Archive for April 2009

Vull un part Flex!

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=yrDfPHJ28dE]Darrerament han coincidit dos espots televisius amb parts reals. Un és el de la Coca-Cola, que ens mostra una dona en llitera i tocada amb casquet de plàstic entrant a quiròfan on un exècit de bates verdes l’esperen per extraure-li la criatura. L’altre és el de Flex, on veiem una dona parint sense cap escarafall al llit de casa seva ajudada pel seu marit i una llevadora i acompanyada també pel seu fill gran en una atmosfera de relax i bon rollo pròpia d’anunci d’IKEA

En l’imaginari col·lectiu de la majoria dels catalans i espanyols menors de setanta anys, el part és representa com una intervenció hospitalària tal com el mostra l’espot de coca-cola encara que avui en dia en molts hospitals les coses no funcionen de forma tan hipermecalitzada. A l’Estat només un 1% dels naixements són domiciliaris per això mateix, per a una part important dels telespectadors, les imatges de l’espot de Flex són xocants i fins i tot desagradables. Resulta, si més no, curiós que hi hagi gent que consideri infantar i alletar com a actes obscens o els comparin amb pixar i defecar, tal com es desprèn dels cibercomentaris a certes notícies o a anuncis com aquest.

Tanmateix la voluntat de tenir un part natural a casa o l’hospital o senzillament menys medicalitzat i més humà i respectuós amb mare i fill és una tendència creixent al nostre país. A Holanda, al voltant d’un 30% dels parts són domiciliaris. Al Regne Unit, ja més de 600.000 les dones que cada any trien parir a casa. Tal com recorden al Blog Alternativo, a Espanya va ser l’article de Rosa Montero “El desastre de parir”, el 2006, el que va obrir el debat de si les pràctiques obstètriques als hospitals espanyols eren les més adequades. El curtmetratge “Por tu bien” de Iciar Bollain i el documental “De parto” de TVE també van contribuir a que algunes dones es replantegessin la manera en què volien parir. Des d’aleshores l’Adminsitració ha pres mesures per facilitar el part natural als hospitals. A Catalunya, l’any passat es va doblar la demanda de parts naturals.

Els de Flex i Sra. Rushmore, una agència de publicitat sovint trencadora, han apostat per l’emoció primària d’un part sense intervenció mèdica i alhora per una tendència social emergent. No sé si hauran connectat amb un públic majoritari (tot i que em consta que des de forum com Crianza Natural s’han mobilitzat per felicitar-los però el que és segur és que han aconseguit és que es parli del espot. Si més no, a internet.

Si Flex va popularritzar l’expressió “Hoy me siento Flex” ara les embarassades que desitgin un part natural i, sobretot, tan tan senzill, netet i discret com el de l’anunci de matalasssos podrien dir “Vull un part Flex”. I qui no?

Algú veu els anuncis de la tele a la tele?

Des de que va néixer la meva filla que no veig la tele. No va ser una decisió premeditada sinó que aleshores estava molt ocupada. Van passar els dies i no la trobava a faltar. Si algun dia l’encenia per veure que feien la tornava a apagar fastiguejada. Al final he deixat de veure la tele per tres motius:

1) La majoria dels continguts són una ronya

2) Els que no són una ronya els fan a les tantes de la matinada o, senzillament, a una hora que a mi no em va bé. Com pot ser que sèries de televisió com Mad men o Weeds o el show del Buenafuente comencin després de les dotze de la nit?

3) Si trobo un contingut que no és una ronya, emès a una hora acceptable, sovint ve interromput per tandes inacabables d’anuncis. Una vegada, durant el tall publicitari d’una pel·lícula, vaig tenir temps d’anar al lavabo, desparar taula, rentar els plats a mà i recollir la cuina.

Temps era temps dèiem que els anuncis eren el millor de la tele, els comentàvem i fins i tot jugàvem a endevinar el producte anunciat abans que n’aparegués el nom. Aleshores érem criatures ingènues, a la tele només hi havia dos canals i no existia Internet.

Al portal marketingdiecto.com han comparat un bloc publicitari d’una televisió alemanya i un d’una televisió espanyola. És cert que el tall espanyol desprèn tal quantitat de caspa que traspassa la pantalla però no hi estic d’acord amb els de marketingdirecto en què la manca de creativitat és la culpable que no ja no aguantem els anuncis i que la inversió publicitària a la televisió durant el 2008 hagi baixat un 11,1% respecte l’any anterior segons dades d’Infoadex .

Això de no triar quin contingut vols veure ni a quina hora i a més a més amb interrupcions ja em sembla totalment obsolet. Molts deuen estar-hi d’acord doncs a l’estat espanyol Internet ja supera a la televisió com a mitjà més consumit, segons l’Associació Europea de Publicitat Interactiva (EIAA).

Els portals, les comunitats, els blocs, el correu electrònic ens obren un munt de possibilitats. Entre elles… mirar anuncis de televisió! En menys de vint-i-quatre hores, dues persones d’una xarxa de la qual en formo part m’han enviat sengles correus electrònics amb espots de televisió recomanant veure’ls per un motiu o altre. Un és d’ETB (Euskal Telebista, suposo) i l’altre és dels nous dominis .tel. En menys de 48 hores he rebut 20 correus de la mateixa xarxa comentant-los i fins i tot agraint als remitents l’enviament (hi ha gent per tot).

El genial Quim Monzó, en el seu darrer llibre de relats Mil cretins, narra com una família passa d’asseure’s a veure la televisió plegats després de sopar a tancar-se cadascun a la seva cambra per connectar-se a Internet. Potser els hàbits no han canviat tant. Abans comentàvem els anuncis i altres collonades audiovisuals amb la família al sofà i ara ho fem amb els mig coneguts que trobem per la xarxa.

Per cert, algú sap si aquests anuncis que solem rebre per correu electrònic els emeten per televisió? És que com jo no veig la tele…