Archive for November 2010

TV R.I.P.

Aquí a la foto, la meva joia, el meu Morató i el meu Mac, just davant del sofà. A través d’aquesta preciosa màquina de la poma, escolto música (per iTunes o Spotify) i la ràdio en directe o podcasts, guardo les fotos i filmacions familiars, consulto pàgines web, i veig els vídeos de Youtube, els programes de TV a la carta, pel·lícules i sèries. Sí, a la dreta també hi tinc una vella tele de tub que gairebé sempre roman apagada. Estic pensant en subsituir-la per un ficus. Si fos un aparell moderna que es pogués connectar a l’ordinador seria una altra cosa, però no és el cas.

Fa tres anys i escaig que no veig la tele i no és perquè m’hagi tornat hippy. És la tele que és una caca. Si per les circumstàncies que siguin la deixes de veure una temporada ja no pots tornar-hi perquè després del procés de deshabituació encara se’t fa més palès que és una ronya. Sí, sí, ja sé que no es pot posar tot en el mateix sac, que es fan alguns programes fantàstics, que si els documentals de la 2 i els del 60 minuts, que si les sèries americanes…Però a quines hores de la matinada els fan? Si no, quants spots t’hi has d’empassar? Quan es tracta de sèries, quantes vegades les canvien de dia, d’hora o les deixen d’emetre per la cara deixant-te amb un pam de nas? Encara recordo, fa anys, d’haver tingut temps de rentar a mà tots els plats d’un sopar per quatre durant el tall publicitari d’una peli a deu minuts del final. O d’estar lluitant contra la son tot esperant per veure Sex & the City que anava amb més de mitja hora de retard per al final trobar-me que en el seu lloc feien una pel·lícula de Chuck Norris. La SJP ja no va treure el nas per aquell canal mai més.

Sí, els hi guardo rencúnia. Però no sóc l’única que ja no tolera el maltractament psicològic per part dels canals de televisió. Segons el darer estudi Mediascope Europe realitzat per l’Associació Europea de Publicitat Interactiva (EIAA), els espanyols ja consumeixen més Internet que televisió. Amb 13,6 hores setmanals, Espanya es situa el el cinquè lloc del rànquing europeu en consum d’Internet. I això que aquí paguem la banda ampla un 11% més cara que la mitjana europea. Segons una comparativa de l’OCU, publicada recentment, les ofertes triple play (telèfon, tv de pagament i internet) són el doble de cares que a d’altres països de l’UE. Mentre a França paguen uns 47 euros aquí en paguem al voltant de 94.

Com proclama Hernán Casciari a Espoiler,el seu magnífic blog sobre sèries de televisió, cada vegada més televidents hem deixat de queixar-nos de la telescombraria i hem passat a l’acció. Els continguts de qualitat els podem anar a buscar a la xarxa, veure’ls quan volguem i sense publicitat invasiva. La meva debilitat són les sèries de televisió americanes. Si la ficció televisiva americana viu una explosió creativa genial, per què perdre-s’ho? Les sèries es poden veure en streaming a diverses pàgines o descarregar-les de la xarxa. L’esmentat Casciari ens dóna tots els detalls per fer-ho als seus tutorials i a la seva pàgina Espoiler TV on els usuaris comparteixen material. Per veure pelis, tres quartes parts del mateix. Perquè la meva filla vegi els continguts que jo trio i considero adequats i sense un doll publicitat de Barbies també recorro a YoTYube. I si m’asabento que per la tele han emès algun programa d’interès,el miro per YouTube o per televisió a la carta. Segons un informe d’Asimelec, un de cada 4 espanyols prefereix veure programes de televisió per internet. Les cadenes cada vegada ofereixen més continguts a la xarxa ja sigui en directe o a la carta. Fins i tot hi han programes, com la sèrie Infidels de TV3 que s’estrena abans a internet que a la caixa tonta.

Esperar seguts que les cadenes de televisió tinguin el detall d’oferir-nos algun programa decent s’ha tornat avantdiluvià i deixar una criatura davant la tele deixant que s’empassi el Club Disney combinat amb una dutxa de publicitat rentacervell gairebé ho considero negligència parental. Javier Fernández Barrera de Periodismo al pil al pil es pregunta si la TV morirà abans que la premsa en paper. Per mi, ja fa pudor.