Archive for October 2011

Això no és un bloc sobre manualitats o DIY però…

Una de les pàgines web que més consultem els blocaires i que mai apareix en la nostra llista d’enllaços favorits és la plana de les estadístiques de visites al bloc. Jo a vegades la miro cada 10 minuts. És com veure créixer l’herba. Una de les dades que em dóna el wordpress és les paraules que han buscat els internautes per arribar al bloc. Oh sorpresa!, les cerques més populars són “manualitats Nespresso” i “collarets Nespresso” i tot per aquesta entrada dedicada a les càpsules de cafè. Decididament he equivocat el rumb: hauria de fer una bitàcola de manualitats, si en sabés fer alguna. De manera que jo, que enlloc de mans tinc urpes i que si necessito fer qualsevol tasca manual demano auxili als dos homes de la meva vida, em trobo escrivint una entrada sobre artesania d’estar per casa. Al cap i a la fi, s’ha de donar als lectors el que volen (o no).

La dada al meu full d’estadístiques no fa més que confirmar la febrada del DIY (Do It Yourself). Pràcticament sense baixar de la vorera de l’illa de cases on visc, puc fer classes de “costura de supervivència” a la rerebotiga de la merceria, aprendre patchwork a una botiga que va obrir no fa gaire o anar a la papereria a fer un taller d’scrapbooking, tècnica d’enganxar fotos, retalls i textos per fer àlbums, postals i d’altres objectes recordatoris (una moda curiosa com a reacció als àlbums de fotos digitals. Nostàlgia de l’analogia?). I això sense comptar els anuncis que trobo enganxats anunciant cursos de patronatge o de fer bosses. Fins i tot un cartell de la fira Creativa Barcelona que tindrà lloc del 10 al 13 de novembre a la Farga de l’Hospitalet amb exposició de materials i tallers “d’oci creatiu”.

Una dèria que resorgeix sempre que hi ha crisi. Encara que costi de creure o recordar va haver-hi una crisi abans que aquesta encara que menys virulenta. Aleshores a la meva mare li va donar per fer mitja i teixir-nos jerseis mentre jo em dedicava a fer collarets amb granadura que baixàvem a buscar a l’Antiga Casa Sala i altres botigues del carrer del Call. Les meves amigues i jo també fèiem polseres amb hams de pescar i amb tubs transparents comprats al Servei Estació que omplíem amb cotó fluix de colors i aigua tenyida.

Ara, l’Antiga Casa Sala segueix més viva i moderna que mai (fins i tot tenen botiga on line) tot i que li han sortit competidors a d’altres barris de la ciutat com ara Marudama a Gràcia o El Taller a l’Eixample. El lligam entre crisi i manualitats sembla obvi però no ho és tant. És clar que suposa un estalvi fer-se un mateix la vora dels pantalons o canviar-se la cremallera de la parka quan a La yaya Costurera, per exemple, costa 6 i 18 euros respectivament. Ara bé, fer-se una polsera amb petites matrioskes de ceràmica d’ El Taller a 1,2 euros la peça no és cap bicoca. En aquest cas, el gust pel DIY té més a veure amb la customització o personalització, una altra tendència en boga. Diguem que fer-se una quincalla amb accessoris d’el Taller o botigues similars s’assembla més a la filosofia de les exitoses polseres Pandora que a fer d’orfebre.

El que si que és cert, però, es que molts comencen a veure en la seva traça per les manualitats una sortida econòmica. Avui en dia no cal obrir una paradeta. N’hi ha prou amb el Facebook. També podeu vendre i comprar a través dels portals d’artesania Etsy o Artesanio o participar en fires com el Festivalet que enguany se celebrarà a la seu del FAD el tres i quatre de desembre.

Un altre motiu per llançar-se al DIY és la preocupació actual per l’ecologia i la pràctica de les 3R (reduir, reutilitzar, reciclar). D’aquí l’inesperat interès per les manualitats amb càpsules de Nespresso al meu bloc. Pels que esteu en aquesta onda, a Comparte tus ecoideas trobareu un fotimer de propostes. També s’associa el DIY a ideologies anticapitalistes i anticonsumistes la qual cosa té a veure més amb qui aprofita un tetrabrik per fer-se un portamonedes (verídic) que amb qui compra granadura al Festutú de Pedralbes Centre. Però el DIY ara mateix, més que una filosofia és un sector econòmic emergent. Si fins i tot la casa Alfa ha fet una campanya de màrqueting basada en un manifest DIY com es pot veure en aquest vídeo.

embedded by Embedded Video

Com a última o potser primera motivació pel DIY hi ha la satisfacció personal per la culminació de l’esforç manual, l’aprenentatge artesanal… Boniques sensacions que una maldestra com jo no ha experimentat mai. Però tampoc hi renuncio. A veure si un dia d’aquests em llenço i amb una bola de resina de morera, un filferro cola d’impacte i un escuradents em faig un penjoll de puta mare.

Freakonomics, la pel·lícula

Arran d’haver vist The greatest Movie Ever Sold, tal com vaig explicar aquí, se’m va acudir crear una categoria al bloc sobre cinema i economia, doncs l’un m’apassiona i l’altra m’interessa. Per continuar aquest fil vaig triar Freakonomics perquè també comptava amb Morgan Spurlock com a director tot i que només d’un dels episodis del film. Error! La veritat és que he vist la peli aquest cap de setmana i no m’ha agradat gaire i ara em trobo escrivint al meu bloc i per voluntat pròpia sobre un film que hagués volgut esborrar del meu disc dur informàtic i mental just després d’acabar-lo de veure.

En el principi Freakonomics va ser una columna del New York Times a càrrec de l’economista Steven Levitt i del periodista Stephen J. Dubner. Després, un llibre publicat el 2005 que recollia i ampliava alguns del articles i que va esdevenir un best seller mundial traduït a 35 idiomes i amb més de 4 milions d’exemplars venuts. A partir d’aquí va venir la pel·lícula, el bloc, la segona part del llibre, Superfreakonomics, un programa de ràdio… Aquí podeu veure tot el que ha donat de sí el fenomen.

L’èxit de Freakonomics es basa en la capacitat dels autors d’aplicar mètodes econòmics d’anàlisi de dades així com la teoria dels incentius per descobrir connexions inesperades i explicacions ocultes a a qualsevol fenomen de la vida quotidiana, en principi aliè a l’economia. Alguns exemples són les les notes d’exàmens inflades per professors, l’ índex de criminalitat, la influència del nom que posem als nostres fills, les trampes a les lluites de sumo.

La pel·lícula porta a la pantalla alguns d’aquests temes en diversos episodis dirigits per directors diferents però es queda en un parell de dades curioses, informacions superficials, poca reflexió i molt d’avorriment. M’agrada molt més el llibre i això que no l’he llegit. La conclusió més interessant i polèmica que apareix a la pel·lícula és la relació entre la davallada de l’índex de criminalitat i l’avortament. A primers dels 90, la taxa de delinqüència als Estats Units havia anat creixent exponencialment i batent tots els records. L’any 95, les previsions apuntaven que en els següents cinc anys pujaria entre un 15 i un 30%. La realitat, però, és que va caure en més d’un 50%. L’any 2000, la taxa de criminalitat als EUA era la més baixa des de feia trenta-cinc anys. Segons Levitt, aquest resultat no té a veure amb la bona feina policial sinó amb la legalització de l’avortament a partir de 1973 que hauria evitat el naixement d’un bon nombre de delinqüents en potència fills de mares solteres i marginals.

El capítol dedicat a la corrupció fascina pel retrat que fa d’un món tan rar com el del sumo i pel contrast entre les baixeses ocultes i l’ideal de puresa shintoista que representa aquest esport però he trobat a faltar que aprofundís més en la comparació entre la corrupció en el sumo i en les altes finances. L’episodi dedicat als noms dels nadons només té una dada interessant: als EUA un mateix currículum amb un nom “blanc” (Jake, Emily…) obté més convocatòries per a entrevistes de feina que el mateix currículum si en porta un de “negre” (Tyrone, Shaniqua…). L’experiment en una escola de secundària de Chicago de donar incentius econòmics als estudiants és bastant ximple i . només constata el que ja ens imaginem: no n’hi ha prou en prometre 50 dòlars al mes a un adolescent si aprova totes les assignatures perquè es tregui el curs.

La pel·lícula frega més que no pas toca alguns temes que em porten a The Wire i que en aquesta gran sèrie són esbudellats consciència: la corrupció a la policia, les trampes al sistema educatiu, les causes de la criminalitat, el funcionament de les xarxes de tràfic de drogues (assumpte tractat al llibre però no a la peli) i fins i tot la peculiaritat dels noms i malnoms afroamericans. I és que la fabulació ben feta explica millor la realitat que un grapat de dades reals mal exposades. O si més no m’he empescat la manera d’acabar parlant d’una sèrie de televisió que m’apassiona enlloc d’una peli nímia.

Per què pleguen els negocis on no anem mai?

Fa gairebé un any, l’atzar em va portar al Cafè Llibreria del carrer Buenos Aires amb Villarroel. La seva porta de vidre emmarcada en uns arcs de fusta pintada de verd i els seus testos al carrer em recordaven a un petit cafè de París on mai he estat. Dins, les cobertes dels llibres es reflexaven en els miralls on la mestressa havia escrit amb primorosa cal·ligrafia tot el que jo adoro: gintònics, jazz i literatura. Mentre prenia un cafè al so dels Barcelona Swing Serenades, vaig somniar en quedar-me a viure allà, en passar els matins escrivint en aquell refugi, bressolada pel jazz, amorosida per la càlida abraçada dels llibres. Però no hi vaig tornar. Perquè no em ve de pas, perquè surto poc, perquè no hi penso…

…Fins fa un parell de dies. Arribo armada amb el meu mini portàtil, disposada a complir el meu somni i em rep un rètol de “es traspassa”, l’estigma de l’epidèmia que assola els nostres carrers. Ho hagués hagut de sospitar aquell dia, quan vaig veure a la Cari, la mestressa, fora del seu propi bar per fumar una cigarreta al fred malgrat només hi érem ella i jo. (Que sí, que jo també estic encantada de què no es pugui fumar arreu, però a vegades l’aplicació estricta de la llei és cruel).

La Cari, una dona morena i guapassa,em comenta que s’ha fixat un termini per escoltar ofertes de traspàs. Si no es decideix a desfer-se del bar continuarà endavant fent alguns canvis. Deixarà de vendre llibres, (“la gent no està disposada a pagar els 20 euros que val un llibre”) però seguirà oferint concerts de jazz i bossa nova. Pensa en fer menús sans o vegetarians, empescar-se alguna idea que diferenciï el local. Li dono la meva adreça electrònica perquè m’avisi del proper concert prometent-me a mi mateixa que hi aniré.

Al carrer Sardenya, a l’última riba de Gràcia, també es traspassa la bodega Jaume, amb les seves botes de vi a granel, les seves aixetes a a la paret i la rerebotiga que va ser la casa dels seus pares amb un petit balcó sobre el mostrador. Té el perfum de tot el que jo adoro: del vi negre del priorat, de l’inapelable vermut dels diumenges i de la nostàlgia de la bodega on anava de petita a comprar el sifó. Sempre que hi passo per davant, el Senyor Jaume té un somriure o una paraula simpàtica per la meva nena. Jo em miro els ocellets a les gàbies penjades al brancal de la porta, em fixo amb les ampolles d’Alella o de Prioritat i somnio en paladejar-les en un àpat compartit amb les persones que estimo. Però no hi he comprat gairebé mai. Per manca de costum, perquè penso que és més car que el súper encara que no m’he pres la molèstia de comprovar-ho, perquè no hi penso…

…Fins al primer matí fred d’aquesta tardor (els ocellets s’han quedat a casa per no constipar-se). El senyor Jaume em descobreix un vi de Monstant que compra directament a la cooperativa de Falset i que costa 2,75 euros. Impossible trobar un bon vi de Montsant a aquest preu en un súper.

El senyor Jaume m’explica que està cansat. Porta més de 55 anys treballant de dilluns a diumenge sempre a peu dret i carregant pes (“les lumbars ja no són meves i se m’està deformant la planta del peu”). Penso que del local se’n podria fer una vermuteria, ara tant de moda, sense fer-hi cap reforma, mantenint el seu encant. Depèn, però, de que l’Ajuntament en doni el permís. Potser per això i per l’ofec del crèdit, el Senyor Jaume creu que encara trigarà a plegar.

Llarga vida al Cafè Llibreria i a la Bodega Jaume, ja sigui en mans dels seus actuals propietaris o dels que vinguin i mantinguin la seva ànima! Si sou emprenedors i esteu pensant en fer vostres aquests negocis jo us animo i us prometo que m’hi passaré sovint per contribuir a que segueixin vius. Però no prometo res. Sóc un dona d’aquelles que quan troba l’home ideal s’embolica amb un de més cràpula o de més babau. Talment com vosaltres.

Massa pobra per comprar barat? No! Faig slow fashion

En un capítol de la magnífica sèrie Porca Misèria, el personatge interpretat per Julio Manrique deia que el seu pare mort només li havia deixat aquesta frase “som massa pobres per comprar barat”. I això és el que penso quan per fi em decideixo a emprendre joiosa la tasca depriment del canvi d’armari. Recupero un polo Lacoste vermell “de tota la vida” intacte. A l’interior conserva unes inicials que la meva mare hi va brodar (res d’etiquetes que s’enganxen amb planxa) quan la meva germana va marxar de colònies, allà pel Pleistocè. En canvi, algunes samarretes de baix cost que vaig comprar fa quatre dies ja estan fetes un moc. Em sap greu perquè m’agradaven i les hauré de llançar abans que me n’hagi cansat. Només a mi se m’acut comprar una samarreta bàsica negra en una franquícia de quatre rals esperant que duri.

En aquest article de Faircompanies, expliquen com Zara, Mango, H&M o Primark no canvien les temporades 2 vegades a l’any, ni tan sols 4 vegades per any, sinó unes 15 vegades o fins i tot més, en alguns casos. Qualsevol que hagi anat a comprar a Zara sap que cada dos per tres hi ha roba nova i que cal afanyar-se si hi ha alguna peça que t’agradi. Les compradores més expertes fins i tot saben quins dies arriben les noves remeses. Justament l’acceleració i abaratiment del procés de producció i distribució és la clau del seu èxit. Les peces de roba barates i en constant renovació desfermen la febre compradora dels clients que volen anar a l’ultimíssima moda. Segons afirma la investigadora i consultora sobre moda Kate Fletcher en l’esmentat article, al Regne Unit entre 2003 i 2007 les peces de roba es van abaratir un 10%. i la gent va augmentar la compra de roba en un terç.

I com poden fer peces tan barates?, em pregunto com si acabés de baixar de la figuera. Les etiquetes made in Bangladesh o Vietnam parlen per si soles tot i que s’ha de dir que no només les firmes de baix cost treballen en aquests països. Però a més, el grup Inditex i d’altres sovint no s’escarracen gaire amb el disseny. Són famosos els clons de models d’alta gamma tal com vaig explicar en aquest post. D’altra banda, Greenpeace, al seu informe Dirty Laundry, denuncia l’ús de components contaminants prohibits a la UE per part de marques conegudes per tots a les sevs fàbriques del tercer món.

Contra aquesta dèria per consumir moda de saldo ja fa uns anys va sorgir el moviment slow fashion. Carlotta Cataldi ens explica en aquest article de Ma Ka Green i també en el seu bloc en què consisteix. En definitiva es tracta de millorar la qualitat de vida de qui consumeix roba i de qui la fabrica comprant menys roba i de més qualitat, de teixits ecològics o naturals, de comerç just o feta per dissenyadors locals.

Em quedo també amb els consells de Cataldi (i algun més que hi he afegit) per frenar el tsunami de roba malaguanyada que va a parar als contenidors . Actituds que, fins i tot, comencen a estar de moda.

  • Comprar roba més clàssica i de qualitat, feta per durar.
  • Comprar roba vintage. El bloc Barcelona Vintage pot ser una bona guia.
  • Arreglar-se la roba o fins i tot fer-nos-la nosaltres mateixos. La dèria del DIY (Do It Yourself) s’esten i proliferen les classes de costura per arreu.
  • Intercanviar-se roba amb familiars, amics i coneguts. Ja no ens ha de fer vergonya donar o rebre roba. No som pobres, per favor, som slow!
  • Apostar per dissenyadors locals. Per gaudir de la creativitat i bona feina de joves emprenedors locals només cal donar-se una volta per Gràcia o el Born.
  • Fer-se minimalista, tal com proposa Valentina Thörner amb el projecte 3 mesos amb 33 peces de roba. Tot i que si volem una lliçó de minimalisme i imaginació mireu què es pot fer amb un únic vestit negre durant un any. (Es desconeix, però, el cost en complements).

embedded by Embedded Video

  • I si no ens podem resistir al low cost, H&M s’ ha apuntat al carro ecològic i ha presentat aquest any la Conscious Collection.

Qué bé! Ara ja no sóc massa pobra per comprar barat (i per comprar car), ara sóc una slow fashionista.

El que valen les nostres escombraries

Quan era una nena, estiuejava en una urbanització ran de mar. Més enllà de la platja, els jardins i les piscines, els camps i les muntanyes quedaven lluny així que, enlloc d’anar a buscar cargols, un estiu vam agafar afició a recollir ampolles buides de vidre escampades per les pinedes i la sorra. Per aquells envasos buits ens donaven un dineret al supermercat La Pava. No recordo quan.

L’altra nit vaig anar a passejar vora mar. La platja de la Barceloneta estava sembrada de rotllanes de joves i d’ampolles de plàstic i llaunes de beguda abandonades al ras tot esperant que alguna ànima caritativa o els serveis de neteja se les emportés. Vaig enfilar el camí a casa pensant que la gent segueix igual de porca que sempre i que, amb la crisi que hi ha, si donessin uns cèntims per cada envàs, darrere de cada individu que ven llaunes i ampolles, hi hauria un altre recollint-les tal com ja passa amb el paper. L’altre dia vaig baixar el paper al contenidor blau justament quan es va parar una furgoneta al costat, en va baixar un home i s’hi va ficar dins. Vaig anar llençant la paperassa a l’home dins del contenidor que la recollia i la passava a la furgoneta. No sé si definir-ho com un cicle de reciclatge perfecte o una surrealista estampa de crisi.

Per casualitat o per física quàntica pocs dies després, just davant de casa meva va aparèixer una furgoneta que recollia llaunes i ampolles de plàstic buides a canvi de 5 cèntims. Es tractava de la furgoneta de Retorna, una iniciativa impulsada per diverses ONGs i entitats que promou el Sistema de Dipòsit, Devolució i Retorn (SDDR), és a dir, el que fèiem fa anys: retornar l’envàs buit al botiguer perquè ens en reemborsés el preu. Segons em van explicar, aquest sistema ja està implantat a diversos països amb molt d’èxit. Aquí, amb el sistema actual no s’arriba ni al 50% de recuperació del plàstic. Per contra, els països escandinaus tenen xifres de recuperació entre el 80 i el 95%.

Actualment, els ajuntaments de l’Area Metropolitana de Barcelona expedeixen un carnet de deixalleria a tothom que el demana per poder obtenir reduccions en la taxa metropolitana de tractament de residus (TMTR ) que ens cobren en el rebut de l’aigua. Cada cop que l’usuari del carnet va a portar brossa al punt verd o a la deixalleria es comptabilitza a través de la targeta. Tant és si portes una pila usada de 1,5 volts que un sac de ferralla. Amb dos usos de la deixalleria obtens un descompte de l’1%; amb tres usos, un descompte del 2%; i així fins a quinze vegades o més en què el descompte és del 14%, el màxim al qual es pot arribar.

En el meu cas, després de fer més viatges que un tonto al punt verd, aquest 14% es concretarà en 3,82 euros de descompte sobre els 27,3 que em cobren de taxa metropolitana de tractament de residus en el rebut de l’aigua. Tenint en compte que em giren quatre rebuts a l’any seran 15, 28 euros a l’any. Si per obtenir aquest descompte he hagut de fer un mínim de 15 visites al punt verd, em surt que rebo un euro per cada viatge.

Home, com a compensació és una mica magra. Que sí, que ho fem molt de gust això de mantenir cinc galledes diferents i d’anar fent viatgets ara al contenidor groc, ara al blau, ara al punt verd perquè l’Ajuntament es tregui uns calers amb les nostres deixalles, però ens agradaria veure’n algun duro més, o algun duro menys en la factura de l’aigua. Si més no, seria un detall que el consistori ens expliqués concretament que en fa dels diners que en treu de la nostra brossa o fins i tot ens preguntés què fer amb ells.