vida.