Archive for September 2011

La pel·lícula més sensacional que s’ha venut mai

El cap de setmana passat vaig veure The greatest movie ever sold, un documental de Morgan Spurlock, el director de Super size me. Si a Super size me Spurlock experimentava els efectes del menjar brossa sobre el seu propi cos, a The greatest movie ever sold experimenta l’efecte del product placement, és a dir, la col·locació de productes i marques, sobre la seva pròpia obra documental. Spurlock preten fer una pel·lícula sobre el product placement, integrament finançada amb product placement. Textualment diu que vol fer “l’Iron Man dels documentals”, al·ludint a un film on 64 marques hi van col·locar els seus productes i logos.

L’argument de The greatest movie ever sold és justament la recerca de patrocinadors i els tractes que hi té Spurlock perquè apareguin a la pel·lícula que l’espectador està veient. També inclou entrevistes amb Noam Chomsky o Quentin Tarantino. Al final, el director aconsegueix un milió i mig de dòlars de 15 marques, entre elles POM Wonderful, fabricant de suc de magrana, que ha pagat un milió de dòlars per patrocinar la pel·lícula. La idea és genial i Spurlock és molt graciós. Veure’l tractar amb executius de grans empreses i d’agències publicitàries és per partir-se la caixa i hi han escenes memorables com ara les bromes a costa de Wolkswagen.

Lògicament, la proposta és una arma de doble tall. Per una banda, sembla que Spurlock vol criticar com la publicitat colonitza els continguts culturals i d’entreteniment però, de la mateixa manera que a Super size me el menjar greixós del Mac Donalds s’acarnissava en la seva salut, aquí el seu flirteig amb el product placement el porta a fer anuncis per als seus patrocinadors i no sempre en l’estil “punkarra” que li escauria. Si fins i tot a mi m’agafen ganes de provar el Pom Wonderful! Al final, el que queda és un relat transparent de com funciona aquest tipus de publicitat més que no pas un al·legat adoctrinador en contra.

De la pel·lícula m’han impressionat dues coses: com són d’agosarats els americans pels negocis i les imatges de Sao Paulo. L’ajuntament d’aquesta ciutat va decidir lluitar contra tota forma de pol·lució, entenent que aquesta no és només atmosfèrica o acústica sinó també visual i que la publicitat era un agent contaminant a eliminar. Resulta estrany veure una megalòpolis sense anuncis de neó, tanques i lones publicitàries, o anuncis als autobusos. Aquest projecte es correspon amb l’ecologisme mental del filòsof Michael Serres i que descobreixo a través d’aquest article d’Adbusters, via Consume hasta morir. Segons Serres, “els animals, humans inclosos, utilitzen la contaminació per marcar el territori a través de la seva profanació. Amb el temps, aquest acte d’apropiació ha evolucionat des de la contaminació primitiva d’orina, passant per la “contaminació dura” de químics industrials, fins a la “contaminació tova” de les diverses formes de publicitat”.

Segons aquesta tesi, el tusnami de logos, imatges i escrits publicitaris contaminen el nostre espai perceptiu i el nostre univers mental. Al cap i a la fi, l’objectiu del màrqueting és posicionar-se a la ment del consumidor. Podem apel·lar al sentit crític de cadascú com a sedàs per filtrar aquesta suposada contaminació o defensar que la publicitat també és cultura (alguns spots són milors que moltes pel·lícules) però… i els nens? Es clar que són especialment vulnerables. A Suècia, per exemple, està prohibida la publicitat televisiva adreçada a menors de 12 anys.

Els adults, per la seva banda, fugen corrents de la publicitat de seguida que poden. Internet en facilita l’èxode tal com vaig escriure aquí (tot i que fins i tot per posar un capítol de Pocoyó a la nena per youtube ens hem d’empassar algun anunci de perfum). Fa temps, el publicista Toni Segarra em va comentar una entrevista per al desaparegut Dossier Econòmic de Catalunya que “hem d’aconseguir ficar-nos al ipods de la gent”, és a dir, ocupar els continguts més que no pas els espais publicitaris. Per això el product placement és més vell que la picor però està més vigent que mai. El “gratis total” no existeix, tard o d’hora, d’alguna forma o una altra, ho acabem pagant, encara que sigui havent de tancar 50.000 finestres de casinos online i de senyores en pilotes abans de poder veure en streamning The gratest movie ever sold.

Com treure rendiment al que hem comprat

Sóc feliç com un anís perquè al cole de la meva filla no fan servir llibres de text. (Ep! Això no vol dir que reneguem dels llibres, que de biblioteca si que en tenim, molt ben assortida i amb molta activitat de préstec). Aquesta opció, ara pot semblar molt moderna o molt hippy, però era habitual fa anys. Jo mateixa vaig anar a un escola de monges amb un nivell d’exigència acadèmica molt alt i fins a sisè de bàsica, avui en dia sisè de primària, no teníem manuals.

Avui en dia la norma és carregar a les criatures de totxos i als pares de despeses. La meva cunyada ha hagut de gastar 600 euros en els llibres per als seus trigemins que encara no tenen set anys i fa quatre dies que llegeixen. Alternatives per evitar aquest dispendi hi han unes quantes però m’ha cridat l’atenció la iniciativa recollida a El blog alternativo de l’emprenedor Daniel Bovenko creador d’Alquilibrix, un portal de lloguer de llibres de text. L’arrendament dura un any i costa un 50% menys que la compra dels llibres. També es poden vendre els llibres de text i abasta tots els cursos des del primer de l’ESO fins a la Universitat i el Postgrau.

Alhora m’assabento de què ha arribat al nostre país el lloguer de cotxes entre particulars. Concretament hi trobo dues empreses que s’hi dediquen: Social Car i Movomovo. No sé quina de les dues ha començat primer. A través d’una de les xarxes de dones professionals on participo m’arriben constanment ofertes i demandes de les seves usuàries per llogar una habitació però també anuncis de venda de sofàs, cadireretes de cotxe per nadons i fins i tot vaixelles de cristalleria fina de segona mà. No és conya. Si gairebé sembla l’ebaY o el LoQUo.

Està molt bé això de treure rendiment al que hem comprat i de pas redimir-nos una mica de la culpa d’haver-ho fet si realment ens en podíem estar ara que plorem quan van mal dades. Gairebé faria gràcia si no fos per les fotocòpies enganxades als portals d’anuncis venent un ordinador del segle passat (Pentium 386!) i les ombres rere els vidres difuminats de la nova botiga de compra venda d’or del meu barri.

Canvi de paradigma salarial

A l’anterior post parlava de la motivació i de la necessitat de ser reconegut i retribuït de forma justa a la feina. De la mateixa que una feina desagradable no la compensen els diners, una d’interessant pot esdevenir un pal si no ens sentim prou valorats i ben pagats. Ara bé, quan parlem de salari no només parlem de diners.

La crisi obliga a les empreses a pensar en noves formes de retribució que no impliquin més diners. El professor d’EADA i autor de Más allá del vil salario, Jordi Costa, explica en una entrevista a la revista EADAView (una de les revistes corporatives que coordino) en què consisteix aquest nou paradigma salarial. En el mateix número, un reportatge de Javier Velilla, explica experiències d’algunes empreses com ara MRW que és modèlica en aquest sentit. Segons Costa, salari és tot el que reps d’una empresa. Aquesta visió total inclou salari fix, salari variable, salari en espècie (tiquets guarderia, tiquets restaurant, cotxe d’empresa…) i intangibles com la flexibilitat horària, mesures de conciliaicó i desenvolupament professional (formació, pla de carrera…). Intangibles que no ho són tant doncs la formació té un preu i tots sabem que temps és diners (diners en cangurs, extraescolars i metges i teràpies vàries que en lliurin de l’estrés).

El salari en espècie permet fer una remuneració a la carta on una part del salari en diners es canvia per productes o serveis que a l’empresa li suposen un estalvi tant en descomptes com en avantatges fiscals i a l’empleat, un benefici. Els intangibles lligats al desenvolupament professional i personal (aquest lligat també a més temps lliure per dedicar a la família o d’altres interessos) suposen també desenvolupament empresarial. Com m’explicava Nuria Chinchilla a Business Woman, les persones som una unitat i tot el que vivim fora de la feina ens afecta a la nostra vida laboral, al nostre rendiment, a la nostra creativitat… I viceversa.

Pel que fa al salari variable, hem de concloure que pagar un sou fixe en funció de les hores dedicades queda cada vegada més obsolet. Si volem més flexibilitat horària i treballar per objectius haurem d’acceptar una retribució variable. Segons Jordi Costa, per generar confiança en el treballador han de quedar clars quins són els paràmetres a tenir en compte i que aquests vagin lligats al rendiment del treballador.

En el darrer número de Revista ACCID, la publicació de la Associació Catalana de Comtpabilitat i Direcció, vaig entrevistar al director general d’Abacus, Miquel Àngel Oliva. Tal com m’explicava, una cooperativa com Abacus permet altres formes de retribució als socis de treball com ara la participació en els beneficis de l’empresa. Beneficis que no es reparteixen com a dividends sinó que es reinverteixen a l’empresa, es capitalitzen com a més capital i quan el treballador deixa la cooperativa els retira. Això i la participació en les decisions de l’empresa fan que el treballador es comprometi en la bona marxa d’una empresa que de fet és seva.
Hi han, per tant, moltes i noves modalitats de retribució per una nova forma de treballar. Ara falta saber si les persones i les empreses estan preparades per aquest nou paradigma. De moment, com reconeix Jordi Costa, en són poques.

Però tu què fas?

Diumenge passat vaig veure el darrer capítol, de moment, de la meva adorada telesèrie Tremé. He exhaurit una de les meves fonts de joia i des d’aleshores vagarejo per la xarxa perseguint el darrer espurneig de Tremé. A l’últim capítol, un personatge li preguntava a un altre, parlant de feina, “Jo reparo terrats perquè la gent pugui seguir vivint a casa seva, però tu què fas?”. Aquesta és la qüestió. A l’interpel·lat, li costava contestar la pregunta i a l’altre encara més entendre la resposta. I és que quan tenim problemes per explicar en què consisteix la nostra feina, alguna cosa no rutlla. A Business Woman, Clotilde Tesón, directora de RH a Codorniu, destacava la importància de què els empleats, en arribar a casa, puguin explicar als seus fills a què es dediquen. Tesón, parlava dels treballadors de les línies de producció però tenir clar què fem i perquè ho fem a un nen o a un avi resulta difícil en molts gremis, especialment els que tenen a veure amb fer foc d’encenalls i vendre’n el fum. Jo, per exemple, dic que faig revistes i em quedo tan ampla. Si afegeixo que són “corporatives” (sovint he d’aclarir què significa aquesta bonica paraula) ja trontollo una mica. Quan em demanen per a què serveixen aquestes revistes aleshores ja he begut oli perquè la pregunta em retorna com un boomerang encara que sigui capaç de contestar-la.

Conec empreses que per mantenir la moral de les tropes pengen pòsters de 70 x 100 a oficines i naus industrials amb els valors de l’empresa: Mots tan suats com: excel·lència, innovació, orientació al client… Les mateixes paraules que, juntament amb un fotimer de vocables en anglès, componen el típic argot d’escola de negocis que utilitzen per arengar el personal en discursos de començament o fi d’exercici.

Fullaraca. L’únic valor es saber per a què serveix la teva feina, fer-la bé i que et paguin i et reconeguin el que val. Si això últim falla, aleshores hom es pregunta si realment la seva tasca serveix per a alguna cosa (si no, la valorarien, no?), comença a no treballar tan bé (total, per a què?) i acaba en el joc de “jo faig com que treballo i tu fas com que em pagues” o viceversa. És cert hi han treballadors indolents amb condicions laborals que no justifiquen la seva desídia (i no, no esmentaré cert gremi per no caure en generalitzacions simplistes). Crec que l’amor a la feina ben feta, com la curiositat i els ganes d’aprendre, són innates, doncs som éssers socials que volem i necessitem cooperar amb els altres. Si perdem aquestes facultats pel camí és que alguna cosa falla a la família, a l’escola, a la universitat o a l’empresa. Aleshores és quan surt la necessitat d’anar “motivant” als alumnes i als empleats.

I la necessitat hi és. Potser en temps de crisi pot semblar una qüestió secundària doncs alguns, com la consellera Rigau, consideren que en el daltabaix actual “només pel fet de tenir feina” ja hauríem de somriure vint-i-quatre hores al dia”. Però la realitat és que la por a perdre la feina només fa que ens aferrem més fort al seient quan venen corbes, no que siguem efectivament més productius.