Archive for December 2011

Fantasia econòmica nadalenca

Darrerament em dedico a donar de menjar al tió. Per la nit li deixem algunes engrunes del nostre sopar: arròs, raïm (se’l va menjar amb pinyols i tot), amanida russa (se n’ha deixat el pebrot. Nyè!). Tenim l’esperança que amb aquest règim i a fum de sabatot ens cagui alguna cosa que no siguin deposicions pròpiament dites. Abans d’anar-me’n a dormir o en llevar-me, quan la meva filla dorm, buido el platet de menjar que li hem deixat al soc aquest, doncs el malparit no té ni el detall de tastar-ne una mica (potser també se li han de donar mastegots perquè endrapi?). Per afegir major realisme procuro que quedin escorrialles, tot i que se’m va passar per alt deixar els pinyols del raïm. A la nena li va sorprendre que se’ls cruspís. També troba estrany que només mengi quan no el veiem i jo ja no sé si s’ho creu, s’ho vol creure o fa veure que s’ho creu. Jo faig veure que m’ho crec i que em crec que s’ho creu. Així comencem al dia amb la il·lusió de si ha menjat el tió i l’esperança que el dia 24 ens cagui. I és que fent el paperet t’ho acabés empassant. És el que té el Nadal, fem veure que tot és meravellós, que tot és possible, però no per hipocresia, sinó per alimentar l’esperança i la il·lusió i que ens durin, si més no, durant el mes de gener. Sí, sóc una d’aquelles bledes a qui els encanta el Nadal. I des que sóc mare, encara més.

Doncs vinga, fem veure que no estem en una època fosca, obviem que l’euro s’enfonsa, que hi ha gairebé 5 milions d’aturats a Espanya, que la renda per càpita dels espanyols segueix caient i està vuit punts per sota de la mitjana de l’eurozona, que l’esquerda entre rics i pobres ha augmentat els dos darrers anys arribant al màxim nivell en trenta anys en l’Estat espanyol. Passem per alt també que les previsions econòmiques per al 2012 són d’estancament total, que la Generalitat continua amb les seves retallades i apuja taxes i preus públics (creació de la taxa per medicament, augment del cànon de l’aigua, increment del preu dels peatges i del transport públic) i que el govern central anuncia que retallarà el dèficit en 16.500 milions d’euros però encara no ha dit com.

O sinó fem veure que ho afrontem amb aquella alegria, pensant-nos que ara és el moment, que una altra economia no només és possible sinó necessària tal com prediquen iniciatives com Econonuestra (col·lectiu d’economistes crítics afins al moviment del 15M) o la Xarxa d’Economia Solidària (agrupació d’empreses i entitats que practiquen una economia social). Fem veure que ens creiem el tòpic rebregat que crisi vol dir oportunitat en no sé quin idioma. Oportunitat per virar cap al que Borja Vilaseca anomena l‘economia conscient, la que té com a objectiu un benestar econòmic i social sostenible des de tots els punts de vista. Per això, segons Vilaseca, el primer que hem de fer és reflexionar sobre com guanyem els diners i com els gastem (d’això en definitiva és del que tracta aquest bloc que escric). Amb aquestes dues decisions construïm dia a dia el sistema en què vivim i aquesta és la nostra responsabilitat. Caldrà fer veure també que ens creiem que l’economia especulativa no dirigeix la economia productiva o, si més no, que deixarà de fer-ho.

Fa unes setmanes era al Gran Hotel Havana escoltant a la Sant Andreu Jazz Band, una orquestra de jazz formada per nens i adolescents sorgida de l’Escola Municipal de Música de Sant Andreu i dirigida amb tot l’entusiasme del món per Juan Chamorro. Era tan increïble sentir aquells marrecs interpretant tan bé la música dixie que vaig pensar “d’això n’hauries de parlar al teu bloc”. Doncs sí. Per la feina ben feta, per gaudir amb allò que es fa i deixar-s’hi la pell, per aportar bellesa i alegria, per una escola pública on els nens aprenent molt més que a tocar un instrument i que pateix i patirà encara més les retallades. Així que us deixo amb ells, interpretant, una cançó que no és una nadala sinó una injecció d’optimisme que espero que duri més enllà de les festes.

Que el tió us cagui allò que més desitgeu i endavant amb la vostra fantasia. Bon Nadal!

Darrerament em dedico a donar de menjar al tió. Per la nit li deixem algunes engrunes del nostre sopar: arròs, raïm (se’l va menjar amb pinyols i tot), amanida russa (se n’ha deixat el pebrot. Nyè!). Tenim l’esperança que amb aquest règim i a fum de sabatot ens cagui alguna cosa que no siguin deposicions pròpiament dites. Abans d’anar-me’n a dormir o en llevar-me, quan la meva filla dorm, buido el platet de menjar que li hem deixat al soc aquest, doncs el malparit no té ni el detall de tastar-ne una mica (potser també se li han de donar mastegots perquè endrapi?). Per afegir major realisme procuro que quedin escorrialles, tot i que se’m va passar per alt deixar els pinyols del raïm. A la nena li va sorprendre que se’ls cruspís. També troba estrany que només mengi quan no el veiem i jo ja no sé si s’ho creu, s’ho vol creure o fa veure que s’ho creu. Jo faig veure que m’ho crec i que em crec que s’ho creu. Així comencem al dia amb la il·lusió de si ha menjat el tió i l’esperança que el dia 24 ens cagui. I és que fent el paperet t’ho acabés empassant. És el que té el Nadal, fem veure que tot és meravellós, que tot és possible, però no per hipocresia, sinó per alimentar l’esperança i la il·lusió i que ens durin, si més no, durant el mes de gener. Sí, sóc una d’aquelles bledes a qui els encanta el Nadal. I des que sóc mare, encara més.

Doncs vinga, fem veure que no estem en una època fosca, obviem que l’euro s’enfonsa, que hi ha gairebé 5 milions d’aturats a Espanya, que la renda per càpita dels espanyols segueix caient i està vuit punts per sota de la mitjana de l’eurozona, que l’esquerda entre rics i pobres ha augmentat els dos darrers anys arribant al màxim nivell en trenta anys en l’Estat espanyol. Passem per alt també que les previsions econòmiques per al 2012 són d’estancament total, que la Generalitat continua amb les seves retallades i apuja taxes i preus públics (creació de la taxa per medicament, augment del cànon de l’aigua, increment del preu dels peatges i del transport públic) i que el govern central anuncia que retallarà el dèficit en 16.500 milions d’euros però encara no ha dit com.

O sinó fem veure que ho afrontem amb aquella alegria, pensant-nos que ara és el moment, que una altra economia no només és possible sinó necessària tal com prediquen iniciatives com Econonuestra (col·lectiu d’economistes crítics afins al moviment del 15M) o la Xarxa d’Economia Solidària (agrupació d’empreses i entitats que practiquen una economia social). Fem veure que ens creiem el tòpic rebregat que crisi vol dir oportunitat en no sé quin idioma. Oportunitat per virar cap al que Borja Vilaseca anomena l‘economia conscient, la que té com a objectiu un benestar econòmic i social sostenible des de tots els punts de vista. Per això, segons Vilaseca, el primer que hem de fer és reflexionar sobre com guanyem els diners i com els gastem (d’això en definitiva és del que tracta aquest bloc que escric). Amb aquestes dues decisions construïm dia a dia el sistema en què vivim i aquesta és la nostra responsabilitat. Caldrà fer veure també que ens creiem que l’economia especulativa no dirigeix la economia productiva o, si més no, que deixarà de fer-ho.

Fa unes setmanes era al Gran Hotel Havana escoltant a la Sant Andreu Jazz Band, una orquestra de jazz formada per nens i adolescents sorgida de l’Escola Municipal de Música de Sant Andreu i dirigida amb tot l’entusiasme del món per Juan Chamorro. Era tan increïble sentir aquells marrecs interpretant tan bé la música dixie que el meu home em va dir “d’això n’hauries de parlar al teu bloc”. Doncs sí. Per la feina ben feta, per gaudir amb allò que es fa i deixar-s’hi la pell, per aportar-nos bellesa i alegria, per una escola pública on els nens aprenent molt més que a tocar un instrument i que pateix i patirà encara més les retallades. Així que us deixo amb ells, interpretant, una cançó que no és una nadala sinó una injecció d’optimisme que espero que duri més enllà de les festes.

Que el tió us cagui allò que més desitgeu i endavant amb la vostra fantasia. Bon Nadal!

 

embedded by Embedded Video

(Aquest bloc estarà de vacances fins el 9 de gener)

Publicar a l’era digital

Si el Si l’altre dia parlava aquí sobre llegir al segle XXI, l’era digital o com vulgueu dir-li a l’època que vivim, avui volia parlar sobre escriure i, més concretament, publicar. L’autoedició no és res de nou però avui en dia està a l’abast de tothom gràcies a plataformes d’autoedició digital gratuïta com ara, Lulu o Bubok. El difícil segueix sent vendre llibres, i que te’ls llegeixin, encara més.

Per informar-me sobre el tema truco a l’Ignacio Lloret, el meu amic escriptor (sempre se n’ha de tenir un, al igual que un de metge o d’advocat). L’Ignacio viu a Navarra però avui, mentre parlem, es troba a Tenerife mirant l’oceà. Jo també miro el mar des de la terrassa o, si més no, la part de mar que em deixa veure l’edifici de l’Institut de Recerca Biomèdica. L’experiència de l’Ignacio amb l’autoedició digital ha estat una enredada. El 2009, va publicar la novel·la El regreso de Albin, en format electrònic a través de l’empresa navarresa Leer-e. L’editorial no va signar cap contracte amb ell, no va fer cap presentació del llibre tal com s’havia compromès, ni mai li ha fet cap liquidació ni li ha donat un duro pels exemplars venuts. Ara, aquesta novel·la es pot comprar per Internet a tot arreu (Casa del Libro, Barnes & Noble, iTunes… ) però gairebé ningú s’ha assabentat de la seva existència. Per contra, el seu recull de relats Monocotiledóneas, publicat un any abans en paper en una editorial convencional, va tenir força ressò a Navarra i alguns amics i coneguts de Barcelona ens vam quedar sense poder comprar-lo. Ara ja no el podem adquirir enlloc degut a la vertiginosa rotació d’estocs que practiquen les llibreries davant l’allau de novetats editorials. L’Ignacio ha decidit coeditar la seva propera novel·la, Tu alma en la orilla, amb l’editorial bilbaïna Ediciones Beta. “Em costarà uns diners però no vull anar al darrere de les editorials”, assegura. L’Ignacio presentarà la novel·la a l’abril en una llibreria de Barcelona. A banda, vol corresponsabilitzar-se de promocionar-la per la xarxa.

Com a exemple de fenomen de màrqueting “yo me lo guiso, yo me lo como” tenim la novel·la Un hombre de pago de Neus Arqués. L’autora la va coeditar tipa que els agents literaris i les editorials la menystinguessin (“té poca substància”, “és massa comercial” (!?) ). Com a experta en màrqueting digital (amb això es guanya la vida) la promoció va córrer del seu compte i de quina manera! A través del bloc del llibre i de referències en d’altres bitàcoles va promoure un debat virtual i l’interès per la seva novel·la es va començar a estendre per Internet (pensem que estem parlant d’una obra publicada al 2005, quan pràcticament no existien les xarxes socials). De la xarxa va saltar a la premsa impresa incloent una entrevista a l’ansiada contra de La Vanguardia, la millor pàgina per vendre llibres, segons Arqués. I d’aquí a l’èxit: se’n van esgotar tots els exemplars de Un hombre de pago però l‘Editorial Umbriel la va reeditar i la novel·la va ser traduïda al portuguès i al rus. La carrera mediàtica de la Neus Arqués va arribar a la televisió i va culminar en ser entrevistada pel showman Boris Izaguirre. Arran de la experiència amb Un hombre de pago, Neus Arqués va escriure Marketing para escritores.

Però el gran heroi de la llibertat total per escriure i publicar i de la difusió cultural té un nom: Hernán Casciari. El vaig descobrir com a autor del bloc sobre sèries de televisió Espoiler, del qual ja en vaig parlar aquí. L’abril de l’any passat vaig entrar a Espoiler i em vaig trobar amb la sorpresa del comiat de Casciari per dedicar-se en exclusiva al seu projecte personal: Orsai. Orsai és una revista sense publicitat i amb la millor qualitat gràfica possible. La versió digital és gratuïta i la versió en paper es pot comprar sota demanda. Més de 10.000 persones van comprar el primer número. Després d’un any, Orsai no només és una revista, sinó també una editorial de llibres i un bar a Buenos Aires. Casciari publica el que li dóna la gana de forma gratuïta i digital perquè els lectors facin amb aquest contingut el que vulguin. La versió en paper la ven sense intermediaris, ni editorials ni distribuïdores. La seva filosofia és que els diversos suports no es resten lectors sinó que en sumen. Si a algú li agrada la teva obra que has penjat a Internet, voldrà tenir-la impresa. Això, si més no, és cert per la legió de fans de Casciari. Ell ho explica gairebé com si fos una faula moral en aquest vídeo.

embedded by Embedded Video

Gràcies a Internet només cal empenta i feina ben feta per treure una bona revista digital, estalviant-se els costos d’impressió i distribució que, com no, sempre són molt més alts que la feina d’escriptors, dissenyadors, fotògrafs i il·lustradors. Així han sorgit iniciatives interessants en el seu gènere com ara Kireei (decoració, manualitats, artesania…) Atelier (una revista de moda diferent) o El Bombín Cuadrado (publicació cultural ). Kireei ja s’ha començat a publicar en paper i El Bombín Cuadrado ho farà l’any vinent. I és que amb la crisi que hi ha i amb Internet com a plataforma i banc de proves, a qui se li acudiria treure una revista nova a quiosc sense tenir al darrere un important grup mediàtic o recursos suficients per fer una gran campanya de comunicació?

Dina Hörnecke, sòcia fundadora de La Maleta Roja, no banalitza el sexe

(Entrevista feta per al número 2 de Business Woman que no es va aribar a publicar)

(Foto de Roger Castellón)

Dina Hörnecke té el do de saber gaudir de la vida. No sé si és per això que es dedica a la venda d’objectes eròtics o és la seva activitat la que li regala alegria, però sospito que sap gaudir en qualsevol faceta. Aquest vitalisme aplicat al negoci de La Maleta Roja l’ha portat a facturar 2,5 milions d’euros anuals i a comptar amb unes 400 assessores, les autoproclamades «maleteres». Tot un exèrcit que, com Dina, «només es quadra davant el plaer».

Com se’t va ocórrer la idea de negoci?
La idea de venda directa de productes eròtics no és original. Va sorgir als Estats Units, on les distàncies són tan grans que si la clienta no va al producte, el producte va a la clienta. Ho vaig veure en un documental de televisió i em va cridar l’atenció perquè a Espanya no existia. Erotisme i sexualitat eren una assignatura pendent, i entrar en un sex shop era per a la majoria de dones una incomoditat malgrat la curiositat natural que sentien. Aquesta idea de negoci se’m em va quedar rondant pel cap i, a causa d’un sot econòmic familiar, em vaig decidir a dur-la a terme.

Vas començar amb 500 euros…
Prestats! (riu). Vaig anar a una fira eròtica, vaig fer-hi una selecció de productes i vaig començar a muntar reunions amb les amigues. Recordo la meva primera reunió; totes alemanyes amb el clàssic perfil de dona de directiu, avorrides de la vida i a les quals els sobrava pasta per totes bandes (riu). Una reunió em portar a una altra i a una altra fins que a una va acudir una reportera de la revista Woman que en va escriure un article de tres pàgines. A partir d’aquí, van començar a cridar-me dones, primer de Mallorca i d’Andalusia, que volien també ser assessores. Va ser llavors, a primers de 2006, quan vam crear una societat amb tres socis. Li vam posar La Maleta Roja perquè jo anava a totes parts amb la meva maleta vermella i un Opel blau. A partir de 2007, va entrar un soci capitalista.

5 anys després, compreu amb gairebé 400 assessores i factureu al voltant de 2,5 milions d’euros. Quina creus que és la clau de l’èxit?
Va ser el projecte adequat per al moment adequat. La dona estava més que receptiva a assumir la sexualitat, a responsabilitzar-se’n a créixer i a superar-se, i La Maleta Roja li dóna eines per fer-ho. El secret està en la nostra filosofia. És un projecte lúdic que no és groller i que es presenta combinat amb molts conceptes de salut sexual; no ens quedem en la part banal de la sexualitat.
D’altra banda, les nostres assessores s’identifiquen molt amb la nostra filosofia, amb la tasca d’ajudar. No són la típica comercial. No els marquem uns objectius de venda anual, doncs en treure’ls aquesta pressió els donem un espai per desenvolupar el seu talent innat per comunicar.
No funcionem amb un sistema piramidal. Som com una ramada de llobes! (riu). L’estructura és molt homogènia perquè la creativitat i les idees sorgeixin de tots els punts.

També us trobeu en plena expansió internacional…
Som a Itàlia, Portugal, Uruguai, El Salvador i Mèxic. El curiós d’aquest projecte d’expansió és que no va sorgir tant pel nostre interès a sortir com per l’afany d’altres dones de portar La Maleta Roja als seus països arran de conèixer-nos a través de la premsa o d’altres mitjans. Els mitjans sempre ens han tractat amb molta cortesia, la qual cosa no sempre és fàcil per a una empresa que es dedica a l’erotisme, i aquesta serietat ha traspassat les fronteres.

La Maleta Roja pot funcionar igual a qualsevol país?
Per descomptat necessita una adaptació absoluta. La sexualitat és universal però té unes connotacions culturals i educacionals. El nostre repte no és implantar sinó adaptar La Maleta Roja als diferents països. Per exemple, a Itàlia la dona és més sòbria, més conservadora, li preocupa molt la imatge i el què diran, i no té el sentit de l’humor de l’espanyola. Allí ens hem de guanyar a la dona d’una altra forma. Per a això comptem amb un equip tremendament qualificat en sexualitat i amb una selecció de productes amb una base gairebé medicinal. Hi ha més afinitat amb Amèrica Llatina, encara que aquest continent es massa extens com per generalitzar. Comptem amb dones locals per a un projecte universal.

Quins són els productes estrella?
Ens centrem en tres apartats; joguines, cosmètica i llenceria, encara que els dos primers són els eixos principals. Hi ha una oferta increïble i la nostra tasca és filtrar i quedar-nos amb aquest 2% que s’ajusta a les nostres necessitats. La nostra política d’empresa de cara al futur és oferir marca pròpia. De moment, hem llançat una línia de cosmètica i salut sexual, entenent per salut sexual tot el que serveix per enfortir el sòl pelvià. La marca pròpia és reflex de la nostra experiència i el nostre coneixement de la psicologia i la sexualitat femenina, perquè portem molts anys escoltant molts testimonis. Tenim 400 assessores testant el mercat cada dia. A quantes empreses els agradaria comptar amb un estudi de mercat com aquest!

Avui en dia, amb el desenvolupament del comerç per internet (també teniu botiga online) i de nous sex shop gens sòrdids, quin sentit té La Maleta Roja?
La vivència. A les reunions, es crea una energia femenina única. A més, es produeix el fenomen de la comunicació, que per a la dona és sanació i acceptació. Quan parles de la teva sexualitat i tens com a interlocutor a dones que et transmeten empatia, que sofreixen amb tu i riuen amb tu, estàs catalitzant un procés d’acceptació de la teva sexualitat. Cal tenir en compte que parlem de molts tabús. Hi ha molta solitud en el sexe, moltes dones que no saben amb qui comentar aquests temes. En la reunió, la dona s’adona que és una més.

Sou a mig camí entre el sex shop i la consulta del sexòleg…
Al sex shop, tafaneges però potser no t’hi atreveixes a preguntar res perquè tens gent al voltant. I és que, encara que molts han canviat, segueixen sent un lloc públic. Després hi és el context de la medicina, els sexòlegs i psicòlegs als quals acudeixes quan tens un problema, una patologia, però enmig no hi ha res. Aquest buit l’estem cobrint nosaltres. Acaba la reunió però la clienta sempre compta amb una assessora. Donem molt servei postvenda i moltes assessores s’acaben convertint en amigues de les clientes.

Entrevista a Eugenia Bieto, directora general d’ESADE

(Avui publico una entrevista que la directora general d’ESADE em va concedir per al número 3 de la revista Business Woman que no es va arribar a publicar).

Foto de Roger Castellón

No hi ha més secret: treballar, treballar i treballar. Això és el que ha fet Eugenia Bieto tota la vida. Ja de ben joveneta, per ajudar la família quan el seu pare va morir, i de gran, per tirar endavant ella sola el seu fill. Quan no es dedica a la feina gaudeix brodant, escoltant òpera o flamenc, o llegint novel·la històrica. L’emociona Casablanca però també Volver d’Almodóvar.

A ESADE es formen els líders econòmics del futur. Com han de ser?

Han de tenir una mentalitat molt global i no només des d’una perspectiva de negoci, sinó d’entendre els canvis que estan passant al món. En segon lloc, han de ser persones molt emprenedores. I finalment, han de ser socialment responsables. Necessitem directius que anteposin sempre l’ètica en les seves decisions.

Aquesta crisi econòmica és també una crisi de valors?

Per primera vegada ens enfrontem a una crisi que és econòmica, financera, global i de valors. Crec que hi ha hagut certs excessos en certes decisions, potser també falta de regulacions però és massa complexa per atribuir-ne la causa a només un element.

Quina part de responsabilitat hi han tingut les escoles de negocis?

És una pregunta que les escoles de negocis tenim damunt de la taula. Crec que hi hem tingut la nostra part de responsabilitat com també l’hi han tingut altres actors de la societat doncs la crisi ha estat responsabilitat de tots. El 2005, el departament d’Economia de ESADE va publicar un informe que preveia que en uns anys patiríem una crisi econòmica molt forta. Potser hauríem d’haver insistit molt més a avisar del que podia passar. Tenim el repte de formar a directius que siguin capaços d’anticipar i evitar les crisis.

Espanya destaca perquè algunes de les seves escoles de negocis com ara ESADE estan entre les primeres del món. Malgrat això, és un dels països d’Europa més encallats en la crisi. El coneixement que es genera a les escoles de negocis d’Espanya no es trasllada a les empreses i a la societat?

És molt difícil tenir èxit empresarial en un entorn de crisi però tenim empreses entre les 10 primeres del món quant a qualitat i reputació com ara Telefónica, Repsol i Zara. També hi ha petites empreses innovadores nascudes fa tan sols tres o quatre anys que han apostat per mercats internacionals i que estan funcionant molt bé.

Alguna proposta o consell perquè Espanya surti del sot?

Globalitzar. Mirar enfora però no només a Europa o a Amèrica Llatina. Aquesta ha de ser una estratègia per sempre encara que Espanya torni a la situació econòmica anterior a la crisi, la qual cosa costarà molt doncs l’atur és una xacra molt important. A més, cal tornar al sentit comú en la gestió de l’empresa.

Vostè ha estat formadora d’emprenedors. L’esperit emprenedor és innat o s’aprèn?

Jo vaig a contra corrent del que sol dir la gent, que hi manca esperit emprenedor. Veig grans iniciatives al meu al voltant. Crec que els emprenedors es poden formar, com en qualsevol altra professió. És cert que existeix el nen que des de petit neix amb aquesta mena d’inquietud, però jo he tingut alumnes a classe que mai s’havien plantejat ser emprenedors i acaben l’assignatura pensant “per què no?”. Aquesta és una de les grans responsabilitats de l’escola de negocis: ensenyar-los que és possible. Tot i que això hauria d’ensenyar-se des de la infantesa.

Quina és la principal trava que troben els emprenedors?

La principal dificultat és descobrir que han triat malament els seus companys de viatge. He vist grans frustracions quan antics alumnes han vingut al meu despatx i m’han explicat “m’acabo de barallar amb el meu soci i hem deixat de ser amics”. La resta són dificultats pròpies dels negocis per a les quals estan preparats des d’aula.

Només un 10% dels membres de consells d’administració són dones. Des de la seva posició es planteja contribuir a que aquesta situació canviï?

Des d’ESADE podem fer dues coses. D’una banda, investigar el perquè d’aquest desequilibri i com millorar-lo. De fet, ja hi tenim una línia d’investigació. Per una altra, formar. La formació és el millor ascensor. En el grau, més de la meitat dels alumnes són dones, en el MBA, en són el 30% i en Direcció General, el 10%. Per canviar aquesta tendència tenim un sistema de beques específic per a dones i programes perquè puguin entrar en consells d’administració. A més, intentem parlar molt amb elles, recalcant que tenen una carrera per davant.

És l’única dona a Europa al capdavant d’una de les 25 primeres escoles de negocis del món. Com ha traspassat aquest sostre de vidre?

A força de treballar molt i creure en el que faig. No he volgut perdre cap oportunitat i m’he pres tots els treballs molt seriosament. No he fet una altra cosa que intentar fer les coses bé i anar-me formant.

Com ho ha compaginat amb la seva vida personal i familiar?

Tinc un fill de 26 anys i ha estat complicat. De sobte em vaig trobar sola amb el meu fill i no hi vaig tenir elecció. Vaig perdre als meus pares molt jove, no he tingut germanes, no tenia marit, així que ho he hagut de fer tota sola, sense cap xarxa familiar de suport. Però tinc moltes amigues i m’han ajudat moltíssim. Les amigues són una riquesa impressionant.

Tot el meu temps lliure l’he dedicat al meu fill perquè tingués consciència que si no estava amb ell era perquè estava treballant perquè havíem de viure. Però el meu fill m’ha posat les coses molt fàcils. Els nens que creixen amb l’exemple d’una mare que treballa molt aprenen a responsabilitzar-se.

El seu pare va morir quan vostè només tenia 12 anys. De quina manera ha influït aquest fet en la seva vida?

Totalment. Era metge i sempre estava estudiant i investigant. Després de la guerra va haver d’exiliar-se i va acabar en un camp de concentració però sempre va saber tirar endavant. Jo l’admirava moltíssim. La seva mort ens va deixar en situació molt complicada i per a mi va suposar abandonar la infantesa, haver-me de posar les piles doncs era la gran i tenia dos germans petits. Als 14 anys vaig començar a fer de cangur i a donar classes de francès. Després, classes de matemàtiques. A quart de carrera ja vaig començar a treballar en una empresa.

Va ser l’única noia de la seva promoció. Com recorda els seus anys d’estudiant universitària?

Per pagar la carrera vaig haver de demanar un préstec. Estudiava i treballava alhora i tot i així vaig ser la primera de la meva promoció. Van ser uns anys durs però els professors em mimaven una barbaritat i els meus companys em portaven en safata. Encara em segueixen estimant moltíssim (ens veiem una vegada a l’any) i estan molt orgullosos que la nena de la classe sigui la directora d’ESADE.

Per què costa tants diners un MBA?

Es necessiten moltes persones al voltant d’aquesta formació: professors, ajudants, beques, tecnologia i aules doncs cada tres anys es queden obsoletes. ESADE és una fundació que genera el cash flow per poder reinvertir-hi, però no està orientada a beneficis. Estem molt preocupats per l’eficiència, però solament en viatges internacionals ens hi gastem un munt de diners doncs els nostres professors viatgen constantment a congressos. Els docents no donen més de 200 hores de classe perquè han d’investigar, ha d’anar més enllà d’explicar el que posa en els llibres. A més, han d’atendre als alumnes, interactuar amb ells. Tot això surt molt car, el cost de l’hora de professor a l’aula és molt alt.

Els alumnes en paguen els coneixements o també les relacions que s’hi estableixen?

En paguen l’empleabilitat. En surten amb les competències que li demana el mercat i amb una forta xarxa de relacions. En això ens ajuda molt l’associació d’antics alumnes que en una escola de negocis és clau.

Llegir o eLlegir: Llibres i lectura en l’era digital

Ja n’hi ha prou. Ahir vaig donar un cop a la taula tipa de veure la meva llibreria feta un desgavell, de què les visites no poguessin agafar un llibre sense quedar-se enganxats a la ronya dels prestatges. Se’m van fer les dues de la matinada endreçant-la i avui m’he llevat cruixida i amb mal de cap. Putos llibres. I encara no he acabat la feina!

Me’n ric recordant com la meva dèria lectora em provocava deliris on imaginava la gran biblioteca que tindria en una ( lògicament) enorme casa, o (rebaixant les expectatives) els metres i metres de lleixes carregades de volums que folrarien el meu encantador piset. Per sort, la meva economia sempre raquítica ha moderat les compres compulsives de llibres. Per desgràcia, s’ha redirigit massa sovint a les edicions de baratillo i als saldos de triar i remenar.

Fa uns anys vaig veure la llum gràcies a la pel·lícula Roma d’Adolfo Aristarain. En ella, un jove es presenta a casa d’un escriptor per treballar-hi com a assistent. El noi queda parat de què un literat de renom tingui una llibreria minsa i aquest li explica que és més que suficient per albergar els llibres que val la pena llegir. Com la llibreria en qüestió era, si fa o no fa, com la meva, vaig decidir que no n’ampliaria mai el tamany i que per encabir nous llibres me n’hauria de anar desfent de rampoines: llibres dolents, duplicats, malmesos o cutres. I en això estic. Fent la tria. Ja veuré si els porto al punt d’intercanvi de llibres de la Sagrada Família o els allibero tot fent bookcrossing. Podria anunciar aquí on els deixo, tal com fa Joan de Segarra. L’escriptor sovint abandona llibres a la font de la Caputxeta de Passeig Sant Joan i ho avisa prèviament a la seva columna dominical a La Vanguardia. Es veu que aleshores hi ha una munió de gent que l’espera. Alguns llibres m’encantaria cremar-los com feia el detectiu Carvalho de Vázquez Montalbán.

El temps i la tecnologia també han acabat per recolzar el meu nou minimalisme llibrer. Sabem del cert que tots anirem a parar al llibre digital com hem anat a parar a tots els avenços tecnològics (encara queda algú que no vol telèfon mòbil?). Segons dades del informe Panel del llibre elaborat per GFK presentat a la fira de continguts digitals, FICOD, a Espanya ja hi han més de 440.000 lectors electrònics, xifra prou destacada en comparació amb altres països europeus. Del fetitxisme del llibre passem doncs al fetitxisme dels gadgets lectors. La compra de continguts és una altra cosa. L’any 2011, es vendran al voltant de 190.000 eBooks al nostre país i en canvi les vendes de dispositius de lectura electrònics (eReaders) arribaran a les 280.000 unitats a Espanya aquest any. Així, per cada aparell venut en 2011, no s’ha comprat ni tan sols un eBook. Cap sorpresa. Sempre s’han venut més llibres que no pas es llegeixen. Amb el gadget a la mà, que és el que mola, per què gastar-se les peles en llibres?

Sobretot tenint en compte la gran quantitat de continguts gratis que circulen per la xarxa de manera legal i il·legal. A pàgines com LeerGratis proporcionen informació de llibres que es poden descarregar gratuïtament a la xarxa. Ja existeix també 24symbols, l’anomenat Spotify del llibres, per llegir-los en streaming. Mentre, les diverses iniciatives comercial d’ebooks s’afanyen per seduir els lectors: Amazon, que des de fa uns mesos opera a Espanya, ofereix el servei @autor per poder comunicar-te amb els teus autors preferits i aviat traurà la tableta Kindle Fire. Apple també ha obert la paradeta virtual de llibres a Espanya compatibles amb tots els seus dispositius i (ipad, iphone, iPod touch) Casa del Libro no s’acovardeix davant aquests gegants i llança la llibreria virtual on venen també el seu propi eReader, Tagus, a preu de cost.

Fa un parell d’anys em van regalar un lector electrònic però em va semblar tan antipàtic llegir-hi que el vaig canviar per unes botes negres de taló i canya alta. No va ser un adéu per sempre, només un temps d’espera perquè la tecnologia millorés i els dispositius s’anessin fent més amables. Sí que començo a dir adéu a una forma de llegir, a la lectura atenta i concentrada que, n’estic convençuda, només ens pot donar el paper. Sóc d’aquelles que si vull assimilar bé un article aliè o un corregir-ne un de propi l’he d’imprimir. Potser anem cap a una societat amb Trastorn de Dèficit d’Atenció col·lectiu, llegint sempre en diagonal i saltant de vincle a vincle sense aturar-se a reposar-hi en cap? També és veritat que lectors solitaris qualificats de rarets per amics i coneguts ja no se’n senten tant gràcies a la xarxa i a clubs de lectura virtuals com ara The Copia o, en l’àmbit català, Què llegeixes?

Mentre vaig fent la pila de llibres a abandonar. Ja he anat al punt d’intercanvi per informar-me de l’horari i enlloc de deixar cap llibre me n’he endut tres.