Archive for May 2011

La millor opció d’oci en temps de crisi

“Un dia els articles de sex shop es vendran als súpers” em va dir fa temps una amiga. I tenia raó. L’altre dia, al Caprabo, a la secció d’higiene i bellesa, a més d’una àmplia gamma de preservatius Durex hi vaig veure una bona mostra de productes de cosmètica eròtica d’aquesta mateixa marca: lubricants de sabors de maduixa, cirera i pinya colada, amb efecte calor o fred i l’anomenat Original. També un gel de massatge 2 en 1, un gel estimulador de l’orgasme i un dels seus famosos anells. Aquests darrer producte no estava l’abast sinó tancat en pany i clau en una capseta transparent com les que hi posen a es llaunes d’escopinyes o d’altres articles llaminers, de preu elevat i fàcils d’embutxacar. Ja m’imagino l’escena del comprador demanant-li-ho a la caixera “un anell vibrador i una ampolla de Bourbon, si us plau”.

Des que l’any 2005 van treure el primer anell vibrador, Durex han anat ampliant la gamma de productes eròtics. És lògic que vulguin ampliar també el canal de distribució doncs en no ser productes profilàctics no té massa sentit que es venguin a la farmàcia, (tot i que les farmàcies venen de tot, inclús medicines). Fa un any o més vaig veure que venien lubricants i anells Durex en una màquina expenedora de l’estació d’Avinguda Tibidabo. Potser al Carrefour o d’altres grans superfícies ja fa temps que hi tenen articles eròtics de Durex però aquest és el primer cop que els veig en un súper. Al Mercadona només hi tenen els condons. Al Bonpreu també estan per poques alegries: a més dels preservatius només hi venen el lubricant Original, és a dir, el que no té efectes especials.

No fa gaire vaig tenir l’oportunitat de conèixer i entrevistar per a Business Woman Dina Hörnecke, sòcia fundadora i ànima de La Maleta Roja, empresa de venta directa de productes eròtics adreçada a les dones. Dina desprèn una alegria de viure que enamora i s’encomana. No sé si aquest vitalisme li ve pel tipus de negoci que regenta o si s’hi dedica perquè és així de mena, però sospito que sabria gaudir en qualsevol altra faceta. Aquest entusiasme aplicat als negocis l’ha portat a factura 2,5 milions d’euros anuals i a comptar amb prop de 400 assessores. Li preguntava a Dina quin sentit tenia avui en dia les reunions de presentació de productes de La Maleta Roja amb l’eclosió del comerç per Internet (la mateixa empresa també té botiga en línia) i d’un nou tipus de Sex Shop gens sòrdid on la dóna es pot sentir còmoda. Per Hörnecke, la resposta és la catarsi que es viu en aquestes reunions, la complicitat que s’estableix entre assessora i clienta i en definitiva, tota una filosofia que la pròpia Dina transmet a totes les seves col·laboradores. La Maleta Roja ofereix un assessorament a mig camí entre la consulta del sexòleg i el sex shop que, segons la fundadora de la Maleta Roja, per més obert que sigui, no deixa de ser un lloc públic, poc apte per obrir-se a preguntar segons què.

Per comprovar-ho, l’altre dia vaig a anar a una botiga Sensualove, oberta, lluminosa, i transparent. Des de fora pots veure qui hi ha dins, en aquest cas, una noia d’uns 30 anys i una parella. A la porta anuncien que també fan reunions de tupper sex i coaching sexual (ja hi tornem a ser amb el coaching!). Cal dir, en honor de la botiga que és una de les poques franquícies que ocupen la Rambla Catalunya on les dependentes et vénen atendre en lloc de defugir-te parapetant-se al mostrador o petant la xerrada pel mòbil. No és qüestió de perdre vendes en un negoci on una part dels clients no saben ben bé què comprar i no s’atreveixen a preguntar-ho. La noia que em va atendre no podia ser més simpàtica ni tenir millor disposició. Em va deixar anar a raig tota una exhaustiva explicació de diversos productes encara que, segons com, una avançada tan directa més que trencar el gel et deixa més parat que un retrat. Sensualove compta amb 14 botigues a Espanya i projecta obrir ben aviat una altre establiment en un important carrer de Barcelona.

Dina Hörnecke em comentava que de moment no han notat la crisi tot i que el 2011 els feia una mica més de por. Sensualove va incrementar les seves vendes un 12% el 2009 (del 2010 no n’he trobat dades). Sembla que en temps de vaques magres, la millor opció d’oci és quedar-se a casa i gaudir d’un dels pocs plaers gratuïts tot amanint-lo amb alguna joguineta. I si no volem gastar ni en això, em quedo amb un consell que ens brinden Alex Cipollini i Laura Orsina a El Blog Alternativo; en una societat on prima la ment, per gaudir més del sexe el primer pas és despertar la sensualitat, obrir els sentits vivint intensament totes les sensacions que ens regalen: el tacte de l’aigua sobre la nostra pell a la dutxa, l’olor del cafè, el gust del suc de taronja… És de franc.

Apujar el sou està passat de moda

Quan jo berenava bocata de foie gras i mirava el programa Un globo, dos globos tres globos per la tele, moltes mares feien només de mestressa de casa i amb un únic sou mitjà vivia una família de cinc persones sense passar penúries. Fins i tot amb segona residència! Es viatjava molt menys que ara, entre d’altres motius, perquè nord enllà els preus eren molt més cars i menjar una pizza a Copenhague o a Amsterdam sortia a preu de restaurant de luxe de Barcelona.

Però els anys han passat, algunes coses han canviat i d’altres no tant. Ara viatgem més a Europa perquè hi han bitllets d’avió a preus de saldo i des de que paguem amb euros, una pizza a Copenhague o a Amsterdam costa com aquí. Les dones s’han incorporat massivament al mercat de treball amb la qual cosa si abans amb un sou mitjà vivia prou folgadament tota una família, ara amb dos sou mitjos hauríem d’anar amb Ferrari i tenir un amarrador al port del Masnou. O plantejat d’una altra manera, els progenitors podrien treballar mitja jornada, dedicar més temps al fills i al oci i amb dos mitjos sous viure com es vivia abans amb un de sol però amb els pares compartint rols als 50%.

La idea està tant lluny de la crua realitat que em pixo de riure només d’escriure-la. Que ha passat pel camí? Doncs han passat massa anys i moltes coses per poder-les estudiar aquí doncs l’anàlisi seria molt més complexa que la regla de tres patillera que he fet al paràgraf anterior. Però el que si és cert i els números canten és que Espanya té un poder adquisitiu per sota de la mitja Europea. Es troba al mateix nivell que Eslovenia i Txèquia i per darrere de gairebé tos els països de l’Europa Occidental excepte Grècia i Portugal (“Menos mal que nos queda Portugal”, com cantaven Siniestro Total). I això que són dades del 2008 publicades al Eurobaròmetre 2010, quan la crisi encara no s’havia acarnissat tant en nosaltres. Fa poc El País donava a conèixer que, segons la consultora Michael Page, el salari mig a Espanya és de 22.000 euros bruts, un 37% menys que els 35.000 de la mitjana europea.

Ara Joan Rosell, president de la CEOE diu que apujar els salaris segons el IPC està antiquat (via Economia Digital). I tant! Jo ja coneixo diverses empreses que han congelat sous tot i que nos semblen gaire modernes. Potser és la seva manera de posar-se a la avantguarda. Rosell assegura que cal lligar salaris a productivitat sobretot ara que “l’economia va cap avall”. Quan anava “cap amunt” ningú li va semblar que els assalariats havien de participar més dels beneficis de les empreses. Hi ha, però, qui pugi o baixi, sempre guanya una morterada. Al 2009, en plena crisis els alts directius de l’IBEX es van apujar el sou un 20% de mitja tal com informava Expansión (home, ja està bé que cobrin més però el milió d’euros de mitja està una mica massa lluny dels 22.00 que dèiem abans). El líder dels empresaris espanyols posa com a exemple a Alemanya que “va reaccionar abans i van decidir emmotllar els salaris a la realitat econòmica”. Curiosament el president dels empresaris alemanys afirma a la contra de La Vanguardia que el que hem de copiar-los és el seu sistema de formació cosa que aquí no se’ns ha acudit.
Sigui com sigui, tal com explica admirablement Àlex Font al bloc del diari Ara, és més fàcil aconseguir una pedra al fetge que pujar de categoria salarial la qual cosa ja és prou dura per tota una generació estafada de mileuristes amb carrera i màster. Només falta que els congelin els sous perquè és el més trendy.

El dimoni a casa

Com cada any, la matinada del 6 de gener, els reis d’orient es van plantar a casa meva per deixar-hi regals. La majoria (nyè!) eren per la canalla però sobre la taula resplendia una cafetera Krups Essenza sistema Nespresso. Vade retro! El regal més dolçament emmetzinat per a un addicte a la cafeïna amb certa consciència ecològica. El sistema és perfecte: ràpid, senzill, i net (s’ha acabat el rastre de cafè mòlt pel marbre i del marro per l’aigüera). Però sobretot és infal·lible. El cafè sempre surt igual de bo. Bé, potser el fan més bo al Caracas del carrer Puigmartí i al teu bar preferit. La utopia de prendre a casa un cafè com el del bar es la que ens va portar al boom de les cafeteres exprés i ara al del cafè en càpsules. Però no ens enganyem; qui vulgui prendre un cafè com el del bar (d’alguns bars) que es posi les sabates i baixi al carrer. Això és un altra cosa. Bona, però diferent.

El problema, són les capsuletes virolades, tan mones elles. Què en fem? Abans per fer 30 cafès només llançàvem 10 grams de paper del embolcall del paquet i ara en canvi tenim 150 grams d’alumini en càpsules. No és estrany que ara mateix ocupin el número 1 de materials més usats per fer manualitats unint així dues tendències en auge: la consciència ecològica i el DIY (do it yourself). Tant serveixen per fer els guarniments de Nadal com aquells collarets horripilants que porten algunes senyores amb càpsules de Nespresso matxucades amb una mà de morter o similar. També hi ha qui en fa autèntiques filigranes com aquestes flors fetes per la dissenyadora Marisa Stinga, descoberta via Kireei.



Com que ecologia sempre rima amb economia a més d’estalviar residus també volia estalviar unes peles. Vaig trobar alguna alternativa més enllà del vídeo cutre que corre per youtube sobre com reutilitzar les pròpies càpsules de Nespresso. Vaig descobrir les Ne-cap, unes càpsules monodosi buides que es poden omplir del cafè que vulguem i s’usen amb les cafeteres Nespresso. Es poden comprar per Internet però també a ferreteries. 100 càpsules costen 9,95 € 100 càpsules. Si fem servir un cafè normalet a 2,50 € el paquet, la tassa de cafè surt a 0,11 euros. Una càpsula de Nespresso val el triple, 0,33 €. L’estalvi és considerable però cal tenir en compte el valor del temps que perdem omplint les Ne-cap de cafè i tapant-les. “Hi ha a qui li relaxa fer-ho”, afirma la noia que em va atendre a la ferreteria. Home, si és per això prefereixo anar a l’spa. L’altre motiu per comprar-les és la possibilitat de fer servir un cafè gourmet o un de comerç just però en canvi l’argument ecològic se’n va en orris doncs les Ne-cap són d’un sol ús.

Les Nesul(també en ferreteries) sí que són reutilitzables fins a quinze cafès per càpsula asseguren. El paquet de 20 surt a 13,75 així que és un sistema ecològic i encara més barat. estaria molt bé si no fos per un petit detall: amb les ditxoses Nesul gairebé em carrego la Krups. Després d’aquest episodi lamentable vaig jurar per John Malkovich que portaria les càpsules a reciclar a la pròpia botiga i mai més trairia a Nespresso, (mea culpa!).

Però… aquestes noves càpsules compatibles que Marcilla vendrà més barates i als súpers no les hauria de provar? Ni que fos per comentar-ho al blog.