Archive for March 2009

La invasió dels clons

Darrerament ha resucitat el meu interès per la moda (deu ser cosa de la primavera) i navegat pels webs i blogs de la cosa com ara Trendencias o Rincón de moda, alucino amb l’alegria amb la que informen i recomanen comprar clons (deu ser cosa de la meva ingenuïtat). ¡Si fins i tot torbo un blog dedicat exclusiament als clons de Zara (Devil wears Zara). Clons, pels que no estiguin al cas, són directamente còpies de dissenys de marques reconegudes i cares, que es poden trobar a cadenes low cost.

Comentant-ho amb amics que es dediquen al disseny em corroboren que aquesta pràctica és mot habitual i que poca cosa poden fer contra aquesta forma encoberta de pirateria doncs si la rèplica es diferencia en un petítissim detall del original ja burla el copyright. Segons em diuen, a la darrera edición del Bread & Butter les mesures de seguretat per evitar les futures còpies o coincidències dels articles exposats eren duríssimes.

Llegeixo a Trendencias que Zara ha hagut de retirar les seves sandàlies clon de Balmain del mercat per problemes amb la firma francesa. La blocaire assegura que ja ha vist el clon a eBay per 456’90 euros quan el preu en botiga era de 90. Si la protecció del disseny sovint falla també falla la cultura del consumidor. Potser hauríem d’incorporar la creativitat com a valor a protegir pel tant proclamat consum responsable

Com a antídot a tant poca imaginació, els dissabte decideixo donar-me un bany de creativitat acudint al Merkafad. El Modafad, la branca d’imatge i moda del FAD (Foment de la Arts i el Diseny), és una plataforma de llançament per a joves talents del disseny de moda que Cada temporada organitza la passarel·la per a dissenyadors novells, Passafad i al dia següent el Merkafad on es poden comprar les creacions vistes el dia anterior. Tal com es feia ressó l’Avui, el president del Modafad, Chu Uroz, ha posat de manifest “l’absurd de qüestionar-nos una subvenció que no arriba mai, de 75.000 euros, per dur a terme tot el que fem, sense ànim de lucre, i, tot seguit, no tenir cap problema a l’hora de pagar desfilades (franceses, això sí) caríssimes” (referint-se al recent 080).

Ara ens trobem que tindrem dos certamens, el 080 i The Brandbery, que no sabem com casen, pagats amb diner públic per després escatimar les subvencions per impulsar nous dissenyadors. I mentre els consumidors buscant còpies barroeres d’articles de marca preu de saldo. Realment a algú li interessa fomentar el disseny i la innovació?

La crisi arriba als bunyols arquitectònics

Llegeixo una entrevista a la Vanguardia a Richard Rogers amb motiu de l’exposició al CaixaForum “Richard Rogers + Arquitectes. De la casa a la ciutat”. En ella Rogers proclama que, degut a la crisi, “els anys del boom de l’arquitectura icònica han arribat a la seva fi”. Entenc que per arquitectura icònica Rogers es refereix a edificis espectaculars de disseny agosarat i alçada considerable que tenen com a objectiu primer esbalair el personal.

En els darrers anys l’arquitectura ha esdevingut una eina de màrqueting. Els edificis “emblemàtics” s’han convertit en una forma de “marcar paquet” tant per a les companyies que s’hi alberguen i que sovint els donen nom, com per a les ciutats on s’ubiquen.

La idea certament no és nova pero si ho és l’ús i abús que se n’ha fet. Els edificis icònics s’han fet servir com a tàctica de city marketing per tal de situar al mapa ciutats que ningú prenia en consideración com a destí tuísitc o de negocis. Al nostre entorn, Bilbao, amb l’edifici del museu Guggenheim de Frank O. Gehry, exemplifica a la perfecció com es basteix una nova imatge de ciutat al voltant d’un edifici. Consti que la rehabiltació de Bilbao no va consistir únicament en construir el museu, però, quanta gent va començar a peregrinar a Bilbao per anar a veure el Guggenheim?

Crec que aquesta dèria ha donat obres d’art però també autèntics bunyols. Personalment m’encanta la Torre Agbar tant com detesto el projecte de l’Hotel Vela, responsable de què si vaig a passejar vora mar per la Barceloneta només ho faci en direcció est. A Espanya, el màxim deliri megalòman d’aquesta fal·lera s’ha assolit a Madrid amb les quatre torres de la Castellana, quatre pals enmig d’un entorn desangelat unides per l’anell subterrani de la M30, un altre horror urbanístic.

A més, la fal·lera per les construccions epatants ha uniformitzat el pisatge urbà arreu del món doncs els arquitectes estrella (Calatrava, Foster, Toyo Ito, o el mateix Rogers) són reclamats a diferents punts del planeta. Per bé o per mal Foster és sempre Foster ja sigui a Londres, a Barcelona, a Kuala Lumpur o a Dubai.

En l’actual conjuntura ecònomica sembla, com diu Rogers, que toca apostar per les polítiques socials encara no cal fer fàstics a edificis vistosos. El problema però és que sovint l’esperit i els costos d’aquestes construccions difícilmente són compatibles amb una arquitecura social com evidenciava el magnific documental de Fredrik Gertten “El socialista, l’arquitecte i la torre girada” sobre la construcció de la Turning Torso, un edifici dissenyat per Santiago Calatrava a la ciutat sueca de Malmö. En altres casos ni tan sols sinó que directamente són carn d’especulació.

La crisi deixarà alguns d’aquests edificis buits (segons recollia Expansión ja hi ha empreses que pensaven anarse’n a les quatre torres de la Casellna que s’han fet enrere) i d’altres a mig fer. Un dels projectes que s’ha paralitzat, tal com informava, La Vanguardia, és la remodelació de les Arenes de Rogers. Em sap greu per Rogers però notícies com aquesta em refermen en què el millor de la crisi es la crisi immobiliària.

Gràcies a Déu ets un home!

Ja fa uns dies una amiga em va enviar per email aquesta publicitat. Es de la cervesa Goldstar a càrrec de l’agència McCann Erickson, concretamente de l’oficina a Tel Aviv.

La trobo molt divertida. Esclar que generalitza i tira mà de tòpics però al mateix temps és molt real, entenent que no es tracta de fer un treball de camp antropològic sino de vedre cervesa connectant amb el públic. Hi ha qui diu què és sexista? Segur. Masclista? No ho tinc tant clar jo crec que els tios surten més malparats. De tant simples semblen ximples! És per riure una mica no cal donar-li més voltes.
La trobo molt divertida. Esclar que generalitza i tira mà de tòpics però al mateix temps és molt real, entenent que no es tracta de fer un treball de camp antropològic sino de vedre cervesa connectant amb el públic. Hi ha qui diu què és sexista? Segur. Masclista? No ho tinc tant clar. Jo crec que els tios surten més malparats. De tant simples semblen ximples! És per riure una mica no cal donar-li més voltes.