Archive for November 2011

El moment de Mònica Calvet, sòcia fundadora de Living the City

Un objectiu, un pla i el moment adequat per dur-ho a terme. La Mònica Calvet, és una dona d’idees clares. Pensa estudiar un Executive MBA i agafar les regnes de la direcció comercial de l’empresa industrial on treballa. Vol tenir poder de decisió dins la companyia. Ja fa dos anys que en porta l’àrea comercial del nord-est d’Espanya i ara és el moment perfecte per realitzar el seu pla. L’empresa signa una carta comprometent-se a donar a la Mònica un lloc de responsabilitat i a assumir part dels 50.000 euros que costa l’EMBA d’ESADE. Ella en fa les proves d’accés. Encara no ho sap, però dins seu s’està gestant un altre projecte que no forma part de la seva agenda. D’una tacada s’assabenta que ha estat admesa al màster i que està embarassada. Dos camins que s’obren i que semblen anar en direccions oposades.

La Mònica no està preparada per aquesta deriva inesperada però s’afanya a redreçar el rumb. Planeja no desconnectar-se de la feina durant la baixa maternal. Hi podria anar a treballar unes hores a la setmana o fer-ho des de casa. Fins i tot podria reincorporar-se al seu lloc de treball abans d’acabar-la, si cal. Un cop hagi retornat, entrarà més d’hora a treballar i escurçarà el temps de dinar per poder plegar a les sis i no a quarts de vuit com fa ara.

A l’empresa tampoc no estan preparats perquè una executiva es quedi embarassada però s’afanyen a buscar una solució, la seva solució. Poc a poc, van apartant a la Mònica de les seves funcions. Els comercials al seu càrrec passen a dependre d’una altra persona de manera que la Mònica perd la part variable del seu sou, aproximadament un 25%. L’empresa es nega a pagar part de l’EMBA tal com s’havia compromès. Després de la baixa maternal, li assignen un lloc de treball nou que res té a veure amb la seva trajectòria i les seves aspiracions. La Mònica tot just aguanta tres dies i accepta marxar amb una indemnització per acomiadament improcedent. “No els vaig denunciar per mobbing perquè estava massa baixa de moral per fer-ho. A més, crec que no eren conscients del que m’estaven fent. Realment pensaven que no podia fer la meva feina i cuidar al meu bebè i que m’estaven ajudant a buscar-hi una sortida”.

De sobte es troba treballant a temps complet de mestressa i mare d’un fill nascut en el pitjor moment. Un mes abans de parir-lo havia començat l’EMBA amb un bombo inoportú en una classe de 52 alts directius en potència, executius que comparteixen les seves experiències laborals mentre a la Mònica només li pregunten “com està el Jan?” El Jan té la sort de créixer al costat de la seva mare mentre ella pensa que amb ell no aprèn res, que el seu dia a dia no mereix ser explicat. Només temps després reconeixerà com ha gaudit del seu fill durant aquesta etapa, com el Jan li ha ensenyat a mirar un problema des de diferents perspectives, a ser més reflexiva, a tenir paciència per esperar que les coses succeeixin. Però ara no, ara té l’autoestima massa baixa. Amb els seus plans per terra ja no sap qui és ni cap a on va.

Gràcies a una assignatura del màster (Lead) i a la coach que li assignen troba el moment per fer-se aquestes preguntes i per trobar-hi les respostes. Decideix crear una empresa d’acord amb els seus valors i dedicada a la dona. A l’EMBA troba també Rosa Romà, la companya per fer realitat aquest nou pla. Així neix, ara fa dos anys, Living the city, un club d’oci virtual per a dones que promet plans divertits i glamurosos: taller de twitter i tast de gintònics, reunió de taper sex, sessió de cuina amb Carme Ruscalleda o esmorzar amb Ágata Ruiz de la Prada.

Ara la Mònica viu dedicada al seu projecte empresarial. “Treballo moltes hores però me les gestiono com vull. Crec que amb això consisteix la conciliació i avui en dia tenim les eines tecnològiques per poder-ho fer”, afirma. “Cada tarda procuro anar a buscar el meu fill a l’escola i passar unes hores amb ell però tinc clar que ara és el meu moment”.

sa baixa de moral per fer-ho. A més, crec que no eren conscients del que m’estaven fent. Realment pensaven que no podia fer la meva feina i cuidar al meu bebè i que m’estaven ajudant a buscar-hi una sortida”.

De sobte es troba treballant a temps complet de mestressa i mare d’un fill nascut en el pitjor moment. Un mes abans de parir-lo havia començat l’EMBA amb un bombo inoportú en una classe de 52 alts directius en potència, executius que comparteixen les seves experiències laborals mentre a la Mònica només li pregunten “com està el Jan?” El Jan té la sort de créixer al costat de la seva mare mentre ella pensa que amb ell no aprèn res, que el seu dia a dia no mereix ser explicat. Només temps després reconeixerà com ha gaudit del seu fill durant aquesta etapa, com el Jan li ha ensenyat a mirar un problema des de diferents perspectives, a ser més reflexiva, a tenir paciència per esperar que les coses succeeixin. Però ara no, ara té l’autoestima massa baixa. Amb els seus plans per terra ja no sap qui és ni cap a on va.

Gràcies a una assignatura del màster (Lead) i a la coach que li assignen troba el moment per fer-se aquestes preguntes i per trobar-hi les respostes. Decideix crear una empresa d’acord amb els seus valors i dedicada a la dona. A l’EMBA troba també Rosa Romà, la companya per fer realitat aquest nou pla. Així neix, ara fa dos anys, Living the city, un club d’oci virtual per a dones que promet plans divertits i glamurosos: taller de twitter i tast de gintònics, reunió de taper sex, sessió de cuina amb Carme Ruscalleda o esmorzar amb Ágata Ruiz de la Prada.

Ara la Mònica viu dedicada al seu projecte empresarial. “Treballo moltes hores però me les gestiono com vull. Crec que amb això consisteix la conciliació i avui en dia tenim les eines tecnològiques per poder-ho fer”, afirma. “Cada tarda procuro anar a buscar el meu fill a l’escola i passar unes hores amb ell però tinc clar que ara és el meu moment”.

La tradició de Carlota Rodés, sòcia fundadora de Carlota’s

Foto de Roger Castellón

Per a Carlota i Elena Rodés les seves galetes són com la magdalena de Proust; en mossegar-les, reviuen els dies d’advent en què mares i filles preparaven galetes per regalar-les al Nadal; però també les primeres que Carlota va coure al forn de casa seva per vendre-les mentre, amb un peu, bressolava la seva nena en la ganduleta; o les estones que els seus fills passen a l’obrador de Carlota’s durant les vacances.

Regalar afecte en forma de galeta és una tradició que va passar a ser projecte empresarial quan Carlota va voler regalar més temps als seus fills. Estant embarassada de la seva filla Clàudia, va decidir deixar el seu lloc de dissenyadora de moda a Pronovias (abans havia treballat amb Antoni Miró i Lydia Delgado). Ja tenia un nen, Àlex, i amb dues criatures li semblava impossible seguir el ritme del dia a dia i, sobretot, viatjar per feina. A més, com diu ella, «tenia ganes de crear alguna cosa que realment sortís del meu cap tot i que no sabia el què».

Amb la petita en braços, en el santuari de la seva cuina, va començar a preparar el dolç que li havia ensenyat sa mare: galetes. Els hi va posar cara de nena i de nen amb pigues de xocolata i les va anar a vendre a la botiga Tea Shop de Sant Cugat. Va ser tot un èxit. Poc després, va arribar a un acord amb una pastisseria per usar el seu obrador i comercialitzar-les. Mentrestant, traçava un pla d’empresa que incloïa embarcar la seva companya d’aventures i galetes infantils per complir el vell somni de treballar juntes: la seva germana bessona Elena, aleshores funcionària.

D’això fa set anys. Ara el somni de Carlota s’ha convertit en una empresa que fabrica més de 1000 galetes al dia que es distribueixen en més de 100 botigues. Són saboroses, cruixents i originals, amb dissenys per a totes les ocasions: nuvis i bebès per a noces i batejos, cors de Sant Valentí, carabasses d’Halloween… També fan creacions personalitzades i corporatives.

A banda de les dues bessones, a Carlota’s treballen sis dones que també són mares. «Portem als nostres fills a l’escola i intentem anar-los a recollir, encara que després de 10 a 12 de la nit potser jo estic treballant a l’ordinador. A més, es tracta d’una feina molt estacional. Per a Nadal fem unes tres mil galetes i treballem unes 13 hores diàries. En temporada baixa, en canvi, en fem 4. Intentem compensar».

Diuen que no es pot guanyar res sense perdre alguna cosa. Per a Carlota, el Nadal ja no té l’antiga màgia, però en canvi els seus nens gaudeixen fent galetes en l’obrador durant les vacances i regalant-les als seus amics. Aquest és el seu llegat, una tradició que ha canviat però que no s’ha perdut.

La fantasia de Fabian Cardinal, soci fundador de Bateau Lune

(Foto de Roger Castellón)

Un nen plorava perquè volia anar a la lluna. Uns bruixots ho van veure i el van ajudar a construir un vaixell de paper per arribar-hi. Aquest és un conte que Fabian Cardinal va inventar per la seva filla Lea. Potser la multitud d’elfs que ens contemplen somrients des de tots els racons de la botiga Bateau Lune van ajudar Fabian Cardinal i la seva dona Ana a construir el seu peculiar vaixell que va ancorar, ja fa vuit anys, a la plaça de la Virreina de Barcelona.

Després d’haver viscut a Poitiers i a París, aquesta parella de belga i catalana va recalar a Barcelona per construir la seva llar i la seva família. La petita Lea li va portar a Fabian l’alegria de tenir-la i la frustració de gairebé no poder veure-la créixer. «Treballava de cap de Compres al Hard Rock Cafè. Arribava a casa entre les set i les vuit del vespre, just per banyar-la i posar-la a dormir. Aquest era l’únic moment del dia en què la podia tocar».

Aleshores, Fabian i Ana viatjaven amb freqüència a París i aprofitaven la visita per comprar joguines creatives de fusta que no trobaven a Barcelona, tant per a ells com para els seus amics. L’oportunitat i la necessitat de treballar menys hores van despertar en Fabian la fantasia de muntar una tenda de joguines d’aquesta mena. Quan Lea tenia tres anys va obrir les seves portes aquesta arca atapeïda de titelles, mòbils, trencaclosques de fusta i follets. Però Bateau Lune també són contacontes, manualitats o pallassos que cada dissabte ocupen la plaça i que les filles de Fabian i Ana en gaudeixen al costat d’altres nens.

Quan va néixer la seva segona nena, Mia, tot va ser diferent. La botiga està a tres minuts de casa seva casa, així que Fabian podia veure-la al matí abans d’obrir i també de dues a cinc de la tarda. Ara que les nenes tenen deu i cinc anys, Fabian les acompanya a escola i després es posa al timó de la seva barca. Els dijous a la tarda i els divendres, se centra en la comercialització de la marca alemanya de calçat infantil Pololo, de la qual n’és distribuïdor per a Catalunya, País Basc i València. D’aquesta forma, també pot esgarrapar algunes hores més per estar amb les seves filles. Ana treballa des de casa en l’administració del negoci, així com en la botiga virtual que van obrir fa tres anys.

Segurament Fabian no treballa menys hores que abans, però ha realitzat la seva fantasia i la de molts nens i nenes.

El regal de Cristina García, propietària de Tododinosaurios.com

(Continuant el reportatge Un fill et canvia la feina que vaig escriure pel número 2 de la revista Business Woman, presento alguns retrats de persones que van canviar la seva feina arran del naixement d’un fill. Aquest és el primer).

(Foto de Roger Castellón)

«Vuelta al cole» canten cada any els nens en els anuncis del Corte Inglés. Potser per això de grans encara pensem que setembre és el mes en què comença tot. També per a Cristina García, que es proposa tornar a treballar després d’una aturada de sis anys. La seva il·lusió és començar un negoci propi, però «quin?», es pregunta mentre prepara els llapis, els quaderns i les motxilles dels seus dos fills. «Vull una motxilla de dinosaures», li diu el gran, sempre obsessionat amb aquestes bestioles prehistòriques. «I d’on trec jo una motxilla de dinosaures?». Cristina rastreja els carrers i el ciberespai. Navegant apareix davant els seus ulls una motxilla amb un flamant Tyranosaurus Rex. Al seu fill li encantaria, però no es distribueix a Europa. I «per què no?». Una pregunta, una idea, una oportunitat, i Cristina comença a muntar Tododinosaurios.com, una botiga virtual de tot tipus d’articles de dinosaures. Ninots, paraigües, disfresses… fins a unes bambes que deixen petjada de dinosaure!

Des de llavors han passat tres anys. «Tot va ser molt ràpid. Ens vam apressar a muntar la web i a buscar productes per tot el món, doncs volíem començar per a la campanya de Nadal». L’acollida va ser bona i, de 2009 a 2010, la facturació de Tododinosaurios ha crescut un 55% en plena crisi. Encara que entre els seus clients també hi ha col·leccionistes adults, la majoria són mares de nens fascinats per aquests rèptils antediluvians. Cristina comprèn bé la seva necessitat de saber qui hi ha darrere de la pantalla, i les atén per telèfon o correu electrònic a qualsevol hora, des d’on es trobi. No obstant això, cada tarda a les quatre, apaga el seu ordinador i corre a buscar als seus cadells a l’escola.

Quan es va quedar embarassada del seu primer fill portava dos anys en un despatx d’advocats com a especialista en Dret Marítim, i pensava que després de la baixa maternal seguiria treballant com abans. Només va aguantar dos mesos. «La meva cap em va dir que m’ho pensés perquè en l’àmbit del Dret si perds el tren el perds per sempre. Però en aquell moment només podia pensar que tenia un bebè a casa i que no em volia perdre els seus primers anys».

Va deixar el bufet, però va seguir fent traduccions jurídiques des de casa gràcies al seu domini de l’anglès. Després del primer fill en va venir un segon i es va proposar tornar a la vida laboral quan aquest comencés l’escola amb tres anys. Això sí, volia treballar mentre ells fossin al cole i gaudir la resta del dia junts. Sabia que en un despatx d’advocats això no seria possible degut als horaris infernals dels bufets. «M’agradava la meva feina, però tornaria a fer el mateix mil vegades. Conec companyes meves advocades que estan cremadíssimes. Arriben a casa amb el temps just per fer el petó de bona nit als seus fills que passen el dia amb la cangur. Això es nota molt en el comportament dels nens doncs acusen molt l’absència dels pares. Jo, veure créixer als meus fills no ho canviaria per res». Buscant un regal per als seus fills, Cristina va trobar-ne un per a ella.

Margin Call: Una mala persona no pot ser un bon directiu? I què?

Ja fa un parell d’anys, vaig entrevistar al professor de l’IESE Josep Maria Rosanas (l’entrevista la podeu llegir aquí i aquí). La vaig titular “Una mala persona no pot ser un bon directiu”. Algú em va comentar que era un titular molt naïf, però, naïf o no, era la síntesi del pensament de Rosanas: la falta d’ètica és una forma d’incompetència que tard o d’hora acaba per dinamitar l’empresa.

Des d’aleshores de tant en tant dono voltes a aquesta idea i novament me’n vaig recordar veient la pel·lícula Margin Call estrenada aquí fa unes setmanes. El film transcorre durant les hores prèvies a la fallida d’un banc d’inversió inspirat en Lehman Brothers. Els directius s’adonen, gràcies a l’informe elaborat pel cap del departament d’anàlisi de riscos recent acomiadat i el seu jove subaltern, de l’immens abisme que s’obre sota els seus peus. Durant una llarga nit decideixen que, abans de caure, es desempallegaran del màxim número possible dels seus actius tòxics col·locant-los al mercat, tot i ser conscients que, d’aquesta manera, desfermaran una tempesta financera de proporcions colossals i abast mundial.

Margin Call se centra en el retrat dels personatges i aquest és el seu màxim encert, doncs el desenllaç de la història ja el coneixem i el patim tots. El director debutant J.C. Chandor fuig de tòpics i arquetips per mostrar-nos el rostre humà dels taurons recolzat en un elenc d’actors impressionants: Jeremy Irons (el meu amor platònic d’adolescència), Kevin Sapcey, Paul Bettany, Stanley Tucci, Zacary Quinto, Demi Moore, Simon Baker i Penn Badgley.

Rosanas calificaria aquests taurons de mals directius: incompetents perquè han portat la seva empresa a la fallida i males persones perquè enganyen els clients venent-los ronya, enverinant el pou del mercat d’on bevem tots. Però com són i què pensen?

Per una banda es mostren ignorants i orgullosos de ser-ho: cap dels directius és capaç d’entendre l’informe de riscos que ha fet el jove analista. Fins i tot el màxim capitost li etziba “expliqui-m’ho com si fos un nen, li asseguro que no sóc on sóc per la meva intel·ligència”. Freds, quan foten els treballadors al carrer amb la seva capsa de cartró com si fos el dia dels trastos. Indecentment hedonistes, quan confessen rient que han llançat més de 75.000 dòlars en beguda, ballarines i putes. Cínics, quan afirmen una i una altra vegada que no tenen opció, que no decideixen ni controlen res, que estan en una roda.

Però també solitaris que ploren la mort del seu únic amic (el gos). Desencisats, que es planyen d’haver abandonat l’enginyeria real, la que construeix carreteres, per l’enginyeria financera. Vençuts, quan afirmen una i una altra vegada que no tenen opció, que no decideixen ni controlen res, que estan en una roda.

I és realment així? El personatge magistralment interpretat per Bettany diu “que es foti la gent normal. Al cap i a la fi ells volen el mateix que nosaltres; viure en grans cases i comprar-se cotxes. Volen els diners però alhora fer-se els innocents i no saber d’on vénen”. És curiós que en aquesta mena de meritocràcia dels negocis tots es senten amos del seu destí quan es refereixen a la posició que han assolit (“sou on sou perquè sou els millors”) però no respecte a les accions pútrides que comporta: són culpa del mercat, culpa de tots. Al cap i la fi, si és culpa de tots és tant com dir que no és culpa de ningú, de la roda de la fortuna, talment com si fóssim a l’edat mitjana. Tanmateix hi han diferents graus de responsabiltat. Estirar més el braç que la màniga no és un delicte, estafar, sí.

Però les responsabilitats legals no s’han depurat prou i no se’n depuraran mai. Per això el màxim directiu de Margin Call interpretat per Jeremy Irons dina tan tranquil el dia de la tempesta i li demana a Kevin Spacey que es relaxi. Ja tenen les seves mansions i els seus Lamborghinis , ja han fet diners a cabassos i ni en tota una vida se’ls podran acabar. Sembla dir, “sí, sóc una mala persona, un mal directiu. I què?”.

Un fill et canvia la feina

(Adaptació d’un article escrit per al número 2 de la revista Business Woman i que no va sortir a la llum).

«Un fill et canvia la vida», repeteixen amb una aureòla de misteri els pares experimentats als novells quan l’embaràs comença despuntar. Un tòpic d’ascensor que, com tots, té la seva part de veritat. D’entrada, ens obliga a repensar la nostra organització diària per assolir la ànsiada conciliació. Una paraula que ens sona a utopia del segle XXI quan trobem poques facilitats per complir amb el nostre treball i, alhora, amb l’educació dels nostres fills. Dues responsabilitats que hem contret amb la societat que necessiten temps i dedicació, i la segona, a més, contacte i afecte, doncs no es pot exercir-se la maternitat ni la paternitat enviant missatges des de la BlackBerry. «Els nens i les nenes són el futur de la societat; no creixen com a herbes salvatges en la cunetes del camí. Cuidar a les dones mares -i als pares, afegeixo jo- és cuidar també a la infància i promoure adults en harmonia amb si mateixos. Un societat que es consideri avançada ha de tenir això ben present», afirma la psicòloga Gemma Cánovas en el seu llibre El oficio de ser madre.

Una cultura obsoleta

Doncs no debem ser una societat gaire avançada quan, com reconeix la pròpia Cánovas, valorem millor el treball que la maternitat/paternitat, que sovint es considera com un fet estrictament privat i femení. Aquesta absència de valoració social es reflecteix en les polítiques socials del nostre país. A Noruega, Finlàndia i Dinamarca, les baixes remunerades per maternitat són fins a de un any, enfront de les 16 setmanes d’Espanya. L’estudi de la Comissió Europea titulat Flexibilitat en l’horari laboral i igualtat de gènere revela que, en països com Dinamarca, Suècia, Alemanya, Finlàndia i Noruega, entre el 50% i el 62% dels assalariats tenen cert grau de flexibilitat en el seu horari laboral. Aquest percentatge, a Espanya, és només del 15,5% en el cas dels homes i del 15% en el de les dones. Per no parlar dels horaris partits que aquí es practiquen.

«No és qüestió de diners sinó de cultura», assegura la professora de l ‘IESE i experta en conciliació Nuria Chinchilla. En la majoria dels casos, la nostra cultura empresarial valora el “presentisme” per sobre de la consecució d’objectius. «Està millor vist absentar-se del treball al migdia per practicar jogging i sortir tard de la feina que marxar aviat encara que hagis treballat el mateix nombre d’hores», explica Judith Aparicio, exdirectiva de RH a Sara Lee i investigadora sobre educació per a la Universitat de Barcelona. Aparicio, després de la baixa maternal, va optar per diferents mesures: treballar des de casa, reduir jornada i apostar per la flexibilitat horària. No obstant això, va topar amb la incomprensió d’alguns companys i superiors, i la seva necessitat de conciliar va ser un fre en processos de headhunting. «Quan els preguntava sobre polítiques de conciliació, em contestaven amb subterfugis i ja no em tornaven a trucar».

De vegades aquesta cultura obsoleta, pròpia de «homes del segle passat» tal com la defineix Nuria Chinchilla, es tradueix en mobbing o en acomiadaments improcedents. Aquest va ser el cas de Mònica Calvet: Calvet treballava com a cap de Vendes en una companyia del sector industrial que s’havia compromès a finançar-li parcialment un EMBA en ESADE i a promoure-la a un lloc de més responsabilitat. Poc després de ser admesa a l’EMBA es va quedar embarassada i l’empresa va trencar el pacte. Ja durant l’embaràs va ser apartada de les seves funcions i va deixar de percebre la seva comissió comercial. Després de la baixa maternal, va ser assignada a un nou lloc que res tenia a veure amb el pla de carrera acordat. El desencontre va ser tal que, als tres dies, va ser acomiadada de forma improcedent com va reconèixer la mateixa empresa. «El curiós és que els meus caps creien que m’estaven ajudant; estaven convençuts que ja no podia exercir el lloc de treball que tenia fins llavors i que aquesta era la millor manera que romangués en l’empresa i atengués al meu fill. I això que mai vaig demanar cap reducció de jornada. Només pensava reduir el temps del dinar per sortir abans», explica. Ara Calvet és sòcia i codirectora de Living the City, un club d’oci exclusiu per a dones. Està satisfeta d’haver creat una empresa d’acord amb els seus valors però deplora que «calgui sortir del sistema per poder gestionar el teu temps, amb la pèrdua de talent femení que això suposa per a les empreses. Les empreses necessiten estar gestionades per homes i per dones».

Ara bé, les organitzacions no són les úniques responsables d’aquesta cultura. Cristina García, exabogada especialitzada en Dret Marítim i propietària de tododinosaurios.com, explica que els clients d’un bufet d’advocats «volen que estiguis sempre disponible, anar a l’advocat un cop acabada la seva feina i començar les reunions a les vuit de la tarda. Hi ha molt poca empatia». Cristina García va deixar el seu treball d’advocada poc després de reincorporar-se després de la baixa laboral i, anys després, va muntar el seu propi negoci.

Reconciliar família i feina

Tal com explica Gemma Cánovas, “existeix una escissió entre el món productiu i la criança dels fills que sovint provoca que les dones atenguin els conflictes quotidians entre família i treball sense que es noti, com si fos una debilitat femenina”. Moltes prefereixen dir que arriben tard al treball per un embús abans que reconèixer que han hagut d’acompanyar al seu fill al metge.

No obstant això, com afirma Nuria Chinchilla, «tot és sistèmic. Empresa, família i societat formen un triangle; el que ocorre a qualsevol àrea influeix en totes les altres. L’empresa ha d’entendre a l’empleat com una persona completa. Una empresa que busca resultats a curt termini i va estripant persones a curt termini és un negoci, no és una empresa».

Tenir el cor partit entre família i feina ens provoca una mena d’esquizofrènia que ens pot portar directament a la consulta del psiquiatra. Natalia Gómez del Pozuelo, consultora, professora d’ICADE i autora de Buen padre, mejor jefe, creu que «les dicotomies ens impedeixen desenvolupar-nos. És més saludable que hi hagi vasos comunicants entre família, treball i benestar personal. Dividir la vida en compartiments estancs és una actitud masculina que a les dones ens resulta incòmoda». Gómez del Pozuelo creu que les noves tecnologies ja estan esborrant aquestes diferències, doncs podem fer la compra per Internet des de l’oficina o llegir e-mails de treball a casa. «L’interessant és fer que la tecnologia vagi a favor teu, no en contra teva, que et permeti portar una vida unificada», conclou l’escriptora.

A més del fet que ja ningú discuteix que «quan podem conciliar estem més motivats, més creatius, més eficaços, i més concentrats», Gómez del Pozuelo també afirma que ens fa moltíssima falta «traslladar les habilitats d’un entorn d’un altre», tal com defensa en el seu llibre. Per exemple, afirma que «en l’ambient familiar deixem el nostre ego a un costat, reconeixem que no ho sabem tot, utilitzem més els sentiments. En canvi, en el treball no tirem la tovallola quan volem complir un objectiu. La comunicació és dificilíssima en els dos àmbits i, en molts casos, les mateixes estratègies serveixen per tots dos». Com a excap de RH a Sara Lee i actual coach, Judith Aparicio assegura que «ser mare em va ajudar a entendre a les persones de forma global, no només com a mers empleats, i a fer que se sentissin més valorades i felices. Cal acaronar al personal com acaronem als nostres fills, practicant l’escolta activa, celebrant els èxits»”.

Tant Gómez del Pozuelo com Judith Aparicio creuen que la conciliació no és una quimera: «Es pot ser cap, reduir jornada i complir amb objectius. Cal organitzar-se millor, delegar més, centrar-se en projectes concrets on puguis aportar valor, limitar el teu temps de resposta i gestionar molt bé l’agenda. Reduint el teu temps t’obligues a ser més productiva» assegura Aparicio. Natalia Gómez del Pozuelo ha estat directora general amb jornada reduïda i anima a directius i directives a fer com ella «cal donar exemple a la feina i no tenir por que ens comparin amb altres». De forma similar s’expressa la psicòloga Gemma Cánovas en el seu llibre El oficio de ser madre: «no totes les dones desitjaran aprofitar el seu dret a una reducció de jornada, però és important que les que vulguin ho plantegin amb fermesa, no com si demanessin un favor». Nuria Chinchilla, no obstant això, creu que per negociar condicions de flexibilitat el millor «és apel·lar a objectius i explicar com els acomplirem». Per la seva banda, Mònica Calvet, funadadora de Living the City, pensa que moltes empreses ja estan canviant els valors a causa de la incorporació de noves tecnologies i de directius joves amb una nova visió de la conciliació entre vida familiar i empresarial.

A la professora de l’IESE, no li agrada la paraula «conciliació», sinó que prefereix parlar de «integració», de com integrar família i treball en la nostra vida per desenvolupar-nos de forma integral, no fragmentada. Es tracta d’un concepte que va més enllà de fixar horaris. Consisteix a decidir com volem viure la nostra vida, a convertir-nos en amos del nostre destí, tal com resa el títol del llibre de Nuria Chinchilla i Maruja Moragas Dueños de nuestro destino. «Primer cal conciliar amb tu mateix i, després, amb la teva família i la teva professió. No podràs negociar des de la maduresa si no has definit les teves prioritats. Cal parar-se a reflexionar les decisions més importants de la teva vida: amb qui et cases i hi tindrás fills, on vas a viure i amb qui vas a treballar, és a dir, en quin tipus d’empresa; si et fiques en la gola del llop, després no et queixis».

De vegades és el nostre fill el que ens posa davant del mirall i ens dóna la força per plantejar-nos un canvi o ens inspira. «Em vaig plantejar si simplement els diners havia d’entrar i sortir en la meva vida o si realment li donava un valor al temps que dedicava a guanyar diners. Vaig aconseguir aixecar-me abans i planificar el dia en silenci perquè la meva vida no fos només treballar i dormir. Si busques temps en trobes, però si no hagués nascut la meva filla, no m’hauria adonat del valor del temps i hagués seguit en una roda», explica Judith Aparicio. Per ser amos del nostre destí hem de començar per ser amos del nostre temps.

Per què ens fascinen tant els anuncis antics?

Això és el que penso mentre llegeixo que “La calvicie ha muerto”, que la dotzena d’ostres costa entre 2 i 10 reals, que els homeòpates recomanen l’oli de glà per al reuma, que el vermouth Capuchino es ven en farmàcies, que un llit es pot comprar a terminis d’una pesseta al mes o que comprant una persiana Gradulux es pot participar en un sorteig d’un flamant sis-cents. M’embadaleixo contemplant les dames elegants dels cartells de Codorniu o Anís del Mono, la cara de Bulldog del tipus del Cerebrino Mandri, la tipografia mantinguda al llarg dels anys de la joieria Roca i la sastreria Santa Eulàlia. Magnífiques peces que es poden admirar a l’exposició “Publicitat a Catalunya 1857-1957. Roldós i els pioners” que s’exhibeix al Palau Robert fins al 29 de gener.

Si bé la publicitat existeix des de que existeix comerç i es coneixen anuncis des de l’època romana, és al darrer terç del segle XIX quan el salt econòmic de la revolució industrial juntament amb el naixement d’avenços tecnològics com el telègraf, la fotografia i la litografia propicien el desenvolupament de la publicitat moderna. A casa nostra, Rafael Roldós i Viñolas va ser el pioner en començar venen espais publicitaris i després oferint serveis d’agència com ara la redacció d’anuncis “con estilo periodístico”, amb combinacions de paraules “para que los anuncios sean económicos y aumente la publicidad”, segons assegura una autopomoció del 1887.

Resulta curiós com moltes de les accions de promoció i publicitat inventades aleshores per Roldós i d’altres pioners segueixen vives avui en dia. Així al 1881 el diari Las Noticias regala 4 plats artístics al subcriure-s’hi. Al 1877, Roldós demana la concessió per instal·lar urinaris a la via pública a canvi de posar-hi publicitat. Nestlé participa al 1927 en una rua de Carnaval i Potax penja cada dia a la plaça Catalunya una nova vinyeta còmica l’any 43 (actes del que ara anomenem street marketing).

També descobrim que seguim preocupats perquè els nostres fills estiguin ben alimentats i buscant remeis miraculosos per la calvície i les xacres de l’edat. Que Alfa, Bic, las Sonrisas Profiden o el caldo Maggi fa més de 50 anys que ens acompanyen (per no parlar de Damm, Nestlé o Codorniu). Que seguim associant les cerveses a “días de campo y playa” com proclamava San Miguel al 1957 i que les dones dels anuncis sempre exhibeixen un cos perfecte en banyador encara que siguin dibuixades per la il·lustradora Carme Barbarà a la dècada dels 40.

Avui en dia, la publicitat ens molesta, ens intoxica i ens manipula, tot esborrant els límits que la separen de la informació com vaig explicar en aquest post. Res de nou perquè ja el diari Las Noticias, un dels més populars del primer terç del segle XX a Catalunya i on Josep Pla va començar la seva carrera periodística, va ser fundat el 1896 per l’agència publicitària Roldós com a suport per als seus anuncis.

Oblidem, però, que directors de cinema consagrats com ara David Lynch o Ridley Scott han filmat notables spots de la mateixa que Ramon Casas, Tolousse-Lautrec o Alphonse Mucha van fer de cartells publicitaris autèntiques obres d’art.

Però més enllà del valor artístic intrínsec d’alguna publicitat hi un altre valor cultural. Aquell que fa que, segons Gay Talese, si agafem un diari antic ens resultin més interessants els anuncis que les notícies que sovint només recullen fets i paraules de personatges importants que ja no ho són. La publicitat, en canvi, revela moltes més coses sobre les persones, com viuen, quina roba porten, què mengen, a què dediquen el temps lliure, què desitgen, què els agrada, què valoren. Els anuncis d’avui en dia potser explicaran moltes més coses de nosaltres que els grans titulars sobre daltabaixos financers. Però què dirà de nosaltres la publicitat actual?