Archive for April 2010

Crisi econòmica o ètica? (II)

Mecanismes de control

Ningú dubta del poder de la temptació del guany fàcil. Aleshores potser necessitem mecanismes i organismes de control més ferms. Francesc Sanuy planteja, com a primer pas, “implantar una transparència avui inexistent. Ara que hem comprovat que l’avarícia d’uns pocs irresponsables pot plantejar un perill sistèmic, caldrà que els reguladors apliquin normatives igualment sistèmiques i, per això, és necessari que els models de risc no puguin ocultar unes exposicions que, si no hi ha la deguda transparència, queden ocultes. Fins i tot un barrut i un aprofitat com Lloyd Blankfein, president de Goldman Sachs, s’ha vist obligat a reclamar transparència, atès que allò que compta no és la quantitat de capital sinó la seva qualitat”.

En un debat sobre la regulació financera en el recentment celebrat Fòrum Econòmic Mundial de Davos, el president del Banc Central Europeu (BCE), Jean-Claude Trichet, va dir que «estem obligats a fer el sistema financer més resistent que abans» amb normes globals. El president del BCE va afegir que estan en marxa una sèrie de reformes a Europa, on la supervisió financera malgrat l’existència de la Unió Europea (UE) i el mercat comú és nacional, per millorar la coordinació entre supervisors. «No ens podem permetre dues vegades haver de plantar cara a una crisi financera com aquesta», va dir Trichet, que va destacar els progressos que han fet el G-20, el Consell d’Estabilitat Financera i el Comitè de Basilea en la gestació de la nova regulació per reformar el sistema financer.

Altres, com l’economista Marc Vidal, opinen que abans de plantejar-se noves regulacions s’han de fer complir les lleis vigents. «Crec que el que cal és més serietat en el control sense arribar a la intervenció. Quan diuen que el sistema financer internacional s¡ha de regular més s’obliden que el problema no ha estat la manca de control, el problema és policial, ja que hi ha hagut molts delinqüents que s’han saltat la legalitat fins a portar la credibilitat del sistema contra les cordes. El mateix ha passat a casa nostra. Cal més control i menys berenars de saló.»

Francesc Cabana va més enllà de les lleis: «M’interessa destacar la diferència que hi ha entre la corrupció, que mereix una sanció penal, i aquelles actuacions legítimes que no contravenen cap disposició legal, però que èticament són reprovables. Un exemple poden ser els sobresous d’alguns alts executius als Estats Units o a casa nostra mateix, els quals són simplement exagerats i representen una bufetada per a tots aquells que pateixen. La reintroducció de l’ètica és responsabilitat de la societat i dels governs democràtics que ella elegeix. Una ètica que no consisteix tan sols a no robar i no estafar, sinó també a guanyar-se la vida amb una feina que afegeixi alguna cosa a la cultura o al nivell de vida dels ciutadans.»

Capital ètic

Es tracta, per tant, de practicar una economia moral? Avui en dia la riquesa de les nacions no es basa només en el capital físic, el capital financer i el capital humà, tal com va desenvolupar Adam Smith en la seva obra cabdal, sinó que cobra una rellevància especial el capital ètic, és a dir, el conjunt de valors que una nació crea i comparteix. Com que generen confiança, la participació cívica, el teixit associatiu i el grau d’implicació dels ciutadans formen un capital social que contribueix de manera decisiva al desenvolupament econòmic i a la consolidació dels valors democràtics.

La confiança consisteix en l’expectativa respecte d’un determinat comportament basat en normes i valors compartits per tots, com ara l’honradesa, la lleialtat… La confiança és imprescindible en una economia de lliure mercat i, per això, la pèrdua de confiança ha fet trontollar el nostre sistema econòmic.

Quan parlem de confiança i valors compartits no ens referim només entre la societat civil, sinó també entre ciutadans i poders públics, i ara mateix ens trobem a les antípodes d’aquest desideràtum. Segons l’índex de percepció de la corrupció que cada any elabora Transparència Internacional (TI), Espanya ocupa el setè lloc a Europa de països menys corruptes i el 28è al món, la qual cosa suposa un descens de cinc llocs respecte de l’any anterior. Quant a qualitat democràtica, ocupem el 16è lloc.

Nou contracte social

«Vaig ser membre d’un equip d’estratègia a la xarxa amb Bayrou fa uns anys i ara ho faig amb altres partits. Llavors ja vàrem saber que l’aposta s’havia de produir clarament per un nou contracte social en què la societat neixi de legitimitats múltiples; en què l’Estat sigui un soci, un fedatari, i si cal, un inspirador. França ha estat el centre ideològic que ha aconseguit històricament marcar les noves dinàmiques. Refundar la democràcia seria la clau», explica Marc Vidal. «Cal utilitzar els nous sistemes de tecnologies de la informació que tenen com a punt de partida la interactivitat del ciutadà, com la web social o la xarxa 2.0. Si això és fa de veritat i no com un mer estatus electrònic, podem avançar», afegeix.

Si la transparència és la millor defensa contra la corrupció, les noves tecnologies juntament amb la indispensable implicació ciutadana poden ajudar a fer la llum. Obama, arran del Pla d’estímul de l’economia per sortir de la crisi, que ha suposat una despesa pública de gairebé 800.000 milions de dòlars, ha llançat el projecte recovery.gov. Es tracta d’una web a través de la qual els ciutadans poden controlar la quantitat de diners invertida fins al moment o l’estat de desenvolupament dels diferents projectes, fins i tot dels que s’estan realitzant al barri d’un mateix, amb la possibilitat de denunciar incompliments i fraus. Les noves tecnologies, que ens estant portant cap a una nova economia i una nova societat, també poden ser una eina per a una nova política, que bona falta ens fa.

Crisi econòmica o ètica? (I)

(Aquest article va ser publicat al número tres de la Revista ACCID)

La crisi econòmica que estem patint té les seves arrels en una falta d’ètica generalitzada de la qual no s’escapen directius, banquers i polítics. Moltes veus clamen per recuperar determinats valors. Però quines mesures podrien assegurar l’ètica i la transparència d’empreses i institucions?

Després de gairebé dos anys sentint a parlar de la crisi, llegint articles i llibres sobre la matèria i escoltant els experts per ràdio i televisió, hem arribat a entendre les causes de l’escenari econòmic en què ens trobem. Però, tot i comprendre la successió de catastròfiques dissorts financeres, l’interrogant que ens queda és com és possible que algú tingui la barra de concedir crèdits hipotecaris amb la seguretat que no seran retornats per després convertir-los en un producte financer? Perquè les hipoteques subprime no són res més que això…

Com ja sabem, les hipoteques subprime van provocar una manca de liquiditat, la fallida de Lehman Brothers i la pèrdua de confiança global. Però si les subprime són l’origen del problema, anant més enllà, podríem concloure que la raó última és la manca de principis ètics? «La crisi actual té moltes causes, però una d’elles és, molt clarament, el que jo anomeno fent servir una expressió utilitzada pel president Obama “la cultura de la cobdícia”. El món dels negocis tendeix a concentrar-se a guanyar diners i oblida que els guanys legítims d’un negoci s’han d’aconseguir en el marc d’un respecte als altres. Un fet que no sempre es dóna», afirma l’advocat i historiador de l’economia Francesc Cabana, que recentment ha publicat un llibre que es titula precisament així: La cultura de la cobdícia.

Manca d’ètica globalitzada

Si un dels trets distintius d’aquesta recessió respecte a d’altres crisis cícliques anteriors és el seu abast mundial, un altre podria ser la manca d’ètica globalitzada. I és que aquesta cultura de la cobdícia no es limita únicament al cas de les hipoteques subprime dels Estats Units. A casa nostra, el negoci del totxo ha enriquit especuladors, bancs i ajuntaments (quan no directament alguns polítics) que creien que la construcció creixeria fins a l’infinit. Així es van entestar a concedir hipoteques a tort i a dret i a construir amb desenfrenada fal·lera fins i tot quan ja hi havia un greu desfasament entre els habitatges construïts i la creació de noves llars. L’abús de la Llei del sòl, que permet als ajuntaments requalificar terrenys agrícoles per convertir-los en urbanitzables, ha provocat una allau de casos de corrupció política. El més sonat dels últims temps ha estat el cas Pretòria, que ha suposat un daltabaix polític i ha donat un cop mortal a la confiança dels ciutadans en els seus representants.

«La cleptomania institucional i la mediocritat dels gestors públics són els causants de la corrupció. De vegades em pregunto per què un regidor d’un poble qualsevol té el privilegi de poder aparcar el seu vehicle on vulgui gràcies a un salconduit en paper que concedeixen a tots els càrrecs públics d’aquell municipi. Vivim en una espècie de societat feudal garantida per la democràcia. La majoria d’aquests individus que aparquen on volen són éssers molt insignificants, l’únic valor específic dels quals per haver arribat a tan alt honor ha estat tenir molt bona relació amb qui fa les llistes del seu partit», afirma Marc Vidal, economista i director general de Cink.

Desafecció pels polítics

Les mesures que els poders públics estan prenent contra la crisi tampoc ajuden a millorar la desafecció dels ciutadans pels polítics. S’han injectat milions d’euros per recapitalitzar grans corporacions dirigides per directius que només s’han preocupat pel creixement del valor borsari de les seves empreses per poder així enriquir-se amb sous d’escàndol. Aquesta recapitalització, en canvi, no ha arribat als ciutadans en forma de concessió de crèdits, línies de descompte o moratòries. Quan els governs accepten que hi ha entitats de crèdit que són «massa grans per deixar-les caure», el que fan és incentivar que els individus guiats per l’ànim de lucre, que són els executius d’aquestes entitats, assumeixin un risc excessiu en lloc d’actuar amb la necessària i exigible prudència” assegura l’advocat i polític Francesc Sanuy que recentment ha publicat El plats trencats: banquers, polítics i ciutadans culpables i víctimes de la crisi econòmica. Per Sanuy “l’objectiu principal de qualsevol reforma del sistema que ha fracassat de manera tant sonora ha de ser obligatòriament la garantia que els contribuents no tornaran a treure mai més les castanyes dels foc als especuladors. A la Gran Bretanya, els bancs Northern Rock, Lloyds i RBS han costat 500 euros a cada família sense que els directius vagin a la presó”.

L’esmentada desafecció amoïna Francesc Cabana. «Aquells que vàrem viure la dictadura franquista valorem més que ningú el valor de la democràcia i d’unes eleccions. Em preocupa l’abstencionisme i la gent que considera que el seu vot no canvia res. No hi ha cap altre sistema vàlid que l’elecció lliure dels nostres representants i el seu seguiment a través de la transparència i la informació.»

Sense voler disculpar-los, més enllà dels financers que han creat actius tòxics, dels directius que han promès rendibilitats impossibles a canvi de salaris desaforats o dels polítics que han fet amistats perilloses amb els aprofitats, hi ha tota una massa social que també té la seva part de responsabilitat per voler comprar pisos que estaven molt per sobre de les seves possibilitats o per exigir una dècima més a un fons d’inversió. Marc Vidal opina que «la culpa és de tots. També d’una classe mitjana que ha perdut l’essència del seu valor. Ara només compta enriquir-se, fins i tot amb uns diners que no són capital. El diner pel diner, aquest ha estat un problema definitiu».

La crisi de valors va començar molt abans que la crisi econòmica. Segons afirmava el professor de l’IESE Josep Maria Rosanas en l’anterior número de la revista ACCID, «en els anys 80 es van deteriorar moltes coses; va sorgir aquest esperit de guany immediat, d’eficàcia immediata, del fet que només compta el que es pot mesurar, i aquesta és una de les causes de la crisi actual. Fer passar els valors econòmics per davant de tot ha estat el fruit més desgraciat de la caiguda del mur. El teló d’acer, com a mínim, feia por i ens retreia de posar en pràctica aquest economicisme que ens ha dut a la crisi». Francesc Cabana és de la mateixa opinió: «De pocavergonyes i de cobejosos n’hi ha hagut sempre, però en els darrers 25 o 30 anys el món dels negocis ha buscat amb deler els guanys importants i fàcils, mentre que la societat respectava i admirava aquestes fortunes fetes al marge de l’esforç i del treball», afirma.