Archive for December 2009

Una mala persona no pot ser un bon directiu (II)

(Continuació de l’entrevista a Josep Maria Rosanas)

Vostè, que ha incidit tant en la importància del capital humà, què en pensa quan veu tota aquesta allau d’expedients de regulació? Són necessaris o hi ha molt d’oportunisme?
Podem pintar dues històries diferents. Si una empresa per sobreviure ha de treure la meitat de la plantilla, és millor que ho faci. Ja ho deia el president Pujol, «sobretot que no tanquin les empreses», perquè si bé ara redueixen, un altre dia poden tornar a ampliar, però si tanquen no tornaran a obrir.

L’altra versió és que, si l’empresa ha invertit diners en formar aquell capital humà, ara l’està dilapidant. De la mateixa manera que una empresa que tanca no es tornarà a crear, els que marxen no tornaran perquè han quedat cremats.
Per això no entenc que, en una economia que anomenem del coneixement, on els recursos humans són importantíssims, les organitzacions d’empresaris estiguin sempre demanant abaratir l’acomiadament. L’acomiadament és car per si mateix si l’empresari ha complert amb les seves obligacions competitives i ha donat una formació al personal. Això és molt més car que els 45 dies per any treballat. En aquest tema hi ha una falta de racionalitat per part dels empresaris i de la dreta. De la mateixa manera que hi ha hagut una falta de racionalitat en l’esquerra quan ha creat tots aquests models de contractes temporals. Quan contractem una persona, al cap de tres mesos ja podem veure quina actitud té (a vegades, el primer dia!), i aleshores acomiadar-la és baratíssim. Si després de 30 anys l’has d’acomiadar perquè és un inútil, la culpa és teva.

Creu que anem cap a un nou management, una nova manera de fer?
Crec que el management de fa 30 o 40 anys era millor que el d’ara. En els anys 80 es van deteriorar moltes coses; va sorgir aquest esperit de guany immediat, d’eficàcia immediata, del fet que només compta el que es pot mesurar, i aquesta és una de les causes de la crisi actual. Com a reacció, ara s’estan intentant recuperar alguns valors, però de nous no en tenen res.

 

I es recuperaran?

Espero que sí. Hem viscut un economicisme, fer passar els valors econòmics per davant de tot. Crec que aquest ha estat el fruit més desgraciat de la caiguda del mur. La caiguda del mur va donar uns fruits boníssims per als que estaven a l’altra banda, que van poder millorar una mica la seva situació. Per a Occident, la caiguda del mur va ser fatal, perquè el teló d’acer, com a mínim, feia por i ens retreia de posar en pràctica aquest economicisme que ens ha dut a la crisi. També s’ha de dir que malgrat la crisi el PIB per càpita és el més alt que hi ha hagut mai.

Potser hi ha hagut una obsessió pel creixement i no és possible anar creixent sempre…

Hi ha una mena de fetitxisme del número. Dir que hem crescut un 0,2% vol dir que essencialment estem igual que estàvem, un pèl millor o potser un pèl pitjor. S’ha de tenir en compte que moltes d’aquestes dades es calculen segons les dades de comptabilitat de les empreses que per naturalesa són, fins a cert punt, subjectives.

Vostè, que és professor, fins a quin punt creu que l’educació és fonamental en aquest canvi de valors?

Ho és i fins a dia d’avui les escoles de negoci no estan fent bé els deures. A les escoles de negoci s’han explicat moltes de les teories que han conduït a la crisi. Però alguns col·legues i jo mateix també estem predicant el contrari des de fa més de 10 anys. Hem tingut alguna contribució positiva i espero que la seguirem tenint.

 

“Una mala persona no pot ser un bon directiu” (I)

 

(Entrevista a Josep Maria Rosanas publicada a Revista ACCID).

Rosanas és doctor en Enginyeria Industrial per la UPC, MBA per l’IESE i doctor en Management per la Northestern University. Actualment fa de professor ordinari de l’IESE i exerceix de catedràtic a la Universitat Pompeu Fabra. Ha escrit el llibre Cómo destrozar la propia empresa y creerse maravilloso, un títol que respon a la seva forma de parlar; irònica però sense embuts i acompanyada sempre d’un ampli somriure.

 

La crisis econòmica té l’origen en una crisi de valors?

Sí i no. En el món de l’empresa jo no sé separar la falta d’ètica de la incompetència professional. Crec que ser un bon directiu d’empresa i una mala persona no és possible. Contràriament al que se sol dir, no es tracta de maximitzar la riquesa dels accionistes. Els que ho prediquen, si un dia el seu fill els pregunta «papa, tu que fas a l’empresa?», què diran? Guanyar diners per als accionistes? El que ha de fer una empresa és resoldre els problemes del client. Telefónica o Iberia són un exemple d’empresa que no resol els problemes dels clients, perquè tenen una gestió incompetent.

Però sobreviuen i fins i tot creixen…

Telefónica s’aprofita d’una situació de monopoli (de la qual en teoria no gaudeix, però a la pràctica sí que ho fa). Si sabéssim que hi ha una empresa de telefonia alternativa que funciona tots hi aniríem de cap. A més, tots hem posat diners en aquestes empreses perquè es mantinguin. Si no, Iberia segur que ja hauria desaparegut.

Mercadona, en canvi, és una empresa on sempre em sento ben tractat, els seus productes em mereixen confiança i al mateix temps és una empresa que mai no ha tingut problemes econòmics.

En definitiva, la crisi ve de la incompetència i aquesta incompetència inclou el fet que hi hagi molts directius que són males persones.

I creu que la crisi està servint per fer neteja d’empreses incompetents?

Una mica sí. Malauradament amb la neteja de les coses dolentes també se’n van algunes de bones, és inevitable. Hi ha empreses fetes amb una espardenya i una sabata que, en el moment que les coses deixen de funcionar, s’han enfonsat, i jo me n’alegro moltíssim. Mentrestant, també se n’han anat en orris o tenen serioses dificultats algunes bones empreses, especialment pimes, perquè han perdut alguns clients o no els donen un crèdit quan no fa gaire el donaven a tothom. Ara només el donen al Reial Madrid.

Ara bé, les bones empreses es mantenen perquè ja es van preocupar en el seu moment de no necessitar-ne molt, de crèdit, per no estar en mans del banc.

A banda de l’ètica, què cal perquè una empresa triomfi?

Avui tothom vol imitar els altres quan històricament una empresa funciona perquè ha fet una cosa diferent de la resta. Ara estem sempre copiant i trobo que és una falta de personalitat i una altra manifestació d’incompetència. Copiem els detalls però no l’esperit que hi ha al darrere. De Southwest Airlines es diu que és l’origen de les low cost europees, però de com tracta Southwest Airlines la gent a com la tracten EasyJet, Vueling o totes aquestes hi ha una diferència brutal. Southwest Airlines vol tractar bé la gent, resoldre-li els problemes, arribar sempre a temps. Aquí l’únic que els hem copiat és la mesura de treure la Coca-cola als clients.

Quin paper creu que han jugat els comptables i auditors en la crisi? Creu que han fallat els mecanismes de control?

Quan una empresa se’n va en orris després que els informes d’auditoria han certificat que va bé, alguna cosa falla, però la comptabilitat i l’auditoria tenen unes limitacions molt severes i no podem donar-los la culpa de tot el que passa. Més aviat en dono la culpa als usuaris de la comptabilitat i auditoria, a la gent que s’ha cregut d’una manera beneita el que diu un paper en lloc de mirar més enllà. El meu exemple favorit és el cas Enron; Enron presentava uns resultats espectaculars i els analistes financers i els banc d’inversió, que sí que són els grans culpables, es miraven aquells estats financers i per pura extrapolació algebraica deien que les accions s’havien de pagar a 60 quan a la borsa estaven a 40. Això ho va dir Goldman Sacks al juliol i al novembre. Només cinc mesos després, Enron va fer fallida.

No és que vulgui deslliurar els auditors i els comptables de la seva responsabilitat; Arthur Andersen va desaparèixer arran del cas Enron. Però més enllà de la pressió que suposa que l’empresa auditada sigui el client i que les fotos es poden fer més maques o més lletges, crec que comptables i auditors han complit bastant bé.

 

La crisi va o ve (II)

Receptes i antídots

Des d’aquesta visió, «les mesures anticrisi de qualsevol govern del planeta només serveixen per aguantar uns dies més. S’han de realitzar canvis sistèmics perquè la recuperació es produeixi» assegura Niño. Xavier Roig també desconfia de les mesures adoptades pels governs encara que per altres motius: «La reunió del G20 no va aportar cap novetat, encara que el missatge d’optimisme llançat és importantíssim. L’Europa continental ha optat per llençar la tovallola i s’ha rendit a la demagògia del seu electorat. Un cop més a la història, la solució està en mans anglosaxones, que tenen menys tendència al populisme. Si Obama i Brown no ens treuen de la crisi, ningú ens hi traurà». Roig també deplora algunes mesures adoptades pel govern de Zapatero, «els 6.000 milions llençats electoralment en el famós “sobresou” de 400 euros donarien ara per a un pla Renove molt sucós, però els hem llençat».

Xavier Mena, catedràtic d’Esade i coautor de l‘Informe Econòmic Esade, coincideix en el fet que les mesures de l‘executiu espanyol «fins ara no havien servit per a res més que per agreujar el dèficit i l’endeutament públics. Ara sembla que comencen a canviar per tal de recolzar els emprenedors i les empreses». Mena creu que «és prioritari restablir el crèdit. Després, cal generar la confiança que animi la inversió de les empreses i el consum de les famílies». També Oriol Amat creu que després del rescat financer, que considera encertat, «convé controlar que els ajuts arribin també a empreses i particulars».

Xavier Roig no hi està del tot d’acord. «En el cas espanyol, el problema és estructural: no som competitius. I això no s’arregla ni amb crèdits ni amb consum». Per això mateix Mena recomana «alliberar recursos i orientar-los cap a l’activitat productiva al si dels mercats competitius, fomentar l’esforç i el reconeixement social de l’emprenedor, reduir el cost laboral unitari (cotitzacions, nous contractes), concentrar la despesa pública en activitats de futur, i a mitjà i llarg termini, millorar la productivitat (formació, innovació, internacionalització)».

Una oportunitat per fer dissabte

La crisi es considera una bona oportunitat per fer neteja i tocar de peus a terra. Segons Roig és moment de «treure’s de sobre els elements indesitjables i nocius per a una economia moderna: els especuladors de baixa estofa i els empresaris de sectors poc innovadors. En definitiva, aquells que han xuclat la sang de la nostra economia i ens han convertit en un país poc productiu però cofoi al mateix temps. Catalunya ha d’abandonar l’estètica de Barcelona’92, altrament està perduda. La incògnita és si tindrem el valor suficient com per posar aquests elements tan nocius al nivell que els correspon. El mal que han provocat és indescriptible».

Mena també creu que «s’ha acabat l’economia de focs artificials pel que fa al sector immobiliari, a les primes excessives dels directius i al consum familiar basat en crèdits. Retornarem als valors de la contenció, del treball ben fet, de la gent que mereix confiança, si més no durant uns anys». «Tant de bo fos així, però en aquest punt no sóc gaire optimista» replica Oriol Amat. «Crec que sortirem de la crisi abans del que ens pensem i per això no donarà temps a assentar les bases d’un nou sistema de valors. Penso que quan la situació de crisi comenci a millorar, la majoria de les empreses i la gent tornaran a poc a poc als hàbits dels anys anteriors» afirma el vicepresident de l’ACCID.

Per Santiago Niño Becerra, segons la tesi exposada al seu llibre El crash del 2010, l’acusat sotrac econòmic ens sumirà en una llarga depressió que ens forçarà a un canvi de valors i de sistema. «Un dels canvis serà l’associacionisme, la cooperació, no perquè ”hem de ser bons”, sinó per pura lògica: anant junts s’aprofiten millor els recursos. Deixarem de pensar en termes de ”més amb més per a més” per pensar de manera eficient: ”més o menys amb menys o molt menys per al que sigui convenient”. Sona bé: s’estalvien recursos, però té conseqüències, per exemple, sobra població activa» assegura.

Probablement ningú sap quan durarà aquesta situació ni té la recepta per sortir-ne. Cada dia les notícies econòmiques ens sorprenen amb noves dades que ens fan replantejar el que fins ara donàvem per suposat. Potser aquesta és la gran oportunitat d’aquesta crisi.